Versió històrica
“Molt de temps feia que la més vella, espellifada i maliciosa de les bruixes de la Selva l’hi portava votada a la gent de Sant Feliu... Tot fa creure que el motiu de la rancúnia de la bruixa foren les burles i fàstics que li tirava la canalla quan demanava almoina pels carrers de la vila. El cert és que els seus raonaments degueren commoure totes les bruixes de Catalunya, ja que a la reunió que aquestes celebraren al Coll del Mal-rem determinaren de fer a la vila de la costa un escarment fort i sagnant.
I així un dia aparegué de sobte sobre el cel i la mar de Sant Feliu de Guíxols una espessa nuvolada, moguda i agitada pels vents més oposats. Fou en aquests precisos moments, mentre totes les barques de pesca eren en mar, que el poble esverat pogué veure com, una després de l’altra i enmig d’un terrabastall formidable de trons i llamps, aparegueren sospeses entre el cel plomís i les aigües revoltades set formidables mànegues marines. Semblaven totes set manejades per esperits infernals... i arribà un moment que, apropant-se l’una a l’altra, formaren com un sol cos de gran potència, que semblava voler engolir les barques dels pescadors.
La desolació i l’espant eren generals. No paraven les pregàries dels monjos de Sant Benet ni els imperatius conjurs de l’abat el qual, sostenint a la mà la Veracreu, conjurava la tempesta. Només després de molts fàstics pogué ésser allunyat el perill i se salvaren les barques.
Semblava haver renascut la tranquil·litat a la vila i que les bruixes s’havien retirat vençudes. Però d’improvís, com un parrac desprès misteriosament del cel, caigué enmig de la plaça un ocellàs negre, d’aspecte esgarrifós. La quitxalla atrevida s’apoderà del feréstec animal fent-li tota mena de vituperis amb grans xisclets i aldarull.
Poc ells ni tampoc llurs pares sospitaven que dintre del cos d’aquest animalàs hi hagués concentrada tota la ràbia de la bruixa selvatana! Certament no durà gaire l’alegria i la disbauxa de la inexperta quitxalla, que l’un després de l’altre començaren a caure com ferits per quelcom inesperat i a morir.
No trigà a ésser general el contagi, així com la consternació entre els de Sant Feliu, que per molt de temps portaren dol, recordant la malifeta de la maleïda bruixa.
Vista la singularitat i gravetat del cas, es reuniren els principals de la vila, i per tal com l’epidèmia no volia cedir, un dels presents, l’honorable senyor Barraquer, prometé que, en el cas de cedir la pesta, construiria un ocell de ferro que recordés el fet luctuós a les generacions futures.
Encara avui existeix, posat al balcó que dóna a la plaça, el referit ocell, i el dia de Corpus, quan passa la processó, de la seva boca verinosa surten coets, que fan creure a no pocs dels petits, als quals llurs pares conten la història del famós ocell quan malparlen a alguna pobra vella, que aquell negre animal del balcó és el mateix que fa segles caigué a la plaça.”
La casa dels Barraquer, que estava situada on actualment hi ha el mercat, tenia en un dels seus balcons un ocell de ferro que, segons crec, la família encara avui conserva.
Resum tret, procurant conservar tant l’expressió com el vocabulari original, d’un text publicat l’any 1915 al periòdic “Ciutat Nova” de Sant Feliu de Guíxols.
Versió més actual
“Fa molts anys, a la vila marinera de Sant Feliu de Guíxols, un gran temor es va apoderar dels seus habitants. Una estranya epidèmia es va escampar pels carrers, afectant sobretot els més petits. Les famílies es tancaven a casa amb por de perdre els seus fills, mentre el silenci i la tristesa regnaven en aquella vila abans plena de vida.
La gent del poble no sabia d'on provenia aquella desgràcia, però les supersticions aviat van començar a córrer. Es parlava d'una bruixa que vivia als afores, en una petita cabana amagada entre els boscos. La seva figura era temuda, i molts nens juganers s'acostaven a les seves terres per burxar-la i burlar-se'n. Alguns deien que era ella qui, ressentida amb la canalla, havia llançat un malefici sobre la vila.
Segons explica la llegenda, la bruixa va invocar un ocell de ferro gegant, amb ulls de foc i ales immenses que projectaven una ombra fosca sobre la vila. Aquest ocell, conegut com l'Ocell de la Pesta, portava la malaltia amb ell, escampant-la amb cada batec d'ales. Els vilatans, atemorits, van intentar buscar solucions, però cap remei semblava funcionar.
Desesperats, van acudir a un noble influent de la vila, el senyor Barraquer, qui va prometre que trobaria una manera d'aturar la maledicció. Va convocar savis i religiosos, cercant consells i rituals per desfer l'encanteri. Finalment, es va decidir que l'única manera de protegir la vila era construir una rèplica de l'ocell de ferro i col·locar-la en un lloc visible, com a recordatori que la vila no es doblegaria davant la por.
Així es va fer. L'Ocell de Ferro es va situar al balcó d'una de les cases més importants de la plaça principal. Durant la processó de Corpus, l'ocell llançava focs artificials per la boca, simbolitzant la derrota de la malaltia i espantant els mals esperits. Els nens, impressionats per aquella figura imponent, creien que aquell era l'autèntic ocell que havia portat la pesta i que, gràcies a la seva presència, la vila estava protegida”
Amb el temps, l'epidèmia es va esvair i la vida a Sant Feliu de Guíxols va tornar a la normalitat. Tot i que la llegenda de l'Ocell de la Pesta va anar esdevenint un conte popular, la figura de l'ocell de ferro va perdurar, convertint-se en un símbol de la resiliència dels guixolencs.
Avui dia, aquesta història es recorda com una mostra de la capacitat del poble per fer front a l'adversitat i transformar la por en força. L'Ocell de la Pesta, amb la seva mirada de foc i la seva presència majestuosa, segueix sent un recordatori que, fins i tot davant les pitjors circumstàncies, la solidaritat i el coratge poden triomfar.
Reconstrucció de la versió que els cosins germans del meu pare, l’Enric i en Joan Ferrer Bassa, de Sant Feliu de Guíxols, m’explicaven quan érem petits.
