Segons explicava el meu avi a la vora de la llar de foc, en una època en què no existia la televisió i per Ràdio Nacional d’Espanya Maria Matilde Almendros retransmetia el programa España para los españoles, el camí que connectava Fonteta amb Fitor, conegut com l’antic camí ral o camí de la Lloreda, amagava una història plena de misteri i intriga, una llegenda que es transmetia de generació en generació a les Gavarres.
Enmig d’aquell paisatge de boscos espessos i turons arrodonits, sobre la ferruginosa font d’en Plaja, s’alçava la Roca Filanera, una formació peculiar situada dalt d’un turó solitari. Sobre la roca hi havia, i hi ha, una creu de ferro, com un sentinella immutable envoltat pel silenci dels boscos. L’indret desprenia un aire inquietant que feia que fins i tot els viatgers més valents o prudents acceleressin el pas quan hi transitaven.
La roca no estava sempre deserta, ans al contrari. Es deia que, sovint, una vella pastora filava pacíficament al seu cim, mentre vigilava un petit ramat que pasturava pels voltants. La seva figura era fàcilment visible des de molts punts del camí: un cos encorbat, amb un mocador al cap, i moviments lents i repetitius de la filosa, com si el temps no existís. Però allò que semblava una escena rural tranquil·la amagava una realitat ben diferent.
Aquella pastora misteriosa no era una vella, i tampoc no era realment una filadora. Era un bandoler disfressat, i el fus que aparentment utilitzava per filar només era una farsa al servei d’un pla cínic i estudiat. L’home, amb bigoti espès, posava en escena aquesta identitat falsa per complir una funció estratègica: feia de guaita i senyalitzador per a una banda de lladres que es refugiaven prop de la Cova dels Lladres, una cavitat amagada al vessant oposat del congost.
La Roca Filanera, amb la seva posició elevada i dominant, era un punt de vigilància ideal per detectar tot el que passava pel camí ral, que en aquells temps era molt transitat per carruatges de comerciants i senyors de viatge entre pobles, ja que la carretera actual de Girona a Palamós encara no estava construïda. Quan un carruatge entrava dins el seu camp de visió, la falsa filadora començava a emetre senyals a la seva “bandada d’ovelles”, però en realitat aquells crits eren missatges codificats perfectament comprensibles per als seus companys amagats.
Així funcionava el seu sistema: si el guaita detectava que es tractava d’un carruatge ben protegit, amb escorta armada o signes de perill, dissimulava filant amb calma. Llavors el vehicle passava i la banda deixava continuar el carruatge sense incidents. Però, si en canvi, detectava que era una presa fàcil —un carruatge solitari i vulnerable, amb passatgers rics—, els seus crits als animals, aparentment inofensius, eren ordres directes per mobilitzar la resta de delinqüents. Els bandolers sortien de l’amagatall amb rapidesa i asseguraven el botí, aprofitant les estretors del camí, que impedien qualsevol maniobra de fugida.
Els assalts eren fulminants. Els lladres, armats amb trabucs i dagues, assaltaven les carretes, s’enduien el contingut valuós i, sovint, fins i tot els cavalls. Deixaven darrere seu només el crit d’espant dels viatgers atemorits i el silenci espectral que tornava a cobrir el camí. La Cova dels Lladres, situada estratègicament, esdevenia el refugi segur que els permetia desaparèixer ràpidament després de cada robatori.
Els rumors sobre la banda de lladres de la Roca Filanera van arribar fins als senyors més poderosos de Girona. Molts van enviar homes armats per intentar posar fi a aquella xarxa de delinqüents que sembrava el pànic al camí ral, però els esforços foren inútils. Els bandolers coneixien cada revolt del camí, cada amagatall del bosc, i sempre aconseguien escapar abans que ningú els pogués atrapar.
Amb tot, es deia que el cap de la banda, que havia assumit el paper de la filadora, no només complia la seva funció amb eficàcia, sinó que fins i tot gaudia de la seva farsa. El divertia veure com els viatgers, espantats per la solitud del lloc, acceleraven el pas mentre ell els observava amb falsa innocència des del cim de la roca. Per a ell, aquell paper era tan entretingut com rendible.
Amb el temps, la llegenda de la Roca Filanera va quedar gravada a la memòria de la gent de la contrada. Tot i que la banda va desaparèixer sense que ningú en conegués el final exacte, la història va continuar explicant-se com un advertiment per als viatgers que gosaven passar per aquells camins solitaris. De fet, encara avui, si et trobes a prop de la Roca Filanera, alguns asseguren que l’indret conserva aquella aura de misteri i temor.
