Una vegada, fa molts anys, un matrimoni que tenia mal viure va anar a explicar al rector de Garrigoles que no podien continuar vivint junts i desitjaven descasar-se. Com que aleshores encara no es parlava ni de separacions, ni de divorcis, ni d’anul·lacions, ni de res de tot això, el rector va dir-los que ell no sabia què calia fer, però que li donessin temps per pensar-s’ho i que ja els avisaria.
Passades algunes setmanes, el rector els feu dir que l’endemà anessin a l’església de Sant Sadurní de Garrigoles a primera hora del matí, tots dos junts.
Aquell matrimoni, tal com els ho havia indicat el senyor rector, es va presentar a l’església amb gran puntualitat. Anaven amb el vestit de festa, ja que per ells era un gran dia, el dia que es descasarien i se’ls acabaria aquell mal viure.
El rector, dissimulant una rialleta de murri, els va rebre a la porta de l’església, i amb gran solemnitat els acompanyà fins l’altar major. Els indicà que s’agenollessin en un agenollador ornat amb boniques flors que allí ell havia col·locat.
Llavors encengué un ciri, agafà un gros llibre i l’hisop o salpasser, i començà a llegir oracions en llatí mentre picava al cap, ara d’un, ara de l’altra amb el salpasser.
Les oracions no s’acabaven mai ni tampoc els cops al cap amb l’hisop, amb la particularitat que cada vegada eren més forts.
Veient els agenollats que la cerimònia podia durar fins a deixar-los baldats, i que el seu cap començava a estar totalment xarbotat, l’home feu un senyal a fi que el rector deixés de pegar i de resar, i li preguntà:
—Fins quan durarà tota aquesta tanda de cops de salpasser al cap?
El rector respongué:
—Fins que un o l’altre es mori!
El marit mirà la seva muller i , tot passant-se la mà pel cap, li digué:
—Noia, és millor que tornem a casa ja que aquesta comèdia poc és pas per descasar-nos, sinó per matar a un o l’altre!
Segons conta la rondalla els esposos se’n tornaren a casa seva, on visqueren tots els anys que els restaren de vida, que foren molts, però mai més els va passar pel cap tornar a visitar ni demanar consell al rector de Garrigoles, no fos cas que els hi anés la vida.
Fins aquí la història que no sabrem mai si va ser certa. El que sí és cert és que a la parròquia de Sant Sadurní de Garrigoles, a l’extrem nord oest de la nostra comarca, s’hi guarda un salpasser d’argent de grans proporcions i singular bellesa. Sembla que és una romanalla dels Cavallers del Sant Sepulcre, que tenien una seu al poble de Garrigoles.
Text adaptat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
