El sol s’aixecava lentament sobre les planes del Baix Empordà, tenyint de daurat els camps i els turons que s’estenien fins a les Gavarres. Al puig de Sant Julià, el bosc encara deixava pas a una clariana insòlita: un conjunt immens de cavitats, pous i esvorancs que la gent del país coneixia com els Clots. Eren forats immensos, d’una fondària de més de deu metres, amb rampes costerudes i parets esgarrapades per centenars de cops d’escoda.
Des de feia generacions, aquell indret era el cor de la pedra. Els romans, que havien arribat a Emporion amb les seves legions i els seus déus, havien descobert en aquestes pedres sorrenques resistents el material ideal per bastir muralles, cisternes i temples. La pedra dels Clots era valuosa: dura, però alhora prou dòcil per ser tallada; lleugera comparada amb altres roques, però sòlida per sostenir edificis que aspiraven a l’eternitat. La van fer servir per construir la ciutat romana d’Emporiae.
Aquell matí, entre la boira que s’esfilagarsava, un jove anomenat Laro Flavius baixava per la rampa principal d’un dels Clots. Era aprenent de picapedrer, fill d’un esclau d’ascendència ibera alliberat que havia aconseguit quedar-se a la plana com a camperol. En Laro, però, havia triat un altre destí: el de donar forma a la pedra que sustentaria imperis.
A mesura que baixava, sentia els cops rítmics dels mestres, el ressò del ferro contra la roca. Aquell so —sec, metàl·lic, constant— era la música de la pedrera, un batec que ressonava fins a Ullastret.
El treball començava quan el sol encara era baix. Els picapedrers, amb els braços nus i la suor brillant sota la llum, clavaven escodes i punxons a la roca. Obrien solcs en ziga-zaga, deixant una mena d’escriptura secreta a les parets dels Clots. Els més vells deien que aquelles marques eren com les runes d’un déu antic, però en realitat eren les cicatrius del treball.
En Laro aprengué a observar la pedra, a distingir el so que anunciava una esquerda, a preparar falques de fusta que, mullades amb aigua, s’inflaven fins a rebentar els blocs. Quan finalment un bloc es desprenia, rodolava per les rampes, aixecant pols i crits d’alegria. Cada pedra arrencada era una victòria contra la muntanya.
Els mestres li ensenyaven també l’orgull de l’ofici.
—No és només pedra, noi —li repetien—. Aquí hi ha temples, hi ha cisternes, hi ha muralles que duraran més que nosaltres.
Al migdia, els treballadors descansaven a l’ombra d’unes parets verticals que encara ressonaven dels cops. Compartien pa, vi i històries. Alguns recordaven la construcció de les cisternes d’Ullastret, on els blocs dels Clots havien estat encaixats amb tanta precisió que encara avui retenien l’aigua. D’altres parlaven de columnes i basaments que sostenien edificis a Empúries.
En Laro escoltava, fascinat. Sentia que formava part d’una obra col·lectiva més gran que ell mateix. Somiava que algun dia, en entrar a un temple o en veure alçar-se una muralla, podria assenyalar una pedra i dir: “Aquesta la vaig arrencar jo.”
Un matí, el mestre li concedí un honor inesperat: acompanyar una caravana de blocs fins a les obres d’Empúries. El camí era dur, però era també la ruta de la glòria. Els carros, arrossegats per bous, seguien l’antic camí romà que travessava les planes i deixava roderes profundes a la roca viva.
Pel trajecte veia com els camps es barrejaven amb petits vilatges, i com els blocs que havien sortit dels Clots avançaven com gegants adormits. Els conductors cridaven, els animals bufaven, i la pols del camí els tenyia a tots de color ocre.
En arribar a Ullastret, el jove veié la muralla que envoltava el poblat, ara mig abandonat . Allà, homes forts havien col·locat els blocs dels Clots a la base de les defenses, fent-los encaixar amb precisió. Aquella pedra, arrencada amb tant d’esforç, esdevenia part d’una protecció contra els enemics.
Més endavant, a Empúries, descobrí la grandesa de la ciutat romana. A les cisternes lluïen carreus polits dels Clots, els temples s’alçaven amb bases de columna que ell reconeixia pel color i la textura. Fins i tot els molins de gra, que feien girar les mans de dones i esclaus, eren fets de la seva pedra.
En Laro quedà mut d’orgull. Comprengué que el que havien picat no era només roca: era història. La pedra dels Clots, humil i silenciosa, es transformava en columna, en muralla, en temple. I ell, un simple aprenent, hi deixava la seva empremta.
Els anys passaren, i en Laro es convertí en mestre picapedrer. Continuà treballant als Clots, veient com els pous s’eixamplaven i com noves rampes s’obrien cap a l’interior de la muntanya. Però amb el temps, les pedreres s’anaren silenciant. Els romans cercaven altres pedres, altres indrets, i els Clots quedaren mig abandonats.
Ja vell, pujava encara al cim del puig, on s’alçava l’aflorament conegut com el Tron de la Reina. La roca, treballada amb formes estranyes, alimentava llegendes de reines i bruixes. Ell, però, hi veia les mans dels picapedrers antics, la mateixa suor que ell havia vessat.
Als seus nets els explicava històries:
—Quan camineu per les muralles d’Ullastret o vegeu les cisternes d’Empúries, recordeu que les pedres parlen. Escolteu-les bé. Dins hi ha la veu dels homes que les vam arrencar de la terra.
I així, entre el record i la llegenda, els Clots de Sant Julià restaren com a testimoni. El bosc els anà cobrint, però sota les arrels encara dormien les petjades dels picapedrers romans. Les pedres, que un dia havien servit emperadors i déus, continuaven alçant la seva veu silenciosa, esperant que algú les escoltés.
