—Que no es pot passar?
—Si hi voleu accedir és cosa vostra. En principi no està permès, com deus haver vist a l’entrada.
—Anem amb nens i suposo que és una mica perillós, oi?
—Hi ha alguns punts realment arriscats per als nens, sí.
Sentim aquest diàleg un dilluns al matí dins dels Clots de Sant Julià. Qui pregunta és un visitant, i qui respon és Pere Cuenca, veí de la zona i fundador del grup Amics dels Clots, que els últims 20 anys s’ha ocupat de mantenir l’espai altruistament. Cuenca acompanya L’aguait en un recorregut per aquesta pedrera antiga quan fa gairebé tres anys que l’accés hi és oficialment prohibit. Ho anuncia un rètol a l’entrada principal signat pel Departament de Cultura, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’Ajuntament de Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Ara bé, tret d’una cadena i una tanca metàl·lica al començament del camí —instal·lades pels Amics per evitar l’entrada de vehicles—, no hi ha cap altre element físic que hi impedeixi l’accés, i la interdicció pot passar inadvertida perquè s’indica únicament al final del rètol amb una tipografia i un pictograma petits. “El cartell és molt poc dissuasiu. De fet, s’ha concebut per desprendre’s de responsabilitats en cas d’accident”, diu Cuenca.
Per què estan tancats, els Clots de Sant Julià? Quan es tornaran a obrir? Quin projecte tenen per a l’espai les administracions responsables del rètol? En aquest reportatge provem de respondre aquestes preguntes i també repassem la història recent del jaciment per entendre com hem arribat fins aquí. Els últims 20 anys hi ha hagut litigis judicials, recollides de signatures i manifestacions per impedir la construcció, en una parcel·la adjacent, d’una gran planta de gestió de residus amb una incineradora industrial. Els Clots i les deixalles, de fet, tenen una relació estreta, perquè a tot just cent metres d’aquesta zona arqueològica protegida com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) hi ha la planta de transferència de residus del Consell Comarcal.
- Una pedrera mil·lenària
- Un tancament que va camí dels tres anys
- "Ni un euro" públic dedicat a la conservació
- Una visita "prohibida" als Clots de Sant Julià
- Residus i litigis judicials: un recorregut pels últims 20 anys
- Cercant un lloc per a les escombraries: dels Clots als revolts de Torrent
- Una proposta de gestió que va quedar al calaix
Una pedrera mil·lenària
Els Clots de Sant Julià se situen al sud de Canapost i Peratallada, a tocar de l’antic camí d’Empúries. Són un conjunt de 15 cavitats profundes excavades a la roca envoltades d’un bosc de pins, alzines i roures, principalment. El jaciment ja era explotat en època ibèrica i es calcula que com a mínim se’n van extreure 24.000 m3 de roca: la meitat de la quantitat retirada de la pedrera romana del Mèdol a Tarragona, per tenir un punt de comparació. Les pedres dels Clots es van fer servir sobretot a la ciutat ibèrica d’Ullastret, però també se n’han trobat a la vil·la romana del Puig Rodó de Corçà, a Empúries i als poblats ibèrics de Castell (Palamós) i de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc), entre altres, segons un estudi de Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí.
Un tancament que va camí dels tres anys
La Generalitat prohibeix l’accés als Clots “per raons de seguretat”. El tancament es remunta a finals del 2021, quan els Amics dels Clots demanen la intervenció del Departament de Cultura. Els tècnics comproven que hi ha estructures que “corren perill pel creixement de la vegetació” i que alguns blocs de pedra es podrien desprendre, cosa que els porta a fer uns treballs de desforestació que van costar 22.999,99 euros, segons apunta l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
Per a Pere Cuenca, aquesta neteja forestal no ha fet cap bé a les construccions de pedra ni ha tingut en compte la seguretat de les persones que les visiten, que “durant bastants mesos circulaven per passos aleatoris que els podien conduir a un precipici”. Fins llavors els Amics havien marcat amb branques i cintes un recorregut concret que evitava els punts amb més risc de despreniments i contribuïa a disminuir l’erosió sobre el terreny. Ara, de mica en mica, el sotabosc es va recuperant. “No som contraris a qualsevol actuació sobre el bosc”, explica. “El lloc necessita actuacions de caire forestal, però han de ser dimensionades i selectives, no pas aleatòries, com han estat fins ara. El bosc i la vegetació baixa són un valor, però ara són vistos com un risc a l’hora de fer-se una foto per penjar-la a Instagram.”
La Generalitat completa la feina al jaciment les primeres setmanes del 2022: a més de la neteja del bosc, instal·len sistemes de protecció per evitar que caiguin alguns blocs i —expliquen a L’aguait— retiren “cartells i elements impropis del jaciment que s’havien anat disposant, de manera indeguda, al llarg del temps”; això és, els rètols informatius col·locats pels Amics dels Clots. També documenten i georeferencien cadascun dels clots per fer-hi “una ruta de visita acotada i segura”. Ara la Generalitat afirma que treballa amb l’Ajuntament per establir un model de gestió d’aquesta antiga pedrera.
L’Ajuntament vol signar un conveni de cessió d’ús amb la mitja dotzena de propietaris dels Clots. Així es convertiria en el gestor d’un espai que és privat. També assumiria la responsabilitat en cas d’accidents. L’alcalde, Josep Sala, diu que només els falta localitzar un propietari, el d’una part “molt petita”, i que els altres ja hi han donat llum verd. Llavors caldrà redactar un projecte que determini els usos del jaciment i el converteixi en un "parc arqueològic", nomenclatura que promou el batlle. Assegura que l’objectiu del consistori és conservar el patrimoni i que per aconseguir-ho cal evitar que s’hi acostin multituds: “Hi ha d’anar la gent que hi està interessada, que hi entén i que en gaudeix”. Ara bé, com casa aquesta voluntat amb la promoció turística que el mateix Ajuntament ha fet dels Clots? “És difícil”, diu Sala. “Que l’accés no sigui complicat, però que el visitant hagi de fer dos quilòmetres a peu” ja serviria per dissuadir els simples curiosos, opina. Actualment tant els fulletons turístics que edita el consistori com el web de Visit Peratallada no esmenten els Clots de Sant Julià, una situació ben diferent a la de fa pocs anys. El 2017 els Amics van presentar una queixa al Síndic de Greuges per la difusió d’informació turística per part de l’Ajuntament i del Consell Comarcal “a una finca habitada i privada que conté un espai declarat BCIN”. La massificació que patia el lloc anys enrere provocava molèsties i inseguretat als veïns, expliquen.
De moment, no hi ha cap data de reobertura prevista, tot i que Sala espera que “d’aquí un parell d’anys estarà bastant arreglat”. Mentrestant, aquest estiu l’Ajuntament ha adquirit un camp al final del carrer Nou de Vulpellac, a tocar de la carretera GI-644, que va a Canapost. D’aquí surt una altra carretera, més estreta, que mena als Clots i que és part del GR 92. Aquesta parcel·la s’ha de convertir, explica l’alcalde, en un aparcament que serveixi de punt de trobada per a senderistes en general i visitants dels Clots en particular. D’altra banda, un cop estigui enllestit el conveni amb els propietaris una de les primeres actuacions serà tancar el perímetre dels Clots. A més, a la llarga hi haurà d’haver vigilància, apunta Sala.
Els darrers tres anys els Clots han continuat rebent visitants, tot i que no gaires, segons el testimoni del mateix alcalde: “El meu termòmetre és l’hort de casa, al camí de Canapost a Vulpellac. Estàs collint tomates i et pregunten la ruta per anar als Clots. De moment no hi ha multituds ni cues i va bé”. Per a Sala, la gestió del patrimoni és un joc d’equilibris: “Ho tinc, ho ensenyo, però no ho desgasto”. Cuenca coincideix a afirmar que ha baixat el volum de visitants, tot i que recorda que hi va haver unes “allaus úniques” de gent una Setmana Santa després de la pandèmia de Covid-19, situació que en aquelles dates era comuna en molts espais naturals del país.
"Ni un euro" públic dedicat a la conservació
Els darrers 20 anys els Amics dels Clots, amb Pere Cuenca al capdavant, s’han dedicat altruistament a conservar l’espai: han mantingut els arbres, el sotabosc i els murs de pedra seca, han acompanyat els visitants per camins marcats per evitar el pas indiscriminat per altres zones i han explicat la seva visió sobre aquest tros de bosc. Ho han fet ells perquè l’Ajuntament i la Generalitat se n’han desentès: “No han dedicat ni un euro a la conservació de l’espai”. De l’únic que s’han ocupat, asseguren, és de la difusió turística.
Cuenca ens acompanya, com dèiem al principi del reportatge, a visitar els Clots. És fill de Barcelona i s'encarrega de preservar el jaciment des que va passar a viure al terme de Vulpellac, als anys noranta. Des de ben jove ha estat vinculat a l'excursionisme i a l'escalada —ha format part de l'equip de rescat de muntanya dels Bombers— i també va fundar una empresa dedicada a les activitats a la natura que va tancar fa un parell d'anys. Mentre caminem pels corriols i les fondalades ens indica diversos punts amb risc de despreniment i ens explica com, tot deixant créixer la vegetació, intenten que no hi passi ningú. N’han posat al corrent els Serveis Territorials de la Generalitat entrant una informació amb fotografies al registre: “Estem una mica estranyats perquè no hem rebut cap resposta”. També ens ensenya unes pedres força grosses que han caigut fa poc en una de les fondalades, per on passa un corriol.
L’espai ha conviscut i conviu amb activitats que el posen a prova. Hi ha, per exemple, una desena de vies d’escalada que es van obrir fa 15 o 20 anys. En algunes roques encara hi ha ferros incrustats. Cuenca va fer mans i mànigues perquè s’aturés aquesta pràctica. Assegura que fa set o vuit anys que pels Clots ja no s’hi grimpa, però sí que hi passen ciclistes, caçadors o recol·lectors de llentiscle; tot plegat impacta en el bosc: “Aquest procés de degradació s’ha d’acabar per donar pas a la pacificació i naturalització de l’espai”.
Què en pensa, Cuenca, dels plans del consistori per convertir-se en gestor dels Clots? “L’Ajuntament ha arribat al final de les seves contradiccions”, comença. “És una contradicció extraordinària voler implantar una instal·lació de residus amb incineradora al costat d’un espai que és BCIN. La pregunta és si sabran fer un projecte adequat a les necessitats del lloc. Primer les haurien de conèixer”. L’actual planta comarcal de transferència de residus es fa molt present durant la nostra visita, encara que, entremig dels arbres, no la veiem: sentim el cant de les gavines que sobrevolen constantment la instal·lació i també un sorollós abocament de vidre.
Cuenca reflexiona: “El patrimoni natural no necessita que el visitem. Qui ho pot necessitar és la maquinària econòmica que es beneficia de les visites. Si prioritzem la maquinària econòmica, a mitjà termini la qualitat de molts espais naturals desapareixerà, i potser també el negoci. Fins i tot des d’aquest punt de vista és una molt mala gestió depredar els espais impedint que siguin coneguts amb més calma”. Troba que part dels visitants, atrets per rutes i articles penjats a la xarxa, desconeixen la realitat de l’espai i no en tenen prou informació. I acaba assegurant que els Clots són molt més del que percebem a cop d’ull: “Per a les institucions aquí només hi ha pedres, però nosaltres hi veiem força més coses. És un reducte de bestiar, sobretot de conills i aus”.
Una visita "prohibida" als Clots de Sant Julià
Residus i litigis judicials: un recorregut pels últims 20 anys
La història recent dels Clots de Sant Julià és un continu de lluites veïnals i de les entitats en defensa del territori (SOS Empordanet, l’Associació de Veïns i Fills de Forallac o l’Associació de Naturalistes de Girona, entre altres) per preservar l’espai contra els moviments en sentit contrari de les administracions. Les declaracions de bé cultural d’interès nacional (BCIN), impulsades per aquests grups de veïns, han estat recorregudes tant per l’Ajuntament de Vulpellac com pel Consell Comarcal. A més, durant anys el consistori va promoure, de la mà de Servitransfer —empresa vinculada a l’abocador de Vacamorta—, la instal·lació d’una gran planta de gestió de residus amb incineradora a cent metres dels Clots, on des del 1998 funciona la planta de transferència de residus del Consell Comarcal, que es troba dins de l’entorn protegit pel BCIN i, per tant, les entitats sostenen que és il·legal.
Les primeres mencions de la gran planta de tractament d’escombraries de Servitransfer són de principis dels anys 2000. El projecte, que recull llavors el Diari de Girona, parla d’un “ecoparc” que rebria unes 100.000 tones de residus l’any i ocuparia 16.000 metres quadrats. El cost, l’any 2003, es calculava en 18 milions d’euros. Es volia construir en uns terrenys classificats com a sòl no urbanitzable d’especial protecció. L’oposició a aquest projecte porta a la creació de de la plataforma SOS Empordanet, de la qual Pere Cuenca és un dels fundadors, malgrat que després se’n va desmarcar.
La declaració de BCIN, en la categoria de zona arqueològica, s’aconsegueix el 2006 a petició dels grups de defensa del territori i s’integra dins del jaciment arqueològic d’Ullastret. L’Ajuntament de Vulpellac, Fonteta i Peratallada va afirmar, però, que el Departament de Cultura no els havia tingut en compte, opinió que també va manifestar el 2008 quan va demanar que es retirés l’expedient de delimitació de l’entorn del BCIN de Peratallada. Vulpellac, Fontanilles i Serra de Daró van recórrer la declaració al TSJC, que el 2009 va resoldre a favor seu i va anul·lar el BCIN d’Ullastret per un defecte de forma, sentència que va ratificar el Tribunal Suprem el 2012.
El projecte de construcció de la planta de residus es va presentar formalment per primera vegada pels volts del 2011. El 2012 el ple de l’Ajuntament fa el primer pas per aprovar la instal·lació, que havia d’incloure una incineradora de residus sòlids industrials. Sala argumenta llavors que no vol la planta al polígon industrial perquè Servitransfer ja té la planta comarcal de transferència de residus a tocar dels Clots. SOS Empordanet, l’Associació de Naturalistes de Girona i els propietaris afectats presenten al·legacions al projecte i a principis del 2013 es convoquen dues manifestacions al municipi en què participen fins a 400 persones. Poc després la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona tomba els dos projectes, el de la incineradora (presentat per Biogàs de la Ribera) i el de la planta de residus (de Servitransfer), per manca de documentació. La Direcció General de Qualitat Ambiental denega la llicència ambiental a Servitransfer a finals d’any.
El març del 2013 els Clots són declarats novament BCIN en la categoria de zona arqueològica. El Consell Comarcal ho recorre perquè creu que les finques on hi ha la seva planta de triatge no tenen cap interès arqueològic i demana que no formin part del BCIN, juntament amb les parcel·les de Servitransfer on hauria d’anar la nova planta amb la incineradora. La Generalitat, però, desestima les al·legacions.
L’historiador Joan Badia va explicar que la planta de residus del Consell Comarcal es va construir —el 1998— a sobre mateix del jaciment perquè en els camps pròxims s’hi han trobat restes de ceràmica. SOS Empordanet, per la seva banda, va presentar una proposta per transformar la planta de residus en un centre d’interpretació dels Clots.
El 2017 el TSJC va desestimar el recurs de Servitransfer contra la decisió de la Generalitat de denegar-li la llicència ambiental, i va enterrar així la planta de residus i la incineradora. El mateix any, l’Ajuntament de Vulpellac va començar els tràmits per redactar un pla especial per regular l’entorn protegit dels Clots, finançat a mitges amb el Consell Comarcal. Aquest document ha de permetre que l’Ajuntament sigui l’administració competent per autoritzar totes les actuacions que es fan dins de l’àmbit de protecció, en lloc de recaure aquesta responsabilitat en el Departament de Cultura. Encara no s’ha aprovat.
El 2020, un any abans de la desforestació que fa la Generalitat, la fundació Fundem de València, que treballa per la conservació de la natura, contacta amb els Amics dels Clots perquè vol comprar l’espai natural. El grup els posa en contacte amb els propietaris principals, però la negociació no prospera.
El 2021 s’obre un front nou: el Consell Comarcal planteja fer una nova planta de transferència de residus al Baix Empordà. Segons recullen diversos mitjans, té quatre propostes de lloc sobre la taula, una de les quals és al terme de Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Ho confirma a L’aguait l’alcalde Sala, que diu que el Consell es va interessar per comprar una parcel·la de 50.000 metres quadrats al polígon industrial: “Els vaig dir que no els ajudaria a buscar. Ja tenim un terreny preparat [al costat de la planta actual a tocar dels Clots]”. Afegeix que el Consell va desistir i va passar a preguntar a Corçà.
Cercant un lloc per a les escombraries: dels Clots als revolts de Torrent
Les deixalles no van anar a parar al costat dels Clots de Sant Julià amb l’obertura de la planta comarcal el 1998. Ja n’hi havia molt abans, perquè la mateixa parcel·la on es va construir la planta va ser des de la dècada dels setanta i durant vint anys un abocador incontrolat on es dipositaven escombraries de vint municipis de la comarca. El 1992 el Consell Comarcal el va transformar en una mena de planta de transferència a l’aire lliure que rebia 40.000 tones de residus l’any, segons explicava El Punt. Aquesta conversió va topar amb l’oposició dels ajuntaments d’Ullastret i de Palau-sator, i de 300 veïns, que van recollir signatures.
El 1993 va començar la cerca d’un emplaçament per a una planta de reciclatge al mateix terme municipal: una parcel·la als revolts de Torrent. El projecte, amb una inversió prevista de 1.000 milions de pessetes, va ser rebutjat pels veïns, per l’Ajuntament de Torrent i per l’hotel de cinc estrelles Mas de Torrent. Aquest darrer va mobilitzar els seus clients més notables perquè fessin pressió: figures tals com el president del Barça, el comte de Godó, Santiago Dexeus o Carles Sentís van escriure al president Jordi Pujol.
L’alcalde Josep Sala va defensar enèrgicament el projecte. En un article d’opinió publicat a El Punt sostenia que simplement es tractava d’una “nau industrial hermètica i integrada a l’entorn” que no produiria olors i carregava contra l’oposició de “trenta-cinc o quaranta il·lustres noms de la Tordera per avall que criden justícia i compassió perquè volen venir a jugar a golf, sense tenir en compte que en democràcia cada persona té un vot encara que siguis el president del Barça”.
La Generalitat va denegar l’autorització per fer la planta el 1994 i el Consell Comarcal va descartar finalment el projecte. En aquest punt tornem a l’abocador incontrolat del costat dels Clots, que s’havia transformat en una planta de transferència a l’aire lliure. El Consell la va tancar el 1997 perquè l’any següent entraria en funcionament la planta de transferència que ha arribat als nostres dies. Va obrir al mateix lloc, al costat del camp que havia servit d’abocador, i va costar 75 milions de pessetes. Continua funcionant dins de l’entorn de protecció del BCIN dels Clots.
Sala defensa la seva gestió en matèria de residus: “A Forallac teníem dos abocadors incontrolats, un on hi ha la planta de transferència comarcal i l’altre a tocar de Palau-sator. Tots dos fumejaven les vint-i-quatre hores i com a Ajuntament ho havíem de solucionar. La Generalitat ens va dir que si ho volíem treure havíem de muntar alguna cosa, per això es va fer la planta de trasferència que hi ha ara”.
I el futur dels residus a Vulpellac, Fonteta i Peratallada, quin és? El batlle continua sostenint que la planta de transferència comarcal s’ha d’ampliar tot aprofitant les parcel·les de Servitransfer on es volia aixecar la incineradora, encara que hi hagi els Clots al costat. Insisteix que no hi ha cap altre lloc possible per a les escombraries a la comarca: “Encara que hi féssim una macroindústria no faríem cap mal als Clots. Ara, potser no tindríem un entorn bonic. La planta, però, no té res a veure amb els Clots”.
Una proposta de gestió que va quedar al calaix
L’any 2009 els propietaris dels Clots i la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de Caixa Catalunya, arriben a un acord per redactar un pla de gestió dels Clots de Sant Julià, tasca que recau en la consultoria ACNA i Pere Cuenca. Aquest document proposava que els propietaris i la fundació contractessin una empresa sobre la qual recaiguessin les tasques de manteniment i difusió de l’espai, així com l’organització de les visites en grup.
El pla indicava els passos per fer l’espai visitable amb seguretat: una neteja del perímetre, un control arqueològic i la creació d’un recorregut amb fusta, tarimes, graons i baranes per evitar la degradació de la resta de l’entorn. S’assenyalava que bona part d’aquestes tasques les podia fer l’escola taller les Gavarres —avui desapareguda— sense cost. També es preveia instal·lar plafons informatius en cada clot, cartografiar la zona i habilitar-hi un aparcament. Així mateix, es proposava integrar els Clots dins de l’espai comunicatiu de la ciutat ibèrica d’Ullastret; de fet, en la redacció del pla hi va participar un arqueòleg del Museu d’Arqueologia.
Aquesta proposta es va lliurar a l’Ajuntament fa cosa de sis anys, però ha quedat en un calaix. Cuenca troba que a les institucions els beneficia l’statu quo de l’espai: “Els Clots han funcionat perfectament com un punt d’arribada de moltes persones que després fan servir l’estructura turística de la comarca i, a més, no han generat cap despesa pública que no sigui la propaganda turística”.
