Primers efectes de la Guerra civil a la Bisbal i pobles veïns

Quan el final de la guerra es veia proper, entre el 30 de gener i el 3 de febrer del 1939, riuades de fugitius van passar per la carretera principal de la Bisbal. El 30 de gener un avió havia deixat caure unes quantes bombes als afores, sense provocar víctimes ni danys, i tres dies després un altre avió feia una passada similar llançant projectils a Vacamorta. El 3 de febrer va tenir lloc el bombardeig al nucli, que va durar 20 minuts. La Bisbal va ser bombardejada per cinc avions, que van deixar anar fins a 40 bombes al voltant de la carretera de Girona a Palamós, provocant 21 morts i un nombre indeterminat de ferits. Les tropes franquistes van entrar a Girona el 4 de febrer.

A les 11 de la nit del 5 de febrer, van arribar de la carretera de Cassà de la Selva les forces legionàries italianes de la brigada Flechas Negras per ocupar la ciutat. Part del grup es va trobar una camioneta amb sis militars republicans a dins, a l’altura de la Bordeta. La trobada es va saldar amb un mort republicà i la resta d’ocupants fets presoners i afusellats posteriorment.

L’entrada de les tropes es va produir sense més incidents, si bé es van saquejar diverses cases. Els militars trucaven a la porta i, si no contestava ningú, entraven als domicilis i se n’emportaven objectes de valor. Els veïns, per evitar els saquejos, penjaven llençols blancs al balcó i escrivien a les portes coses com “Ocupado por su dueño. Viva Franco! Arriba España!”. Mentre això passava a la Bisbal, es van interrompre les comunicacions amb Torroella perquè els republicans van volar el pont sobre el riu Ter.

A Corçà, el 28 de gener apareix una inscripció al llibre d’actes de l’Ajuntament en què s’explica que el comissari municipal ha desaparegut i que, per no deixar el poble sense cap autoritat, “nos hemos personado en la Casa Consistorial, tomando posesión en los requisitos legales del cargo de Alcalde […] hasta que por las autoridades superiores se disponga la persona que va a ejercerlo en propiedad: en evitación todo ello de possibles desmanes y perjuicios consiguientes que pudieran causarse al erario municipal”. En obrir la caixa municipal hi van trobar 21.997 pessetes. A partir de l’ocupació les actes dels ajuntaments passen a esciure’s en castellà.

A nivell bisbalenc, la repressió immediata va consistir a convocar aquells qui havien lluitat al bàndol republicà al local de l’Ateneu Pi i Margall per enviar-ne la majoria al camp de concentració de Sant Joan, a Barcelona. Posteriorment es va procedir a fer detencions de persones que havien tingut responsabilitats en la República, amb sancions econòmiques, reclusions a la presó o, a tres d’elles, la mort. La Bisbal es  convertiria en una de les poblacions de la comarca amb més empresonats (el 1940 encara hi havia 37 bisbalencs internats a la presó de Girona). Pel que fa als pobles veïns, es va afusellar un resident de Corçà, un de Monells, dos de Sant Sadurní de l’Heura i quatre d’Ullastret. Curiosament, tot i la important repressió, la Bisbal tenia 273 afiliats a la Falange el juliol del 1940.

A la Bisbal, l’Ajuntament passava a estar controlat per una comissió gestora el 12 de febrer, com consta al llibre d’actes de plens: “Liberada esta ciudad del dominio rojo el día cinco del corriente mes, y constituida la Comisión Gestora el siete del mismo, se procede a transcribir en este libro de Actas del Ayuntamiento, el acta de constitución de la propia Comisión utilizándose este libro para la transcripción de los acuerdos que la misma adopte”. A l’octubre hi hauria un canvi d’alcalde. Una de les primeres mesures preses per la comissió va ser el canvi de noms d’aquells carrers “cuyos nombres por referirse a destacados elementos del despótico régimen rojo, hieren los sentimientos de todo buen español”. Així, van aparèixer noms com plaza del Caudillo Franco, plaza del General Moscardó o calle del 5 de febrero, alguns dels quals es repetien també a moltes poblacions, on també hi havia la calle del Generalísimo, de José Antonio, del General Sanjurjo o de José Calvo Sotelo (a Fonteta) i la plaza de España o la calle Seis de Febrero (a Vulpellac).

La situació de la Bisbal els mesos posteriors a la guerra era de pobresa i deteriorament. Així ho demostra el fet que l’hospital estigués saturat, sense transport dels morts, que se suspengués el servei d’autobusos i el ferrocarril de Flaçà a Palamós, que no es complien les disposicions sobre preus en els establiments, que no es trobés un espai adequat per allotjar la Guàrdia Civil o que s’ordenés la inspecció dels edificis que, després dels bombardejos, presentessin perill d’ensorrament. Existia, a més, una brigada de desenrunament, es repartia pa i es demanava que es repartís també carn i carbó d’Astúries. També s’emplaçava a recollir el paper moneda “puesto en circulación por el enemigo”.

A més, es va sol·licitar recuperar la ferralla “que se halle abandonada o entretenida, ya que España la necesita para convertirla en materiales y reconstrucción”. S’especificava que “es deseo de esta Comisión Provincial [de Requisa de Chatarra] que los ciudadanos y pueblos de la Provincia rivalicen entre si en su aportación de chatarra”. A més, es volia impulsar la criança de cucs de seda. Consta a la correspondència de l’època que els pares amb fills desapareguts podien comunicar-ho als consistoris. També hi va haver desaparicions d’altres familiars. A Vulpellac, el Govern Civil demana la relació de “personas extrañas a ese término municipal que hayan de ser evacuadas fuera de esta provincia”. Hi ha escassetat d’aliments. Al mateix nucli, i també a moltes altres poblacions, es va fer vacunar els habitants contra la verola. Per altra part, a principis del 1940 els tres primers quilòmetres de la carretera de Vulpellac a Pals es trobaven en un estat “lamentable”, fins al punt que eren “totalment intransitables”, i sabem de les dificultats del comerç i de l’abastament atès que el pont sobre el Ter que permet accedir a Torroella de Montgrí havia estat malmès pels republicans.

A Fonteta hi havia problemes per abastar la beneficència. L’11 de setembre l’Ajuntament va pagar 150 pessetes a un veí que va subministrar 234 quilos de farina, i dies més tard es va establir un impost extraordinari amb aportació de blat o en metàl·lic. El 13 de març es van posar a disposició de la població els articles “que tenía en existencia el sindicato marxista y que su producto líquido [de 180 pessetes] se destine a beneficencia municipal” i es van celebrar funerals solemnes per a les víctimes de la guerra al poble. El capellà va rebre 35 pessetes per haver-los oficiat.

A Sant Sadurní es va acordar construir un escorxador municipal, acció que també es va fer a Peratallada. L’Ajuntament va ordenar, per altra banda, arreglar i netejar l’església “protestando del uso indebido al que se ha destinado el templo durante el dominio rojo, infiriendo con ello un agravio a Dios y a los sentimientos católicos del pueblo”.

Eren temps d’escassetat d’aliments i de l’aparició de l’estraperlo, un comerç llavors il·legal de productes. La Fiscalía de Tasas s’encarregava de perseguir-lo i d’aplicar les sancions oportunes. La majoria de comerciants de la Bisbal podien evitar-les gràcies a un personatge anomenat “Venanciu” que els avisava de l’arribada dels agents de Tasas, que anaven sempre de dos en dos. El gener del 1947, però, una gran nevada que va tallar les comunicacions va coincidir amb l’arribada dels agents, que es van veure obligats a quedar-se a la ciutat. Van aprofitar l’ocasió per inspeccionar totes les botigues i aplicar un bon reguitzell de sancions, que van provocar la indignació dels comerciants. Fins i tot l’alcalde, l’excarlí Robert Figueras, “el Pistuleru”, va amenaçar de fer detenir els agents si continuaven les inspeccions. Tanmateix, va acabar destituït per obstaculització i desobediència a les ordres del govern.

Abans de la Festa Major, l’Ajuntament va decidir erigir un monument a la plaça de Francesc Macià “que perpetuara la memoria de los caídos por Dios y por la Patria, víctimas de la furia rojo marxista, vecinos de esta Ciudad”. Es va col·locar la primera pedra en una cerimònia amb la presència d’autoritats provincials, però el monument no va ser mai una realitat. També es volia elaborar un cens de les “víctimas de la revolución y tiranía roja en todo el territorio de esta Provincia”, amb uns impresos de “màrtirs” que s’havien d’omplir.

Els expedients de depuració als funcionaris no es van fer esperar. En el cas de la Bisbal, alguns dels depurats van ser l’arquitecte, el sereno i el secretari municipals o personal de l’escola d’infantil. Tanmateix, a molts dels treballadors se’ls va rehabilitar en el càrrec sense imposar cap sanció. L’inici de la tramitació dels expedients significava que automàticament els treballadors quedaven suspesos de feina, a l’espera de la imposició o no de sanció. A més, l’alcalde tenia la facultat de poder fer que els funcionaris que li mereixessin “absoluta confianza” continuessin en el càrrec fins a la resolució de l’expedient. A Vulpellac els únics expedientats van ser el secretari i l’agutzil municipals, que van ser readmesos en el càrrec sense sanció. Paral·lelament, i com a curiositat, el consistori d’aquest poble rebia el 5 de desembre un donatiu de mil pessetes “recibido por persona altruista y amante de la población cuyo nombre no ha parecido dar a la publicidad el propio donante”.

Una altra de les accions destacades dutes a terme pel consistori bisbalenc és l’autorització de l’exhumació i trasllat de les restes de les víctimes de la “horda marxista” per tal de “poder cuanto antes proceder al acto de darles sepultura con los honores debidos en la necrópolis de esta Ciudad”. Segons hem vist al fons d’imatges Cruañas i Plaja de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es va celebrar aquest enterrament simbòlic dels morts del bàndol franquista, com es pot veure a la fotografia de portada. En altres instantànies es veu com es van escortar els taüts, alguns buits, fins al cementiri, com les dones ploraven els morts i com se saludava amb el braç alçat.

El juny del 1939 el grup d’artilleria del Regimiento Ligero de Logroño, que era a la Bisbal, va celebrar la festa de Sant Bernabé, patró de la seva ciutat, amb diversos actes amb la presència d’autoritats. Fins a 4.500 afiliats a FET y de las JONS van participar en una desfilada el mateix dia.

Un bisbalenc, Martí Noguer, que vivia a Palamós i treballava a la companyia que gestionava el Tren Petit, va traslladar-se a la Bisbal després d’un bombardeig a la vila costanera. Poc després va fugir a França, ja que havia estat regidor a Palamós durant la República. A l’estranger, passaria per diversos camps de presoners fins arribar al camp d’extermini de Mauthausen, on va morir per causes desconegudes el gener del 1942.

L’abril del 1939 es va acabar la guerra, es van emetre comunicacions de felicitació cap a Franco i es van fer algunes celebracions des de les poblacions. Els anys següents de l’entrada de les tropes franquistes a les poblacions, 5 o 6 de febrer segons el municipi, es van programar celebracions d’aquesta efemèride. El llibre d’actes de l’Ajuntament de Peratallada presentava amb motiu del primer aniversari el següent escrit, una mostra del llenguatge i del pensament de l’època:

“El 6 de febrero de 1939 no debe olvidarse jamás, ya que constituyó, por obra de la Gran Cruzada liberadora, el fin de todas las opresiones y sufrimiento y el aniquilamiento para siempre de un régimen de terror, y por otra parte el principio de una era de prosperidad, de paz, de libertad y de justicia, dentro de las normas de la Nueva España. Es por ello que no pueda pasar desapercibida una fecha tan memobrable e histórica en este primer aniversario, y para celebrarlo con la máxima solemnidad, se acuerda invitar a todos los vecinos a que asistan a todos los actos religiosos que con motivo de dicha festividad se celebrarán en la Iglesia Parroquial y a todos los espectáculos que tendrán lugar en la localidad, contribuyendo el Ayuntamiento en el coste de las fiestas de referencia con la cantidad de ciento cincuenta pesetas”.