Sequera

Sequera (i 2)

Fins aquí la família de sec, que tant de bo s’anés decantant cada cop més vers el sentit figurat (el dels escardalencs) i menys pel literal

Pau VidalAMIC
Pau Vidal AMIC

La setmana passada vam repassar la part “avorrida” de la família de sec, el pare de sequera: els verbs assecar dessecar i l’adjectiu ressec, tots tres amb els corresponents derivats ben previsibles (en termes formals i semàntics). Però després van arribar els substantius (secàsecall) i la cosa es va animar una mica.

I ara ja s’enfila del tot, perquè venen els més animats, els parents que ens entretenen els àpats familiars perquè sempre tenen alguna aventureta per explicar. Començant, precisament, per sequera. Un mot al qual estem (dissortadament) acostumadíssims perquè l’hem sentit fins a l’extenuació als mitjans, però que en realitat els especialistes consideren secundari, és a dir, que no l’hauríem de fer servir tant. I quin pertocaria? Doncs secada, que el DCVB defineix com ‘Temporada llarga de no ploure, sequedat del camp’. Ignoro si és gaire viu en alguna zona del domini, però dubto que a hores d’ara tinguem gaires possibilitats de reviscolar-lo. Amb un ús infinitament més residual tenim sequer, ‘era o canyís on es posa fruita a assecar’.

Un parell de parents més d’aquests exòtics són secany, ‘baix que constitueix un escull’ (res a veure amb escassedat d’aigua, doncs), tal vegada adaptació de l’italià seccagna, i secardí, un diminutiu preciós que aplega les dues línies semàntiques de la família: la de ‘mancat d’humitat’ (“Em penso que t’han enredat, fill: en aquest terreny tan secardí poc que t’hi creixerà pas re”) i la d’‘escardalenc o magristó’. Encara té un sinònim més pintoresc que és secardinenc. Completa la colla de derivats, diguem evidents, el sequeral, ‘terreny sec, mancat d’aigua’.

I he deixat pel final la perla de la família, la nena maca que si l’àpat fos per Nadal, faríem enfilar a la cadira a dir la dècima perquè tota la parentela la pogués contemplar: em refereixo a un mot tan pintoresc com xiquina, ‘braç de terra que entra dins d’un riu’, alteració del dialectal eixequina (terres de l’Ebre), derivat probablement d’aixecar en el seu sentit primitiu (alto que això no ho sabíem!) d’assecar. No em digueu que no és una meravella de sonoritat.

I fins aquí, doncs, la família de sec, que tant de bo s’anés decantant cada cop més vers el sentit figurat (el dels escardalencs) i menys pel literal, perquè, al pas que anem, els babaus de sempre ens acabarem quedant ben secs mentre que els espavilats, com de costum, se’n surten sense ni mitja rascada.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari