Situació històrica
La narració se situa a la Bisbal d’Empordà a mitjan segle XVIII, en un moment en què la vila era cap de corregiment i centre administratiu i comercial del Baix Empordà. Després de la Guerra de Successió, el país viu una etapa de recuperació lenta però sostinguda, amb una economia basada en l’agricultura, els oficis artesans i el petit comerç.
En aquest context, l’adroguer ocupa un lloc central dins la vida urbana. No és únicament venedor d’espècies, sinó també confiter, herbolari, cerer i preparador de remeis. L’obrador és alhora espai de treball, de transmissió de coneixement i de sociabilitat. La confiteria —especialment la vinculada al sucre— és un luxe relatiu, reservat a dies assenyalats com Nadal, Sant Esteve o la festa major.
Les celebracions nadalenques s’estenen en el temps:
- la Vigília, marcada pel dejuni i la contenció;
- el dia de Nadal, d’abundància i reunió familiar;
- i Sant Esteve, dedicat a visites, repartiment i conversa.
No existeix encara la rebosteria moderna de forn: la festa dolça es construeix amb fruita confitada, massapans, pinyonades, gelees i sucre treballat, elaborats lentament i amb tècniques heretades de segles anteriors.
Fonts i documentació
Aquesta recreació literària es basa principalment en el receptari manuscrit de Josep Fina i Brauget, adroguer de la Bisbal d’Empordà, redactat l’any 1736 i conservat a la Biblioteca del Palau de Peralada, conegut com a Tractado de diferentes curiosidades.
El manuscrit conté:
- un ampli vocabulari i tractat d’adrogueria,
- i un apartat extens de confiteria i pastisseria, amb receptes de pinyonada, massapans, fruita confitada, codonyat, bocados, melindros coberts, sucre candi i altres dolços festius.
L’obra ha estat estudiada i contextualitzada per Pep Vila, que demostra que el receptari de Fina s’inscriu dins una tradició confitera catalana contínua dels segles XVII i XVIII, hereva de manuals anteriors i de pràctiques compartides arreu del país.
La reconstrucció del menú, els ritmes festius, els usos socials i el llenguatge s’ha fet també a partir de:
- receptaris catalans dels segles XVII i XVIII,
- documentació sobre alimentació tradicional i religiositat popular,
- i el coneixement històric del paper de l’adroguer-confiter en la societat preindustrial.
Cal remarcar que el text és una recreació literària, no una transcripció documental: les paraules atribuïdes a Josep Fina i a la seva muller són versemblants, però imaginades; els fets, els costums i els dolços, en canvi, són històricament documentats.
***
La vigília de Nadal
La vigília de Nadal arribava sempre amb una quietud especial a l’obrador d’en Josep Fina.
A la casa, el foc era magre i la taula, continguda, tal com manava l’Església; però dins aquell espai de perols, canyes i caixes de paper, el dejuni no tenia lloc. El sucre no entenia de vigílies, i ell, adroguer i confiter de vell ofici, sabia que la festa començava molt abans que la carn tornés a la taula.
Des de trenc d’alba, el foc cremava baix i constant. En Josep remenava el perol amb gest segur, vigilant l’escuma que pujava, espessa i tèrbola. Amb paciència, la retirava, perquè el sucre —deia sempre— havia de quedar net si havia de fer goig. Na Maria Teresa, la seva esposa, entrava i sortia, amb les mans encara oloroses de col bullida i bacallà, i observava aquella feina silenciosa que preparava l’alegria de l’endemà.
Les pells de poncem, bullides el dia abans, reposaven damunt la verguera. Ja havien deixat enrere l’amargor, i sota la llum baixa semblaven promeses d’or. El massapà descansava en un racó, la pinyonada era a mig punt, i el codonyat, ben pres, esperava només el tall. Aquell vespre no es tastava res. La dolçor, com la festa, s’havia de guanyar.
Quan l’obrador va quedar en silenci i la porta es tancà, la vigília havia complert el seu paper.
El dia de Nadal
L’endemà, amb el dia de Nadal, tot prenia un altre aire. El poble havia passat per missa i les cases s’omplien d’olors fortes: escudella llarga, carn bullida, gallina i porc. A l’obrador, però, la festa era d’una altra mena. Maria Teresa obria les caixes bones, aquelles que només es feien servir per dies assenyalats, i Josep disposava els dolços amb ordre, no per lluïment, sinó per respecte a l’ofici.
La pinyonada lluïa blanca i ferma; els massapans, petits i ben fets, semblaven peces de joieria humil; el codonyat, tallat net, prometia dolçor fonda, i la fruita confitada —poncem i taronja— s’oferia seca, perfumada, sense excés. No hi havia fornades ni pastissos alts: el sucre, ben portat al punt, ja era festa prou gran. El poncem és el fruit del poncemer, un cítric –citrus medica- parent de la llimona. En castellà se’n diu cidra, en francès cédrat, en italià cedro. A Catalunya, als receptaris antics, apareix gairebé sempre com a poncem o ponsem.
Als infants, un bocí de massapà. Als grans, vi dolç o un glop d’aiguardent. I per a qui ho demanava, sucre candi, que tant servia de regal com de remei. El que no es menjava es guardava amb cura, perquè Josep Fina sabia que Nadal no era un sol dia, sinó un temps que s’allargava mentre hi hagués alguna cosa per compartir.
Sant Esteve
Sant Esteve arribava amb menys abundància, però amb més pas de gent. L’obrador tornava a obrir, ja sense tant de foc, però amb conversa. Parents, coneguts i tractants hi entraven, i tots feien la mateixa pregunta, a la qual Josep responia sempre igual, amb mitja rialla: que només hi havia allò que Déu havia donat i el sucre havia acabat.
Aquell dia se servien bocados, melindros coberts de sucre d’olor, i s’obria alguna capsa nova de fruita confitada. Cadascú prenia un mos, un glop, i deixava una paraula bona abans de marxar. Sant Esteve no era dia de tanta taula, pensava Maria Teresa mentre recollia, sinó de repartir.
Quan finalment l’obrador quedava buit i les eines tornaven al seu lloc, Josep Fina s’aturava un moment. Sabia que mentre hi hagués foc, sucre i paciència, la festa sempre trobaria manera de tornar. I amb aquest pensament, tancava la porta, confiat que l’any vinent, si Déu volia, tot començaria de nou.
Bibliografia
- Fina i Brauget, Josep (1736).Tractado de diferentes curiosidades. Manuscrit. Biblioteca del Palau de Peralada, ref. 091 Tractat – R.51532.
- Vila, Pep. «El “Tratado de diferentes curiosidades”, un receptari bisbalenc d’adrogueria i confiteria». Estudis del Baix Empordà, 1997, núm. 16, p. 95-110
