“Us pregam que per conservació de nostra corona vullats fer tres coses, la primera que vosaltres ciutats e viles nostres vos vullats be enfortir de murs e de valls e vosaltres prelats, clergues, richs homens e cavallers axi mateix façats vostres lochs enfortir per tal que enemichs ni gens robadores que son ajustades en lo mon no puxen a nos desonrar e a vosaltres damnificar.”
Pere III el Cerimoniós, Corts de Tarragona, 1370
La calor de l’estiu del 1371 semblava fondre les pedres de la plaça del Castell de la Bisbal. Enmig del bullici del mercat setmanal, en Pere de Sant Pol, un jove pagès de 22 anys, ajustava les corretges del carro que havia portat carregat amb sacs de blat i la campana de l’església. Mai no havia vist tants soldats al voltant de la vila. Caminaven amb presses, dominant la plaça com si els veïns fossin inexistents, transportant ballestes i municions cap a les portes de les muralles.
—Les fortificacions no quedaran acabades aquest any. Tot és un desordre! —murmurava en Bartomeu, un vell picapedrer que encapçalava el grup d’obrers.
En Pere no podia evitar seguir amb la mirada aquella munió que marxava cap a la zona de les obres. La seva humil vida a Sant Pol mai no l’havia preparat per als rumors de guerra que ara començaven a convertir-se en una realitat palpable. Aquell matí, el batlle havia ordenat que tots els habitants dels poblets pròxims a la Bisbal abandonessin les seves masies i es refugiessin dins les muralles davant l’imminent atac de les tropes castellanes de Pere I el Cruel. La idea de deixar enrere les terres que el seu pare havia treballat durant dècades li feia mal.
Va ser llavors quan va aparèixer l'Elisenda de Cruïlles, la filla d'un ric mercader local. Amb tota la seguretat que la seva condició li permetia, es va plantar al mig de la plaça i va aixecar la veu:
—Si la vila no protegeix la seva gent, mai tindrem pau! No seran les muralles les que ens salvaran, sinó la determinació dels veïns que hi viuen dins! Nosaltres ajudarem amb el que faci falta perquè aquests murs se sostinguin.
Però en Bartomeu només va sacsejar el cap amb desànim.
—Els murs no es bastiran amb paraules, senyoreta.
L'Elisenda no estava disposada a deixar-se intimidar. Mentre argumentaven, un so fort i repetitiu va interrompre la discussió: era el brunzit d'una campana, la campana del castell, que anunciava l’arribada d’un missatger. Tots van callar. Aviat, en Guillem el Bandoler i n’Hug, el capità de la milícia municipal, van aparèixer amb pressa. Se sentia el murmuri insistint una sola paraula entre la gent: enemics.
—L’enemic no respectarà ni les muralles inacabades ni les pregàries del bisbe —va dir en Bartomeu. La seva veu sonava pessimista, però sòlida.
—Rumors, només rumors —va replicar algú entre la multitud, potser per evitar espantar la gent.
Però l’ambient es podia tallar amb un ganivet.
De sobte, l’Elisenda, amb el cap cobert per un mocador blanc i el vestit tenyit amb vius tons d’escarlata, va trencar el murmuri del mercat:
—Si volem protegir les nostres famílies, hem de treballar junts. Els diners dels mercaders, la força dels pagesos i la voluntat de tothom són necessaris —el seu to, ferm i decidit, va captar l’atenció. Fins i tot en Pere, que havia conegut poc la gent adinerada, va sentir admiració per aquella noia aparentment tan decidida.
Mentre el debat agafava força, un fort dring de la campana del castell va ressonar per sobre del bullici. Eren tocs intermitents que ressonaven en la pedra de les cases i feien callar fins als nens que jugaven pels carrers. La gent es mirava amb sorpresa i temor.
—El batlle ens convoca —va murmurar algú. Altres, més experimentats, van assentir en silenci, acostant-se al llogaret del castell amb rostres de tensió.
En Pere va esclafar un somriure fugisser. Sense saber-ho, aquell dringar marcaria un abans i un després en la seva vida.
Els treballs per reforçar les muralles s’havien accelerat al màxim. Homes pagesos, que normalment llauraven els camps al juny, ara aixecaven pedres amb sang a les mans. Els mercaders més rics, com el pare de l’Elisenda, havien promès pagar part del redelme, però això no impedia les queixes contra els impostos que el bisbe havia imposat als vilatans. L’ambient entre la gent treballadora era de tensió i resignació.
En Bartomeu, que havia treballat en múltiples fortificacions, liderava bona part de les reconstruccions. Però els recursos eren limitats, i més d’una vegada havien hagut de suspendre els treballs.
L’Elisenda corria amunt i avall, organitzant tasques o duent pa i aigua als treballadors. En Pere, que col·laborava en el transport de pedres des dels Clots de Sant Julià, sovint la seguia amb la mirada.
—Perd-me la vida si aquesta noia no fa més feina que molts de nosaltres —va dir en Pere en to d’admiració al seu amic Bernat.
—Preocupa’t més d’aixecar aquestes pedres abans que en Bartomeu et maleeixi —va contestar en Bernat, rient.
Els valls al voltant de les muralles eren un altre focus constant de treball; es necessitava enfonsar-los més i tallar qualsevol camí ràpid cap a la vila. Entre riures nerviosos i el cansament acumulat, la gent començava a veure que aquelles defenses potser serien insuficients si els rumors d’un atac enemic es feien realitat.
Els rumors es feien cada dia més insistents. Es deia que soldats castellans es movien per la costa i assaltaven viles desprotegides. Alguns destacaments arribaven als límits dels boscos, cremant camps i saquejant masies. En Pere ho va saber per un missatger que havia passat pel mas de la seva família, encara obert, tot i els perills.
No va haver-hi temps per a gaire més reflexió: la crida al sometent es va fer oficial. El batlle Hug, responsable de la milícia municipal, convocava tots els homes majors de 16 anys i capaços de portar una arma. Armats amb eines agrícoles, algunes ballestes i escudets atrotinats, en Pere i molts altres van formar barreres improvisades al llarg de les portes de la vila.
Sobre la torre més alta, en Guillem el Bandoler, un dels pocs homes amb experiència en la guerrilla, esperava amb els ulls atents cap a l’horitzó tot fent la bada.
—No t’hi acostumis gaire, Pere —li va dir—. Les guerres no tenen res de gloriós.
El toc d’alarma va arribar en plena nit. Campanes i crits interrompien el son dels vilatans. En Pere va agafar la seva ballesta mentre notava com els dits li tremolaven sense control. Els invasors avançaven amb les ombres de torxes que s'apropaven lentament; molts havien de suposar que els murs serien fàcils de travessar.
Al recinte emmurallat, n’Hug va reunir els pagesos sota les muralles del sector nord, les més febles. Va ser aquí on en Pere va veure per primera vegada l’autèntica dimensió de la guerra: el terror als ulls dels seus companys, el primer projectil que va passar xiulant i l’impacte d’una ballesta enemiga que li va xuclar l’aire de la gola.
—Aguanteu! No cediu les portes! —va cridar n’Hug amb força.
En Guillem va lluitar des del punt més alt, triant blancs amb precisió. Mentrestant, l’Elisenda ajudava a portar queviures i a cuidar els ferits que arribaven al centre de la vila, en l’improvisat hospital de campanya davant l’església romànica de Santa Maria. Un crit va ressonar a les files: “Correu! Han fet una esquerda a les muralles!”
En aquell moment, en Bartomeu, amb tot el seu cos vell i cansat, liderant un grup de joves van reomplir l’esquerda amb pedres i troncs, mentre el mateix Pere els protegia amb les fletxes que li quedaven. El sacrifici va ser evident, però en Guillem va aconseguir guiar un contraatac que foragités els intrusos partidaris de Pere de Castella.
Malgrat els esforços, els bisbalencs sabien que aquella batalla era només la primera. Els murs continuarien en perill si la comunitat no persistia amb les obres i la unió. Tot i les tensions, un cert sentiment d’escalf i esperança va néixer entre els protagonistes. Els anys següents continuarien marcats per sacrificis, però aquella nit, la veu de la vila, de pobres i rics, va sonar en harmonia.
Nota
Aquest relat és fictici i es basa en el fet que just després de les Corts de Tarragona (1370), i per ordre del rei, la Bisbal va refer les seves atrotinades i inacabades muralles (1371).
Mentrestant la guerra dels Dos Peres (1356-1375) afectava el conjunt de la Corona d'Aragó, i l'Empordà esdevingué un escenari d'atacs, defenses i taxes desproporcionades per sostenir el conflicte. Els saquejos, setges i la mobilització de la població en esforços de defensa van marcar aquest territori durant un dels períodes més convulsos del segle XIV. Això va deixar una empremta visible a la fortificació de viles, la despoblació d’algunes zones rurals i les múltiples disputes entre senyors i súbdits per la gestió de la guerra.
El 1375 se signà el Tractat d’Almazán i s’acabà la guerra sense vencedors ni vençuts.
