Assentada entre turons en un cap de la serra dels Perduts, de la part Oriental de les montanyas Gabárras; y entre el Puignau y la enderrocada tor del Emir-mira, que’s trova pel damunt del casalot Miranéu a tot dessobre del casal Marcó que dona a frech de la carretera de la Ganga o sia de la Bisbal a Calonge, lligant-se amb la de Palamós y la de Sant Feliu de Guixols. Pertaneix a La-Bisbal per fundació sonyorivol antiquíssima, regentada per la Rectoria Parroquial encar que dintre el terme agregat de Sant Pol. La jent de les Gabárras hi celebren el 13 de Desembre l’aplec de la Santa; y el 20 de Maig el de Sant Baldiri.
Del fulletó dels Goigs de Sant Baldiri i Santa Llúcia
—Àvia Llúcia, d’on surten aquestes dites que dius tant: “Santa Llúcia de la Bisbal, tretze dies per Nadal” i “Per Santa Llúcia, un pas de puça”? —preguntà en Grau encuriosit mentre ajudava la seva àvia a cosir.
—És una dita ben antiga, Grau. Ens recorda que el dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, som a tretze dies de Nadal i que els dies comencen a allargar-se. Però, saps qui era Santa Llúcia? Deixa’m explicar-t’ho.
Santa Llúcia va viure fa molts segles, al segle III, a Siracusa, una ciutat de Sicília. Era una noia molt valenta i devota, nascuda en una família rica i cristiana. Quan el seu pare va morir, la seva mare la va voler casar amb un jove pagà, però Llúcia havia fet un vot de castedat i no volia casar-se. En comptes d’això, va decidir repartir la seva fortuna entre els pobres, cosa que no va agradar gens al seu pretendent. Aquest, ressentit, la va denunciar per ser cristiana, i això en aquella època era molt perillós.
La van arrestar i sotmetre a tortures terribles. Segons la llegenda, fins i tot li van arrencar els ulls, però, miraculosament, va recuperar la vista. Per aquest motiu, Santa Llúcia es representa amb una safata on hi ha dos ulls, però ella també els té posats a la cara. Això simbolitza que no només cura les malalties de la vista, sinó que també aporta clarividència espiritual.
—I què li va passar, àvia? —preguntà en Grau amb els ulls ben oberts.
—La van condemnar a mort i la van decapitar sota l’ordre de l’emperador Dioclecià. Però la seva fe i el seu sacrifici van fer que aviat esdevingués una santa molt venerada i patrona de les modistes. La seva devoció es va escampar per tota Europa, especialment a Itàlia, Escandinàvia i Catalunya. La seva festa, com et deia, se celebra el 13 de desembre, coincidint amb el moment en què, en l’antic calendari julià, els dies tornen a allargar-se. Això és important, perquè Llúcia simbolitza la llum que retorna després de la foscor.
—I per què és la patrona de les modistes? —continuà en Grau.
—Perquè necessitem tenir bona vista per fer la nostra feina! De fet, també és la patrona dels teixidors i dels treballadors que depenen de la vista. En molts llocs, el dia de Santa Llúcia es porten ulleres o objectes relacionats amb la vista perquè siguin beneïts, i tenim prohibit agafar una agulla o un didal. Així es demana protecció per a la vista, tant física com espiritual.
—I què té a veure Santa Llúcia amb la Bisbal? —preguntà en Grau amb curiositat.
—Doncs, a la serra dels Perduts, a prop de la Bisbal, hi ha l’ermita de Santa Llúcia de l’Arboç, també coneguda com Santa Llúcia de la Bisbal. S’hi celebra un aplec molt bonic cada any. Aquesta ermita és molt antiga. Es diu que es va construir sobre una estructura més vella, Sant Nazari de la Ganga, documentada ja l’any 891. Però, a partir del segle XIV, el culte a Santa Llúcia es va fer predominant i, l’any 1717, l’ermita es va reconstruir.
—Un dia m’hi has de portar... I com és l’ermita, àvia Llúcia?
—És una edificació senzilla, amb una nau única i capelles laterals. L’absis és poligonal, reforçat amb contraforts. A la façana hi ha una porta de pedra i una llinda amb la creu de la Bisbal i dos ulls, que representen Santa Llúcia. El campanar és d’espadanya, amb un sol ull, i està coronat amb esferes de ceràmica de la Bisbal. Al costat de l’ermita hi havia la casa de l’ermità, que va ser habitada fins al segle XVIII. Després de la Guerra Civil també hi va viure un capellà durant uns anys. Diuen que hi va ser desterrat. La gent de la Bisbal el va ajudar a refer el sostre de l’ermita i de la casa de l’ermità on vivia.
—I l’aplec?
—Cada any, al voltant del 13 de desembre, la gent de la Bisbal i dels pobles veïns puja fins a l’ermita per celebrar l’aplec de Santa Llúcia. S’hi fa una missa, es canten els goigs i es beneeixen objectes relacionats amb la vista. Antigament, el 20 de maig, també s’hi celebrava l’aplec de Sant Baldiri, però aquesta tradició es va perdre amb el temps. Ara bé, la devoció a Santa Llúcia continua ben viva.
—Els goigs? Què són els goigs?
—Els goigs són unes cançons populars religioses que relaten la vida, virtuts i miracles d’un sant o santa, i es canten per demanar la seva protecció i agrair-ne la intercessió. A Santa Llúcia, a començament del segle XX, es cantaven els de Sant Baldiri i Santa Llúcia, fets per en Josep M. Soler, un compositor de sardanes bisbalenc. Jo els havia cantat, però no els recordo gaire, només el començament i la tornada. Deien:
“Santa Llúcia y Sant Baldiri
s’han trovat, com coneguts,
devallant per les Gabárras
d’Orient, per ses montanyas
en la Serra dels Perduts.
Sant Baldiri no’n té ciri
per aná a la professó,
li’n darem unes candéles
qu’han fet llum al Redentó.”
—Gràcies, àvia! Ara ja entenc per què t’agraden tant aquestes dites. La llum torna i la vista es protegeix amb Santa Llúcia!
L’àvia somrigué i, mentre seguia cosint, va dir:
—Això mateix, estimat Grau. I ara, torna a agafar l’agulleta que hem de continuar treballant!
En Grau, amb un somriure, va tornar a la seva tasca, convençut que, amb Santa Llúcia al cor, les coses es veuen amb molta més claredat.
