En un racó de Palafrugell on el temps semblava adormit, els ànims dels veïns d’Ermedàs, Santa Margarida, Vilarnau i Canyelles bategaven amb l’impuls d’una lluita ancestral. Durant segles, aquestes comunitats patiren els embats de la natura, amb la riera de l’Aubi, en temorosos moments de pluges, que trencava llaços familiars i ofegava les esperances, deixant-los aïllats. La necessitat imperiosa de restablir la comunicació amb la resta de Palafrugell, combinada amb el desig irrefrenable de canviar una realitat marcada pel caprici dels aiguats, va encendre en cada cor una flama de resiliència i d’esperança compartida.
La figura de l’Oriol, un home de mirada ferma i decisiva, es transformava en símbol de la resistència local. Al costat seu, la dolça veu de la Mariona, que amb la seva determinació i sensibilitat, es feia càrrec dels anhels de tota una generació. Junts van iniciar, amb conversa i coratge, una llarga peregrinació davant de l’ajuntament, indignats pels anys de sacrifici. La seva proposta, clau per transformar la realitat, era construir un pont sobre la riera de l’Aubi; un camí de pedra que simbolitzés no sols una connexió física, sinó també la unitat de la comunitat.
Els debats eren intensos a les sales del consistori, on es barrejaven interessos particulars i passions compartides. Els veïns, amb peticions i amb esperança, es reunien sota el vel de la lluna per imaginar el dia en què la comunicació seria restaurada. Tot i la pressió i els obstacles, la determinació de l'Oriol i la Mariona va fer vibrar fins i tot els ànims més reservats. Després d’incomptables jornades de diàleg i negocis, els governants, commoguts per aquella voluntat col·lectiva, van prendre la decisió de construir una passarel·la sobre la riera, un miracle de l’enginyeria pre-industrial que evocava les tradicions mil·lenàries del maó cuit.
El març de 1895, Francesc Estrabau i Jubert, alcalde constitucional de la vila de Palafrugell, va visitar el punt on l'Aubi travessava el camí que portava cap a la barriada d'Ermedàs per a analitzar la possibilitat de construir un pont sobre el rierol. Aquest indret estratègic, situat a la vora de la Torre Roja, marcava la confluència de la riera d'en Roquer, Santa Margarida i el rec de l'Horta del Mig.
L’obra, iniciada amb els primers rajos del matí d’un dia de setembre de 1895, va ser un testimoni de la destresa dels artesans. Maons fabricats amb cura, amb dimensions regulars i precisió quasi poètica, es van disposar en una volta elegant que suportaria dues tramades amb la seva clau de volta d’uns 10 cm de gruix. La passarel·la, amb una longitud de 4,80 m i una planta constant de 0,90 m, emergia sobre la riera com una promesa d’un futur millor. Els detalls, com el replà accessible per sis graons i la barana protectora que vigilava el pas, així com els bancs que hi havia a banda i banda, avui desapareguts, feien que cada pedra expliqués la història d’un poble que no es rendia davant les intempèries.
Quan la construcció fou finalitzada, els veïns es van reunir al voltant del nou camí per celebrar no només una obra d’enginy, sinó també la victòria de la solidaritat. Amb una rialla còmica, i potser una dosi d’ironia, la gent del poble va mirar aquella estructura amb una mirada burleta i va decidir, en un gest d’afectuosa imitació de mida minúscula, donar-li el nom de “pont del Diable”, inspirant-se en la fama del pont homònim de Martorell. El nom, tot i evocar el mite i la llegenda, no amagava cap història sobrenatural, sinó que era una reminiscència de com, a vegades, els pobles donen noms juganers i irreverents a les seves obres, recordant que la grandesa sovint neix en la intersecció entre la tradició i el desig de superació.
Aquell pont es convertí en el símbol d’un poble que, després de lluitar anys per la seva pròpia connexió, havia aconseguit transformar la dificultat en esperança. En cada pedra, en cada línia de voltes i en cada graó que permetia el pas, hi havia la memòria d’un temps de protesta i d’unió. I mentre el sol es ponia darrere de la riera de l’Aubi, els veïns contemplaven, amb orgull i una dosi de misteriosa ironia, el seu “pont del Diable”, una obra que parlava de la perseverança i de la capacitat humana de transformar el destí amb el treball i la voluntat col·lectiva.
