Aquests darrers mesos he tingut un d’aquells regals que la vida et dona i que en valores la
grandesa dia rere dia, malgrat respondre a uns fets tràgics. Una trucada (o potser un
whatsapp?) em va donar l’oportunitat de formar part de la Plataforma solidària de la Bisbal,
Corçà i pobles veïns amb els afectats per la dana del País Valencià. Un grup de dones i
homes organitzats i mobilitzats, compromesos amb les persones, lluitadors per un
món més solidari i just. L’única política que hi ha és el treball i l’ajuda als que ho estan
passant malament. Una política ben entesa, solidària i sensible amb els nens que
esperaran els Reis esperant que siguin més màgics que mai. Amb uns pares i mares que
treuen forces i ànims del fang encara present, i que es va endur el present i el rebost del
demà. Amb uns avis i àvies amb arrugues testimonis d’altres avingudes, i que poden
dir amb ple coneixement que se’n sortiran.
La dedicació de la Plataforma, amb la urgència del primer moment, amb la tendresa cap
als infants de la segona, va ser extraordinària. Mai un no, sempre a punt i fent que el local
del centre de la vila fos un lloc de trobada del poble i per al poble. Així vam concebre
aquest espai, i la vostra presència fa que hagi pres el ple sentit. I no importava gens si era
festiu, tard o d’hora, plogués o fos nit serena.
Malgrat la tristesa que embolcallava el moment, trèiem forces per fer caixes sabent que estàvem posant un bri d’esperança a un futur incert. Quan les portes del local es tancaven,
asseguts en cadires totes diferents, afrontàvem nous reptes, sense parar de fer bullir
idees, sense estridències ni personalismes. Amb una idea de comunitat ben entesa, la
paraula que més es repetia era gràcies! Hi havia moltes coses a fer, i tothom feia el que
podia. Gràcies! Gràcies! Gràcies!
Totes les persones que hi han treballat, que trobaven moments per venir al local a fer
torns, que en feien difusió… sou unes persones immenses! La sensibilitat que demostreu,
la força que no defalleix, els somriures de complicitat... Quin gran regal, saber-vos!
I tot això sense cap suport municipal. Em cal dir-ho. Un ajuntament, altrament anomenat la
casa de la vila, ha de ser proactiu, i quan la gent s’organitza, oferir-se i estar al seu costat
pel que calgui. I això ho he trobat a faltar! No n’hi ha prou amb paraules a les xarxes o al
butlletí. Cal actuar, fer! No es pot fer política de partit. Estem parlant de persones, de gent
que ho estan passant malament i que ens necessiten. El silenci del de la Bisbal, el silenci
de la institució, sense fer-se ressò de la iniciativa popular m’ha dolgut i entristit. És en
moments com els viscuts, i els que malauradament vindran, quan cal demanar tenir un
ajuntament del poble i per al poble. Altrament, és només una gestoria. I no vull això per la
ciutat on visc, que m’estimo, i que és viva i amb una capacitat de mobilització grandiosa. I
cal dir-ho ben alt: gràcies a totes les persones que vau ajudar portant roba, joguines,
menjar, oferint-se per portar-les… Moltíssimes gràcies a totes!
Miro de reüll Corçà, poble veí i amic, i m’adono que no demano un impossible. Allà
l’Ajuntament es va oferir des del primer moment, i va ajudar en tot. Agafeu-ho com a
exemple, si us plau!
I acabo. Gràcies a tots i totes pel regal de conèixer-vos, pels moments compartits, per
ajudar-me a créixer com a persona, per ensenyar-me noves maneres de fer i pensar. La
vida és prendre partit, i sou exemple de vida! Gràcies infinites.
