Som al monestir de Sant Miquel de Cruïlles el 5 de maig de 1353, fa més de 670 anys. El prior es prepara per a l'última pregària del dia. En travessar el claustre, un desconegut l’ataca amb un ganivet i el deixa greument ferit a terra. El prior es diu Pere Llapart, un home que fa poc temps que està al capdavant del monestir. A causa de la foscor de la nit, no ha pogut identificar el seu agressor. És el tercer intent d'assassinat en només dos mesos: primer el van voler enverinar, després ofegar-lo a la bassa dels peixos i, per últim, van intentar apunyalar-lo.
Segons explica Sergi Reixach, la cúria episcopal de Girona va dur a terme un procés que va incloure diversos testimonis i nombroses proves en contra de fra Ponç Pagès i fra Guillem Tomàs, als quals se’ls acusava d'intentar assassinar el prior del monestir. Un tercer implicat, fra Ferrer Rossés, considerat probablement el cervell darrere del crim, no va ser jutjat perquè va aconseguir escapar-se a la cort papal d’Avinyó. Després d’uns anys, va tornar amb el càrrec d’abat del monestir de Breda ja garantit. No cal intentar entendre res...
Han passat set-cents anys des d’aquell atac. Algunes coses han canviat dràsticament, però altres, com l'enveja, les relacions secretes i les lluites de poder, es mantenen sorprenentment semblants.
Deixem l’anècdota que tan bé va tractar el programa de TV3 Crims i que Sergi Reixach explica, amb pèls i senyals, en el seu llibre Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d’un assassinat fallit (1353), que va editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 2023, per centrar-nos en l’edifici romànic per excel·lència de la nostra comarca.
Sant Miquel de Cruïlles
Tot i que no queda gaire clar, es considera que l'església de Sant Miquel de Cruïlles va ser fundada el 904 pel bisbe de Girona, Servus Dei.
Malgrat això, el document més antic que fa referència a aquest priorat és el testament de Gilabert de Cruïlles del 7 d'abril de 1035, on aquest fa una deixa a favor del monestir. El cenobi, doncs, ja estava en funcionament en aquella data.
La família Cruïlles i els senyors de Sant Sadurní van intervenir en la seva fundació, i fins i tot Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell, li dona propietats i el 1130 el comte de Barcelona i de Provença, Ramon Berenguer III, també li va fer donacions.
Sabem que el 1121 depenia de la gran abadia de Sant Miquel de la Clusa (Piemont), on se situa la trama del llibre El nom de la rosa d’Umberto Eco. Possiblement, aquella relació de dependència (moderada per raons de distància) tingui el seu origen a finals del segle XI, en època del primer prior conegut, Bernat Amat, personatge segurament del llinatge dels senyors de Sant Sadurní.
Amb les donacions patrimonials que va rebre al llarg dels segles XI, XII i XIII, va poder viure-hi una reduïda comunitat de monjos, entre cinc i set, sota les ordres d’un prior nomenat des d’Itàlia. Al voltant del priorat va néixer la vila de Sant Miquel, el segon nucli en importància al terme de Cruïlles.
De mica en mica el monestir va entrar en decadència i més després que el 1485 el saquegessin els remences.
El 1592 només tenia un monjo i el prior, i el monestir (juntament amb Sant Miquel de Fluvià, Alt Empordà) va ser annexionat per ordre del bisbe de Girona a Sant Pere de Galligants, començant la seva degradació.
Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, el monestir va passar a mans privades però l’església va continuar a mans del Bisbat de Girona, tot i que només es feia servir per fer els enterraments dels habitants del nucli de Sant Miquel.
Durant la guerra del Francès el lloc fou ocupat per l'exèrcit, que el va fer servir de caserna. No va ser fins ben entrat el segle XX que va créixer l’interès pel monument i les peces d'art que encara conservava.
Durant la guerra civil espanyola els seus tresors (biga, majestat i retaule) es van salvar de la crema perquè havien estat traslladats al Museu d’Art de Girona.
Durant la segona meitat del segle XX i darrerament, ja en el segon decenni del XXI, s'hi han portat a terme importants obres de consolidació i restauració de l'edifici, i de les pintures murals que encara conserva.
L'edifici
L'església monàstica de Cruïlles és de planta basilical, amb tres naus i transsepte sobre el qual s'aixeca una cúpula amb cimbori exterior, conserva els tres absis semicirculars. Es considera que es tracta una construcció del segle XI, és a dir de l'època fundacional. Cal destacar els absis d’estil llombard, que podeu veure si feu la volta al monestir.
Aquest edifici primitiu va ser modificat en diverses ocasions. Encara en època medieval es va aixecar una torre exterior de planta gairebé quadrada, adossada a la nau sud i el transsepte. Al segle XVI es va modificar a causa de l'esfondrament del tram més occidental de la nau, aixecant-hi una nova façana que va escurçar el temple. També en aquesta època es degueren aixecar els contraforts i la torre campanar de planta quadrada.
A més d’aquest edifici, es conserva un mur amb una obertura i arcs que pertanyien a la sala capitular perduda que segurament donava a un possible claustre.
Fins que no s’hi faci una excavació arqueològica amb cara i ulls no en podrem treure l’entrellat.
