Les campanes de Santa Maria de la Tallada repicaven amb força aquell 15 de juliol de 1685. No era el toc d’ofici ni el repic alegre de festa; era un so greu, insistent, que ressonava per camps i masos cridant els veïns al Consell General. Els pagesos, encara amb la suor de la feina al front, deixaven eines i animals i encarrilaven el pas cap al castell de la Tallada, on sempre es feien les reunions de la Universitat, el govern del poble.
Dins la sala de pedra, sota arcs foscos que encara conservaven la fredor de segles, s’hi aplegaven els jurats, els consellers i els caps de casa. El notari Joan Puig ja tenia la ploma preparada, i davant seu un pergamí en blanc esperava les paraules que aquell dia farien història.
El rector es posà dempeus. Era un home ja cansat, amb ulls enfonsats i sotana gastada, però la seva veu sonava clara:
—Germans, ja ho sabeu. La nostra església s’ensorra. Quan plou, les gotes travessen la teulada i ens mullem tant dins com al carrer. El cor, on els preveres hauríem de cantar, està malmès i és indigne. El bisbe de Girona ja ens ha manat dues vegades que la reparem, sota pena d’entredit. I si no obeïm, ens caurà damunt la vergonya i la maledicció.
Un murmuri recorregué la sala. Tothom coneixia la gravetat del problema, però també la pobresa del poble. El jurat Bernat Serra, que representava la mà major, parlà amb veu greu:
—Rector, la Universitat no té diners. Ens hem endeutat per les guerres, per males anyades, pels exèrcits que ens han fet allotjar. Com voleu que adobem l’església si prou feines tenim per alimentar les nostres famílies?
L’altre jurat, en Miquel Barrera, de la mà menor, afegí:
—És cert. Si demanem més redelmes o talles, els veïns es revoltaran. I els senyors de fora, que tenen terres aquí, ni volen sentir a parlar de pagar.
Hi hagué un silenci feixuc. Alguns consellers abaixaven el cap, impotents. Altres es miraven el sostre de bigues com si allí hi hagués resposta.
Llavors, un home gran, de barba blanca i ulls vius, s’aixecà lentament. Era en Quirich Hortal, un dels més vells del poble.
—Jo recordo —digué amb veu rogallosa— quan érem joves i el Dijous Sant es feia la caritat del pa cuit. Es repartia entre pobres i pelegrins, i era tradició antiga de la nostra església. Fa anys que es va perdre, perquè ningú no la sabia administrar. Però si la recuperem, si fem que torni a viure, potser els seus fruits serviran per a les obres del temple.
Els presents s’alçaren en murmuris. Alguns assentien, altres arrufaven el nas. El rector, sorprès, exclamà:
—La caritat del pa cuit! Déu meu, ni jo no la recordava. Però sí, seria una obra justa i laudable.
En Cebrià Roig, conseller, arrufà el front:
—Caldrà qui l’administri amb rectitud, que no torni a perdre’s com abans, en perjudici de les ànimes.
—Que en siguin responsables els obrers de l’església —respongué el rector—, i que cada any rendeixin comptes.
El notari, que fins llavors havia restat en silenci, aixecà la ploma i preguntà amb solemnitat:
—Així doncs, la Universitat de la Tallada cedeix i dóna l’almoina del pa cuit del Dijous Sant, per dotze anys, a favor de les obres i ornaments de l’església parroquial?
Un per un, els jurats, consellers i caps de casa anaren assentint. El document prengué forma sota la ploma del notari, que escrivia en llatí solemne: Donatio elehemosinae caritatis vulgariter dicta del pa cuyt del Dijous Sant…
Quan acabà, els testimonis signaren amb traç insegur o amb una simple creu. Era un pacte nou, nascut de la memòria d’un vell i de la necessitat comuna.
Aquella tarda, la notícia corregué pel poble. Les dones que rentaven a la riera se la transmetien entre galledes i draps. Els infants, jugant a la plaça, repetien a crits:
—Tornarem a menjar pa cuit per Dijous Sant!
Al mercat, entre sacs de gra i cistells de verdures, els pagesos comentaven la decisió. Alguns somreien, pensant que l’església finalment seria reparada. Altres, més desconfiats, murmuraven:
—Ja veurem si els diners arriben on han d’arribar…
Mentrestant, dins l’església, els obrers examinaven la teulada esquerdada. La pluja havia deixat taques fosques a les parets, i el cor de fusta cruixia sota el pes dels anys. Un d’ells digué:
—No serà fàcil, però almenys tenim un començament. Que Déu beneeixi el pa cuit.
Els mesos següents, la feina de recuperar la caritat no fou senzilla. Calgué convèncer alguns veïns que encara en tenien censos antics; calgué establir com es recolliria i com es repartiria. Però de mica en mica, el costum del pa cuit tornà a viure.
Quan arribà el primer Dijous Sant, el poble s’omplí d’una emoció nova. Les dones amassaven pans grossos, amb l’olor que envaïa els carrers estrets. Els infants ajudaven a portar-los fins a l’església, on el rector beneïa l’almoina abans de repartir-la.
La gent menjava aquell pa amb ulls brillants: no només era aliment, era símbol. El símbol que, malgrat guerres, deutes i misèries, la comunitat sabia unir-se per preservar allò que més estimava: la seva església i la seva fe.
Els anys passaren. Les reparacions avançaven lentament, a batzegades, sempre sota la pressió dels bisbes que visitaven i insistien. Però el record d’aquell Consell General de 1685 restà viu: el dia que el poble de la Tallada decidí reviure un antic costum i convertir la caritat en força per al futur.
I quan els vells, asseguts al pedrís, en parlaven als més joves, sempre acabaven amb la mateixa frase:
—Aquell any, germans, el pa dels pobres esdevingué la pedra que va sostenir la nostra església.
Avui, més de tres-cents anys després, quan mirem l’església de Santa Maria de la Tallada, potser ja no recordem les veus d’aquells homes reunits al castell l’any 1685. Però les pedres encara en guarden l’eco: el repic de les campanes, la veu greu del rector, la proposta inesperada d’en Quirich Hortal.
La caritat del Pa Cuit del Dijous Sant, renascuda en temps de pobresa, fou més que un recurs econòmic. Fou un símbol de la força col·lectiva d’un poble que, malgrat guerres i misèries, va saber unir-se per preservar allò que els feia sentir comunitat: la seva església i la seva fe.
Des d’avui, quan travessem el portal de Santa Maria i alcem els ulls cap a la seva teulada reparada, podem imaginar-nos els rostres d’aquells veïns que, amb poques monedes i molt de coratge, van decidir que el pa dels pobres es convertís en pedra i esperança per a les generacions futures.
Bibliografia
Vega i Ferrer, Salvador. La recuperació de l’almoina del pa cuit del Dijous Sant i la reparació de l’església parroquial de la Tallada (1685). Revista de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, volum 20 (2001), p. 87-98.
