Els Pastorets de la Bisbal, una tradició amb prop de 90 anys d’història

Parlar dels Pastorets de la Bisbal és parlar del Foment, de Lluquet i Rovelló i de la joia de la corona del teatre amateur català. A la nostra ciutat s’hi representen des dels anys trenta del segle passat, i han tingut diverses èpoques, però durant tot el segle XX van estar vinculats al Foment Catòlic i gairebé sempre es van representar al teatre homònim, amb l’excepció d’uns anys al Principal. La sala era petita i tenia moltes mancances, però s’omplia sovint i hi havia molt de caliu.

A la Bisbal s’hi han representat vuit versions diferents d’obres de pastors, i la més popular ha estat la que Josep Maria Folch i Torres va escriure el 1916. En aquest reportatge fem un recorregut històric, fins a l’actualitat, de la cita teatral per excel·lència de les festes de Nadal.

Les representacions de la postguerra, primer en castellà

La primera representació de la qual trobem constància va ser el 1933: la secció dramàtica del Foment Catòlic va dur La llum de l’establia, de Marià Tubau, a l’escenari del Teatre Principal o Teatre Vell. La Guerra civil espanyola atura l’activitat teatral i no es reprèn fins al 1939, quan els capellans Joan Abras i Joaquim Poch recuperen el Foment Catòlic. Aquell mateix any un grup de joves vinculats a Acció Catòlica representen La cuna del Mesías, un poema líric religiós de tres actes, en castellà, escrit per Eduardo Sainz Noguera. No es permetien les seccions mixtes, per tant només hi havia homes dalt de l’escenari, tot i que la secció femenina va donar un cop de mà en l’organització. La música va anar a càrrec de l’organista de la parròquia, Joan Serra, i de Rogeli Sánchez. Se’n van fer tres sessions: per Nadal, per Sant Esteve i per Reis.

M. Dolors Figueras i Susanna Parals recullen una anècdota sobre aquesta versió al llibre El teatre d’aficionats a la Bisbal: un segle de vida. Josep Flix, que feia de centurió, “va voler sortir a escena només amb la cuirassa, sense les mitges ni la samarreta amb què es protegien del fred del mes de desembre i, a conseqüència d’això, va agafar una pulmonia tan greu que, tot i que se’n va sortir, el van arribar a extremunciar”. La cuna del Mesías es va representar un any més. Del 1941 al 1944 s’escenifica El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo, d’Antoni Molins.

El 1945 es comencen a fer en català, primer amb La venjança de Jesús, que fins al 1951 es combina amb La llum de l’establia. Entre el 1942 i el 1945 es representen al Teatre Principal, per acabar tornant al Foment. El 1948 s’escenifica l’obra Anem a Betlem, amb la participació d’alumnes de l’Escola Nacional de nens i de l’Acadèmia de Comerç. L’any 1952 és el primer que actuen junts nois i noies: es preparen set sessions de Lo Naixement del Salvador o la redempció de l’esclau. La versió de Josep Maria Folch i Torres, Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús, que és la que finalment es consolidaria a la Bisbal, es va dur a escena per primera vegada el 1954 i els següents quatre anys es va alternar amb La llum de l’establia.

Del 1959 al 1962 es va representar La Flor de Nadal de Francesc d’Assís Picas. El primer any es van escriure amb l’autor per plantejar-li dubtes de decoració, música o vestuari, i el mateix d’Assís Picas va assistir a la representació al Foment. El diari Los Sitios ressenyava així l’obra del 1961 (traduïm del castellà): “Els artistes de l’Agrupació Teatral del Foment Catòlic de la Bisbal han sabut penetrar en els secrets de l’obra i comprendre la intenció de l’autor. D’aquesta forma van sortir a l’escenari, amb la seva desimboltura habitual i un entusiasme abnegat, i amb els ànims saturats de bona intenció. Van aconseguir un èxit desbordant, del qual va quedar meravellat l’autor mateix, que es va desplaçar de la Jonquera a la Bisbal”.

Durant aquests anys cal destacar que solia acompanyar els actors un pianista a baix de l’escenari. L’any de Lo Naixement del Salvador, a més, hi havia violins i violoncels. Als anys cinquanta en Rovelló va començar a saltar a la platea, entremig del públic, mentre fugia del dimoni: inicialment va ser a causa d’un mal càlcul de les distàncies, però va esdevenir una tradició que es va fer seguir durant molts anys.

El 1964 i el 1965 es va tornar a fer la versió de Folch i Torres. L’any següent hi va haver una pausa obligada per les obres de reforma del Foment, que es va condicionar com a sala de cinema. En la represa, els nois de l’Agrupament Escolta Sant Martí i les noies de l’Agrupament de Noies Guies Mare de Déu de la Pietat —que no formaven part de cap secció teatral— van representar El Nadal dels Àngels, una peça en set quadres. A continuació, la segona part era l’escenificació d’El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Hi van intervenir 36 personatges, segons publicava Los Sitios.

A partir de llavors, M. Dolors Figueras i Susanna Parals parlen d’una “època bastant inestable” fins al 1971, quan es tornarien a representar Els Pastorets de Folch i Torres. Des de llavors aquesta versió és la que s’ha representat fins a l’actualitat.

La represa i la consolidació, en un Foment massa petit

Al principi dels setanta Pere París recupera Els Pastorets i n’assumeix la direcció. Xavier Ponsatí s’hi va afegir i els primers quatre anys va interpretar en Rovelló. Situa la represa l’any 1973, quan en tenia vora catorze. Explica que llavors era l’única obra que feien durant tot l’any, i que la situació era precària: “Uns Pastorets molt i molt amateurs, molt i molt senzills, els decorats amb papers de colors clavats sobre porexpan, amb un escenari súper petit de forma triangular que d’un costat no feia ni un metre i al mig potser feia quatre metres. Tot s’aguantava amb pinces”.

La mida reduïda de l’escenari i de les instal·lacions del Foment en general era un condicionant important a l’hora de representar l’obra, tot i que l’escenari es va ampliar lleugerament als anys vuitanta. Ponsatí explica que si bé als assajos no hi havia problema perquè els actors podien seure a la platea, durant les funcions els mancava un espai on estar-se abans de sortir a escena: s’esperaven al carrer del Call, malgrat la fred, i els deixaven una caseta per canviar-se. Anys després van fer servir de vestidor un dels locals del teatre, tot i que es continuaven esperant al carrer per a algunes escenes.

Després d’interpretar en Rovelló durant quatre anys, Xavier Ponsatí va assumir la direcció de l’obra durant nou anys, apunta. El 1982, però, va anar-se’n a fer el servei militar i, sense director, l’equip va optar per no fer Pastorets aquell any. El Nadal següent, El Punt recull la col·laboració d’alguns membres de la companyia amateur El Ratinyol de Cruïlles; en total hi van participar 32 actors, més que en anys anteriors. El mateix diari destaca l’èxit de les representacions, un dels dies amb totes les entrades venudes. El 1994 l’organització parlava de rècord d’assistència amb 350 entrades venudes per Sant Esteve. Omplir era habitual, segons Ponsatí, que explica que acabades les representacions de la temporada l’equip feia un sopar.

El 1984 el grup dels Pastorets es constitueix en companyia, el grup de teatre El Drac, per representar també altres obres. L’estrena és al mateix Foment amb la comèdia Jo seré el seu gendre. Ponsatí, que va continuar de director un temps més, comenta que n’havien estrenat alguna al cinema Olímpia, on l’escenari era molt més gros.

El 1986, ja amb Quim Tor a la direcció d’El Drac, van renovar tots els decorats, van comprar un equip de so i van invertir cent mil pessetes en il·luminació. El 1990, quan dirigia Rafel Mateu, havien anunciat que no els farien perquè volien preparar una nova adaptació. No obstant això, a l’últim moment van decidir que sí que representarien Els Pastorets, i van començar a assajar només un mes abans. Aquell any, a més, s’hi incorporava molta gent jove.

L’anunciada renovació arribava el 1992 amb canvis en l’escenografia. S’incorporava una tarima a l’escenari per disposar de dos nivells i s’eliminaven elements superflus del decorat. En conjunt, l’obra durava 20 minuts menys. N’assumia la direcció Jordi Sánchez, que havia estat membre de la companyia El Talleret de Salt.

El 1993 afegien una cançó a ritme de rap, que s’interpretaria dos anys més, incorporaven escenes com la de l’hostal d’Ismael i escurçaven els entreactes. Un gran inconvenient eren els canvis de decorat, que s’havien de fer en un espai molt petit i que podien allargar-se fins a tres minuts. L’any següent també van afegir escenes noves i un narrador als entreactes. El 1995 es renovaven la meitat dels decorats, dibuixats per estudiants de disseny de Girona, i van estrenar un sistema de llums.

El 1997 es van representar els últims Pastorets al Foment abans de la reforma de la sala. L’equip de la productora Vídeo Play Serveis, d’Antoni Martí, va enregistrar l’obra i els assajos en un documental del qual recuperem diversos fragments. L’original dura una hora i inclou imatges d’Ernest Bou, Pere Figueras i Antoni Martí.

Els últims Pastorets d’aquesta etapa que trobem documentats són els de l’any 1999, si bé el 24 de desembre del 2000 es va representar una obra titulada La història de Nadal al Foment. El teatre, propietat de la parròquia, és tancat des d’aleshores.

La recuperació del 2011, al Teatre Mundial

Després de més d’una dècada sense Pastorets, va aparèixer la idea de recuperar-los durant un ball de Nadal dels Dracs, segons explica Jordi Bassa, l’actual director. El primer any van rebre el suport de l’equip de l’etapa anterior. La primera representació va ser el 2011 al Teatre Mundial i d’aleshores ençà s’han fet cada any excepte el 2020, per la pandèmia de Covid-19.

L’equip està format per quaranta actors, que amb els tècnics, maquilladors i la resta de col·laboradors sumen una seixantena de persones. Comencen a assajar setmanalment cada mes de setembre i solen fer tres assajos generals, apunta Bassa, però aquest any el calendari només els n’ha permès de fer dos.

David Bahí va començar a actuar-hi l’any de l’estrena i ja en van onze: primer de dimoni de la Supèrbia i fa cinc anys que fa de Rovelló. L’acompanya Oriol Colls en el paper de Lluquet, que també va començar fent un dels pecats capitals, l’Avarícia. “Els nervis sempre apareixen quan ets sobre l’escenari abans d’obrir el teló”, explica Colls, “però després, quan l’obren, desapareix tot”.

Aquest novembre un equip de L’aguait va assistir a un assaig dels Pastorets, que va enregistrar en vídeo. Era un dia dedicat a les escenes de pastors: les classifiquen en tres grups segons els personatges que hi intervenen i així no cal que tots els actors hi siguin cada setmana.

Aquestes festes Els Pastorets s’han representat al Teatre Mundial el 17 i el 18 de desembre, i hi ha prevista una nova sessió el 7 de gener.

Han col·laborat en aquest reportatge aportant informació i material Ignasi Corney Oller, Antoni Martí Gich, Pitu Pla Colomer i Xavier Ponsatí Bañeras.