Crònica d’una guerra sense glòria (Guerra de Separació, 1640-1659)
Així comencem sempre. Amb la ploma molla i la veu continguda. Perquè el que no queda escrit, s’esvaeix. I el que queda escrit, potser algun dia servirà per explicar que nosaltres, jurats de la Bisbal d’Empordà, no vam viure una guerra d’heroismes, sinó una guerra de comptes.
Recordem encara el capità Francisco de Atiensa Xuares —així ho anotà el notari el 1627— dret al mig de la sala, amb els seus homes armats a la plaça.
Nosaltres li presentàrem el privilegi del bisbe de Girona: en aquesta terra no s’hi podien allotjar soldats.
Ell respongué amb bones paraules. Que respectava els privilegis. Que els posava “damunt del seu cap”. Però era tard, digué. I els homes no sabien on anar.
Aquella nit dormiren a la vila.
Aquella nit vam comprendre que el paper no pesa tant com una baioneta.
Amb la campanya de Salses (1639-1640), tot s’accelerà. Soldats que pujaven cap al Rosselló. Soldats que tornaven derrotats. Soldats que desertaven i rondaven pels camins de l’Empordà.
El 8 de febrer de 1640 ens arribà la notícia: la companyia de don Francisco de Castillo, tres-cents cinquanta homes, deu alferes, sergents, capitans, es volia instal·lar a la Bisbal.
Tres-cents cinquanta!
Ens reunírem amb urgència. Decidírem enviar missatges a Corçà, a Púbol, a la Pera. Que ens ajudessin. Que el pes no recaigués només sobre nosaltres. També avisàrem la Universitat Forana, perquè la guerra no distingia entre vila i fora vila. Tots menjaven del mateix blat.
Quan el juny de 1640 a Barcelona cridaven “visca la terra”, nosaltres no cridàrem res.
Ens reunírem a l’església, sota volta freda. Comptàrem mosquets. Parlàrem de pólvora. Girona ens havia escrit: els enemics podien baixar de Roses o del Rosselló.
Encara parlàvem del “servei del senyor rei”. Encara confiàvem que la ruptura no fos definitiva.
Però les cartes començaren a arribar amb un altre to. Josep de Sacosta, governador de les armes a l’Empordà, ens escrivia amb urgència: calia defensar la Pàtria, servir Déu, no vacil·lar.
El llenguatge havia canviat. La guerra ja no era només càrrega: era causa.
I nosaltres ens trobàvem entre dues lleialtats: la del costum i la del moment.
Quan Lluís XIII fou proclamat comte de Barcelona, alguns pensaren que l’aliança amb França ens alleujaria.
Nosaltres, asseguts a la taula del Consell, ens miràrem sense parlar gaire.
Canviaren els uniformes. No canvià la gana.
El gener de 1647, un capità francès pactà amb nosaltres: pagaria el deute acumulat; acceptà un preu reduït pel pa i el vi. Ens semblà un acord just.
Onze dies després, haguérem d’anotar: no serva cosa.
Decidírem que no es fiaria ni un crostó més sense pagament.
I encara així, haguérem de decretar una talla de seixanta lliures per pagar la civada ja consumida.
Cada decisió era una renúncia. Cada renúncia, un nou deute.
A les nits, el castell —propietat del bisbe— servia d’allotjament. Però sovint no n’hi havia prou. Cases particulars obrien portes per força. El foc, el llit, la sal, el vinagre: tot entrava en el dret dels soldats.
La plaça, que en temps de mercat bullia de veus, s’omplia de sabres i mirades desconfiades.
Nosaltres intentàvem negociar sempre abans que resistir. Sabíem que una revolta oberta contra una companyia armada no acabaria bé.
La nostra resistència era més discreta: No fiar, retardar, compartir càrrega amb pobles veïns i escriure queixes que potser ningú llegiria.
No és la resistència que omple cançons. Però és la que manté una vila dreta.
Quan arribà la mala collita del 1650, ja no quedava gaire marge.
Quan arribà la pesta el 1651, ja no quedava gaire força.
La guerra havia esgotat els graners. La pesta esgotà els cossos.
Quan el 1652 Joan Josep d’Àustria entrà a Barcelona i la guerra al Principat s’acabà, nosaltres no celebràrem res. Teníem massa morts i massa censals.
I el 1659, quan el Tractat dels Pirineus escapçà el país sense consultar-nos, ja havíem après que les decisions grans no passen mai pel nostre Consell.
Però els seus efectes, sí.
Si avui camineu pels carrers de la Bisbal i mireu el castell, penseu que no fou només pedra defensiva. Fou dormitori de tropes. Fou testimoni de negociacions tenses. Fou silenci obligat.
La Guerra de Separació no deixà grans cicatrius visibles a la vila. Però deixà una empremta més subtil: la memòria d’una comunitat que va haver d’aprendre a resistir sense trencar-se.
Nosaltres, jurats de la Bisbal, no vam escriure gestes.
Vam escriure llibres de resolucions.
I potser, en el fons, és el mateix.
Bibliografia
ALCOBERRO I PERICAY, Agustí. “La Bisbal d’Empordà durant la Guerra de Separació.” Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, núm. 15, Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 1982, p. 141–248.
ELLIOTT, John H. La revolta catalana (1598–1640). Un estudi sobre la decadència d’Espanya. Barcelona: Vicens Vives, 1966.
SERRA I PUIG, Eva. La Guerra dels Segadors. Barcelona: Bruguera, 1966
SERRA I PUIG, Eva. “Resistència de Catalunya (decadència castellana: la Guerra de Separació)”a Història de Catalunya, vol. 4. Barcelona: Salvat, 1978.
SANABRE, Josep. La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640–1659). Barcelona: Real Academia de Buenas Letras, 1956.
SANABRE, Josep. La “Guerra dels Segadors” a l’Empordà i l’actuació de la casa comtal de Peralada. Barcelona: Biblioteca Palacio de Peralada, 1955.
VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya Moderna, vol. II. Barcelona: Edicions 62, 1964–1968.
