Avui Sidillà és un conjunt de ruïnes mig amagades entre pins i dunes de sorra, al terme municipal de Foixà. Però durant més d’un mil·lenni va ser un lloc habitat, amb església, cases, carrers i vida quotidiana. La seva història, marcada pel paisatge i pel pas del temps, ens parla de la relació entre les persones i el territori.
Els primers indicis d’ocupació del lloc es remunten a l’època tardoromana, entre els segles IV i V. Les excavacions arqueològiques han identificat restes d’una vil·la romana, probablement propietat d’un terratinent anomenat Cidilianus, nom del qual deriva el topònim Sidillà (documentat com Sidilianum, Siciliano, Ciziliano o Cidiliano).
Aquesta vil·la devia ser una explotació agrícola, situada estratègicament prop del riu Ter, amb camps de conreu, espais residencials i un mausoleu funerari. La ceràmica romana trobada al jaciment —gerres, plats i atuells— confirma una ocupació estable durant aquest període.
Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el lloc no va quedar abandonat. Al contrari, es va transformar. Cap al segle VIII, s’hi va construir l’església preromànica de Sant Romà de Sidillà, probablement sobre o molt a prop de les restes romanes.
El temple, de planta rectangular, amb absis trapezoïdal i arcs de ferradura incipients, és un dels exemples més antics d’arquitectura preromànica del Baix Empordà. A l’interior, dos petits murs perpendiculars podrien haver delimitat l’espai del presbiteri.
Al voltant de l’església va créixer un poblat rural, amb cases de planta rectangular (entre 10 i 20 m²), construïdes directament sobre la roca. Les estructures tenien cobertes vegetals i murs de pedra units amb fang. S’hi han identificat una quinzena d’estances excavades, tot i que el nucli devia ocupar una superfície més gran, estesa pel Puig Margodell.
La documentació escrita confirma l’existència del lloc: el nom de Siziliano apareix per primera vegada l’any 983, i el 1065 l’església de Sancti Romani de Ceziliano consta com a parròquia dependent del bisbat de Girona.
La ceràmica trobada al jaciment mostra una activitat intensa durant els segles X i XI, amb atuells domèstics, recipients de cuina i peces decorades amb incisions lineals i ondulades.
Sidillà era una petita comunitat pagesa, lligada a l’agricultura i al riu Ter. Però aquesta proximitat, que en un principi havia estat un avantatge, es va convertir en una amenaça.
Entre els segles X i XIII, els canvis en el curs del riu van provocar l’acumulació de grans sediments sorrencs. El vent va començar a formar dunes que avançaven lentament sobre els camps, els camins i, finalment, sobre les cases.
Els habitants de Sidillà van intentar resistir, però la sorra sempre tornava. Finalment, el poblat va ser abandonat, probablement entre els segles XI i XIII (les darreres excavacions apunten que el colgament definitiu podria haver-se produït ja al segle X).
La població es va traslladar a nuclis més segurs, especialment a Foixà i Sant Llorenç de les Arenes, que abans del 1313 ja era la nova parròquia de la zona.
Sidillà no va ser destruït per guerres ni per catàstrofes humanes. Va ser engolit pel paisatge.
Durant més de sis-cents anys, Sidillà va quedar sepultat sota la sorra i la vegetació. El seu nom es va anar perdent, i el lloc va ser conegut com Sant Romanç o l’Olivet de Sant Romà.
A inicis del segle XX, només alguns erudits sabien que allà hi havia existit un poblat medieval. Botet i Sisó, a la Gran Geografia de Catalunya, es preguntava fins i tot si l’església encara es conservava.
El bosc va créixer sobre les ruïnes, i Sidillà va quedar “segellat” pel temps, convertit en un paisatge silenciós.
El redescobriment científic va començar amb l’arqueòleg Miquel Oliva, que va esmentar el conjunt els anys 1959 i 1962. A partir de 1973, s’hi van fer diverses intervencions: neteges, petites excavacions i treballs de consolidació.
Tot i això, moltes actuacions van ser parcials o poc rigoroses, i el conjunt va continuar en estat d’abandó. La volta de l’església, per exemple, es mantenia dreta gràcies a un apuntalament precari. Malgrat tot, els estudis de Joan Badia, Montserrat Valls i altres investigadors van destacar la importància de Sidillà com a testimoni del període altmedieval (segles VIII–XI).
El novembre de 2013, un gran incendi forestal va passar a menys de cent metres del jaciment. Les flames no el van destruir, però van evidenciar la seva vulnerabilitat i la manca de protecció legal. Aquell any, l’Ajuntament de Foixà va suspendre llicències d’obres a la zona i va iniciar els tràmits per protegir el conjunt. El 2014, el Departament de Cultura va declarar l’espai com a Espai de Protecció Arqueològica (EPA).
Entre 2014 i 2017, es van dur a terme excavacions sistemàtiques amb metodologia científica, sota la direcció de Gisela Ripoll i Montserrat Valls (Universitat de Barcelona), amb el suport de la Diputació de Girona i la Generalitat:
- Desbrossament de l’entorn
- Consolidació de murs
- Protecció de la teulada
- Excavacions arqueològiques
- Estudis amb drons, georadar i models 3D
Les noves recerques van confirmar que:
- L’església és probablement del segle VIII
- L’edifici de Sant Sebastià és un mausoleu funerari tardoromà
- L’ocupació del lloc és anterior al que es creia
- L’abandonament podria haver-se produït abans del segle XIII
Sidillà ja no era només un poblat medieval: era un jaciment clau per entendre la transició entre el món romà i l’altmedieval.
Avui, Sidillà és un espai protegit, visitable i en procés de recuperació. Ja no és un poble viu, però és un lloc de memòria, un testimoni de com la natura pot transformar el paisatge i esborrar la presència humana sense fer-la desaparèixer del tot. Les seves pedres, la seva església i les restes domèstiques ens recorden que la història no sempre s’acaba amb una destrucció: de vegades, simplement queda enterrada… esperant ser escoltada de nou.
Bibliografia
- Badia i Homs, J. (s. d.). Arquitectura medieval de l’Empordà. Diputació de Girona.
- Barral i Altet, X., & Junyent, E. (s. d.). Estudis sobre arquitectura preromànica catalana.
- Botet i Sisó, J. (1908–1911). Gran geografia de Catalunya. Barcelona.
- Boto, G. (2006). Estudi sobre el conjunt de Sidillà i la seva possible interpretació monàstica.
- Bover, J., & Burch, J. (2000). Valor patrimonial del conjunt arqueològic de Sidillà.
- Gaitx Moltó, J. (2016). Sidillà, un conjunt preromànic: De parròquia altmedieval a indret desconegut en procés de recuperació. Revista de Girona, (297), 83–85.
- Oliva, M. (1959). Notes sobre el jaciment de Sidillà.
- Oliva, M. (1962). Noves observacions sobre Sidillà.
