Diu la llegenda que fa molts i molts anys, quan la plana de l'Empordà encara era un immens aiguamoll embolicat de boirines, una muntanya solitària s'alçava entre els pantans. Aquesta muntanya, coneguda com el Quermany, custodiava des de temps immemorials un secret: un drac gegantí habitava al cim. Ningú sabia amb certesa d'on havia sortit aquell drac, però les velles àvies del poble xiuxiuejaven que era el guardià d'un gran tresor, amagat en les ruïnes d'un antic castell, molt abans que ningú pogués recordar.
El drac, colossal i majestuós, tenia les escates de color nit i uns ulls que cremaven amb la intensitat de dues brases. El seu bruel ressonava en els turons, i els trons dels dies de tempesta semblaven la seva veu renyant els imprudents que s'atrevien a acostar-s'hi. Tot i això, la fama del tresor que custodiava era tan gran que nombrosos valents havien desafiat la seva fúria amb l'esperança de fer-se rics. Cap d'ells, però, n'havia tornat per explicar-ho.
El tresor es deia que era inimaginable: cofres plens d'or i joies, muntanyes de pedres precioses i un poder màgic capaç de garantir riqueses i prosperitat a qui el posseís. Però també es deia que, per accedir al tresor, calia passar una prova terrible. Al davant de la cova del drac, una gran argolla de ferro penjava de la roca negra. D’ella, s’obria l’accés a la galeria on suposadament reposava el tresor. Però abans d’entrar, el drac exigia als agosarats que li llancessin unes monedes directament dins la seva gola monstruosa. Si encertaven, la clau de l’argolla apareixia davant dels seus ulls; si fallaven… bé, més val no saber-ho.
Un bon dia, un jove anomenat Bernat, poc temorós i força ambiciós, va decidir que ell seria qui desvetllaria el misteri del tresor del Quermany. Les collites havien estat molt magres aquell any, i a casa seva el blat i les faves escassejaven. Amb prou feines tenia una moneda al sarró, però en Bernat confiava que amb destresa i coratge n’hi hauria prou per superar qualsevol perill. Així que, tot sol, va emprendre el camí cap a la muntanya.
El viatge fins al cim va ser llarg i feixuc. Els camins del Quermany estaven plens d’esbarzers i roques que el feien relliscar. Així i tot, en Bernat no es va rendir. Quan finalment va veure l’entrada de la cova i la immensa argolla, un calfred li va recórrer el cos. El silenci del bosc era tan dens que semblava anunciar l’arribada d’alguna cosa aterridora.
De sobte, la terra va tremolar, i una olor de sofre va emergir de les profunditats de la cova. Els ulls roents del drac van aparèixer entre les ombres, i una veu greu i ferotge va ressonar per tota la muntanya:
—Qui gosa molestar el guardià del tresor?
En Bernat va omplir-se de coratge i va cridar amb veu ferma:
—Sóc en Bernat, fill de la plana, i he vingut a buscar el tresor que custodies!
El drac va riure amb força, com si el vent del nord bufés dins una cavorca profunda.
—Tens una moneda? —li preguntà el drac—. Només els més hàbils poden passar pel meu domini. Llança-la dins la meva gola i proveu la vostra sort!
En Bernat, amb les mans tremoloses, va treure la seva única moneda del sarró. Va tancar els ulls, va respirar fondo i, amb un gest ràpid, la va llançar. La moneda va giravoltar a l’aire i, amb sort, va caure exactament dins la immensa boca del drac.
El drac va emmudir per un instant, i després, amb un moviment pausat però intens, va aixecar una gran pota i va deixar veure sota una pedra resplendent una clau d’or. En Bernat la va agafar i va obrir l’argolla de ferro, que va cedir amb un grinyol profund. La galeria s’endinsava fosca i humida, però el jove no va dubtar ni un segon. Quan va arribar al final del passadís, va trobar el famós tresor.
Allà, esperant-lo, hi havia dos sacs. Amb el cor accelerat, en Bernat va obrir-ne un i després l’altre, però en comptes d’or i pedres precioses, només hi va trobar... blat i faves. Inicialment, una barreja de decepció i sorpresa li va omplir el rostre, però aviat es va adonar del veritable significat d’aquell tresor. En aquella època, el blat i les faves eren més valuosos que l’or, ja que salvaven vides i permetien sobreviure quan més escassejava el menjar.
Amb els dos sacs carregats a l’esquena, en Bernat tornà al seu poble, on tothom el va aclamar. El jove va decidir compartir el menjar amb les famílies que més ho necessitaven, i així, aquells sacs van esdevenir símbol d’abundància i esperança per a la comunitat.
D’ençà d’aleshores, el tresor del drac del Quermany el recordem no com un mite d’avarícia, sinó com un relat de saviesa. Sempre que algú puja a la muntanya i sent el vent, diuen que és el vell drac, que encara vigila el seu regal més preuat: la terra que nodreix els homes i dones d’aquell indret.
