Cada any, quan arriba l’11 de setembre, un nombrós grup de gent de la Bisbal d’Empordà i de Cassà de la Selva repetim, a peu, amb bicicleta o en cotxe, un ritual que amb els anys s’ha convertit en una tradició. Des de la fi del franquisme pugem fins al puig d’Arques, el punt més alt de les Gavarres, per penjar-hi la senyera i reivindicar la independència del nostre poble.
La caminada acostuma a començar al quilòmetre 7 de la carretera de la Ganga que mena a Calonge. Allà deixem els cotxes i ens endinsem a peu per les pistes forestals que travessen les Gavarres. Les primeres passes sempre tenen aquell aire de retrobament: retrobar els camins, retrobar els companys i retrobar també el silenci de la muntanya a primera hora del matí.
Després d’una estona caminant arribem a Sa Pla d’en Sabat, un lloc que per a nosaltres marca gairebé un punt ritual de la pujada. Allà sempre hi ha el mateix debat, repetit any rere any.
—Agafem la directíssima o fem marrada per Camós?
La directíssima és el camí curt i decidit que s’enfila cap al cim sense contemplacions. És una pujada intensa, d’aquelles que fan notar les cames i acceleren la respiració.
L’altra opció és continuar cap a Sant Cebrià dels Alls, que nosaltres anomenem Camós. Aquest camí és més llarg però també més amable: serpenteja entre alzines i suros, passa per racons ombrívols i permet arribar al cim amb un ritme més tranquil.
Sigui quin sigui el camí triat, tots acabem coincidint a dalt.
Quan arribem al puig d’Arques, el primer que fem és desplegar la senyera, la majoria amb l’estelada i els altres l’oficial. Algú la treu amb cura de la motxilla, un altre prepara el pal improvisat i, entre tots, la fixem perquè pugui onejar damunt el cim dalt la talaia de fusta que corona el cim i que serveix de punt d’observació tant als forestals com als excursionistes.
Quan el vent l’agafa i la tela comença a moure’s damunt les Gavarres, sempre hi ha uns instants de silenci. No és una cerimònia formal, però té alguna cosa de solemne. És un gest senzill, repetit cada any, que ens recorda d’on venim i on volem anar.
Des de fa uns quants anys, a més, la trobada té també un moment especialment agradable. La Penya Ratafia de la Bisbal d’Empordà convida tots els que han pujat fins al cim a un tall de coca de ratafia i un tastet d’aquest licor tan nostre. Entre rialles, converses i gots que passen de mà en mà, la senyera continua onejant mentre compartim aquest petit brindis damunt les Gavarres.
Des del cim el paisatge s’obre en totes direccions. Les Gavarres s’estenen com un mar de boscos ondulats. Cap al nord es veu la plana empordanesa; cap al sud, els relleus de les Gavarres i l’Ardenya amb el Ridaura al fons. I en dies clars, molt lluny però a tocar dels dits, es poden veure el Mediterrani, el Massís de Begur, Pals, les Medes, la Gola del Ter, el Montgrí, la badia de Roses i la Serra de l’Albera. Vaja, tota la plana empordanesa.
És un paisatge antic. Tan antic que, de fet, ja era especial fa milers d’anys.
A pocs metres del cim, lleugerament per sota del punt més alt del puig, hi ha un dels monuments prehistòrics més interessants de les Gavarres: el dolmen del Puig d’Arques. Sovint, després de penjar la senyera i compartir la coca i la ratafia, ens hi acostem. És com completar la caminada amb un petit viatge encara més enrere en el temps.
Un monument prehistòric en un indret privilegiat
El dolmen es troba a uns 529 metres d’altitud, en una posició dominant que controla visualment gran part del territori. No és casual: els constructors prehistòrics solien escollir indrets elevats i visibles per aixecar els seus sepulcres.
Avui el monument queda molt a prop del radar meteorològic del puig d’Arques, visible des de molts punts de les Gavarres. Però molt abans que existissin pistes forestals o instal·lacions modernes, aquest turó ja era un lloc destacat dins del paisatge.
El dolmen és un sepulcre de corredor, una tomba col·lectiva construïda durant el neolític final o el calcolític, fa més de quatre mil anys.
El descobriment i els primers estudis
El monument va ser excavat per primera vegada l’any 1964 per Pere Caner i un grup d’estudiosos de Calonge, que també li van donar el nom actual.
Posteriorment, l’arqueòleg Lluís Esteva va estudiar els materials recuperats i va publicar diversos treballs sobre el megalitisme de les Gavarres.
Tot i això, el dolmen encara amagava alguns interrogants importants, especialment sobre el corredor d’accés i l’estructura del túmul que l’envoltava.
L’excavació i restauració del 2001
Aquests dubtes es van aclarir gràcies a una nova intervenció arqueològica realitzada l’any 2001 per membres del grup GESEART.
L’excavació va permetre descobrir l’accés original al monument, un corredor amb murs de pedra seca que conduïa fins a la cambra funerària. També es va documentar l’estructura del túmul, molt més complexa del que s’havia imaginat.
Aquest túmul és de forma circular i té un diàmetre aproximat d’entre 16 i 17 metres. Està format per diversos nivells o replans construïts amb blocs i murs de pedra seca que li donaven un aspecte monumental dins del paisatge.
Arquitectura del sepulcre
La cambra funerària és rectangular i allargada, amb 4,5 metres de llargada, 1,4 metres d’amplada i uns 1,8 metres d’alçada.
Una de les seves particularitats és que la paret esquerra està formada per un aflorament natural de pissarra treballat pels constructors, en lloc d’una llosa transportada.
El corredor d’accés tenia uns tres metres de llarg i probablement estava cobert amb lloses. També és possible que disposés d’una llosa porta per tancar l’entrada.
L’aixovar funerari
Entre els materials recuperats hi ha plaquetes de pissarra polida, puntes de sageta i làmines de sílex, així com fragments de ceràmica feta a mà.
Aquest conjunt permet situar l’ús del dolmen entre el final del IV mil·lenni i l’inici del III mil·lenni abans de Crist, en plena època del megalitisme.
Entre la senyera i la pedra
Quan cada any pugem al puig d’Arques per penjar la senyera, és inevitable pensar que aquest mateix turó ja era un lloc especial fa més de quatre mil anys.
Les comunitats prehistòriques hi van aixecar un monument funerari per recordar els seus morts i marcar el territori.
Nosaltres hi pugem per recordar una altra història, molt més recent, però també carregada de significat: som una nació sense estat que lluita pels seus drets.
Entre la senyera que oneja al cim i el dolmen que descansa uns metres més avall hi ha mil·lennis de distància. Però tots dos comparteixen una mateixa idea: la necessitat humana de deixar un senyal en el paisatge i en la memòria.
Quan la caminada s’acaba i tornem a baixar pels camins de les Gavarres, la senyera continua onejant al cim del puig d’Arques, visible dalt de la talaia de fusta. Uns metres més avall, el dolmen roman silenciós, com fa mil·lennis, testimoni d’altres comunitats que també van considerar aquest turó un lloc especial. Entre la pedra antiga del sepulcre, la bandera que es mou amb el vent i el tast de ratafia compartit entre amics, el puig d’Arques es converteix, per unes hores, en un punt on el temps sembla ajuntar-se: el passat més remot i la memòria més viva del país.
