Mesa electoral

Un dia en una mesa electoral

El president d'una mesa electoral d'un col·legi de la Selva explica la seva experiència en les eleccions espanyoles del 23-J

Ismael Mairén
Ismael Mairén
El Mundial, punt de votació a la Bisbal el 23-JFoto: Roger Font

És divendres 14 de juliol a la tarda. Jo, que ja he votat per correu perquè les eleccions coincideixen amb l’aniversari de la meva xicota i em ve més de gust celebrar l’amor que la festa de la democràcia, em disposo a sortir a passejar la gossa. Truquen al timbre: “Policia local, una carta per a vostè”. “Coi, una multa”, penso. M’anuncien he de ser president de mesa, que a qui li havia tocat inicialment ha presentat al·legacions. S’ha fet un segon sorteig i l’afortunat sóc jo. Passo les cinc fases del dol en un marge d’una hora i envio un missatge a la feina. Diumenge 23 que no comptin amb mi, que Espanya em necessita.

Són les vuit del matí i un grup de gent amb cares llargues ens trobem al local social del barri. Quan arriba l’administrador, ens fa entrar i passa llista. Falten els dos primers vocals i, per tant, els suplents que es pensaven que podrien tornar a casa s’han de quedar. Renecs, cares de sorpresa i trucades de telèfon. L’administrador ens fa un resum del que hem de fer i ens indica la ingent quantitat de paperassa que hem d’omplir. Són dos quarts de nou, i un senyor gran s’aixeca d’una cadira al fons i s’acosta amb el seu vot a la mà. “Senyor, que no es pot votar fins a les nou!”, li diem. Ens han deixat tres ampolles petites d’aigua per persona, i ens diuen que lamentablement no hi ha ventiladors i que si en volem, els haurem d’anar a buscar a casa.

Comença la jornada i vivim un matí de llargues cues i de moltíssim moviment. Cap a les onze algú ens alerta que un apoderat de Vox i dos votants tapen amb les seves butlletes les d’altres formacions. Com a president, adverteixo l’apoderat i l’amenaço amb l’expulsió. Em crida “fantasma” i algun insult més, i he de trucar a la policia. Quan arriben se l’enduen a fora, però em diuen que sense proves no hi poden fer res. Al cap d’una estona, torna el feixista amb un home que diu que vol tornar a votar, que s’havia oblidat de la papereta del Senat. La presidenta de la mesa del costat li diu que no pot, que abans ja ha renunciat al vot al Senat i que no hi pot fer res. Es torna a formar un rebombori, cauen insults i retrets. Casualitats de la vida: entra per la porta el cap de la Policia Local, que explica a l’apoderat d’ultradreta que el que volen fer és il·legal.

És sorprenent la quantitat de gent que no sap com funcionen unes eleccions ni com es vota. La mesa té el deure d’ajudar aquell qui ho demani, però haver d’explicar més de cinquanta vegades que el vot ha d’anar dins del sobre i que l’han de dipositar a l’urna és fascinant. Una dona que no sap ben bé com va la cosa, després d’haver-la d’ajudar ens diu que va votar per última vegada el 2014, que a les següents eleccions no havia pogut venir perquè tenia ressaca. Diu que avui es troba una mica millor que de costum. Després arriba un senyor amb un Mercedes car i matrícula francesa, que entra al crit de “Yo tengo NIE, quiero votar!”. El busquem a la llista del cens i no hi surt. “Senyor, vostè no viu aquí, no pot votar. Quin és el seu col·legi electoral?”. “El PP”, respon ell. Resulta que estava empadronat al poble del costat. Ningú va acabar d’entendre què hi feia allà.

un dels vots nuls

Després de dotze hores veient passar la gent votar, tanquem el col·legi. Ara toca comptar butlletes. Estem en les millors facultats per decidir el futur del país, és clar. No portem tot el dia treballant, passant calor i pràcticament sense aigua. Hem de demanar als apoderats que callin, sobretot al de Sumar, que és un pesat. Després d’una hora, publiquem els resultats del Congrés. Els apoderats marxen, el Senat els la bufa. El que no sabem és que comptar els vots de la cambra alta ens costarà gairebé dues hores tedioses i feixugues, total, per una cosa que no interessa a ningú.

Han passat 15 hores des de l’inici de la jornada i encara s’han de portar els vots al jutjat de guàrdia. Ningú ha pensat mai que això va contra els drets laborals en qualsevol país? Si això és el que l’estat demana de nosaltres, no entenc com nosaltres demanem tan poc a l’estat. Després de gairebé 17 hores arribo a casa, fart de les eleccions i sense saber-ne el resultat.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari