L’any 1998 uns quants equips de nens de la Unió Esportiva La Pera van anar a Sant Pere de Torelló a jugar uns partits amistosos. Quan van ser allà, però, es van trobar que els locals tenien un equip més que els visitants. Perquè ningú es quedés sense jugar, el president de la Pera, Josep Pi, va buscar ràpidament entre els germans dels jugadors uns quants voluntaris per formar un nou equip. Aviat va trobar unes quantes nenes disposades a jugar. De tornada d’aquella excursió a Osona, els pares de les nenes ho van veure clar: “L’any que ve hem de fer un equip femení!”. I així va ser.
“Durant tot l’estiu ens vam dedicar a buscar nenes que volguessin venir a jugar”, recorda Pi. La cerca va tenir els seus fruits, perquè quan va arribar la tardor ja havien inscrit 17 nenes al nou equip. La temporada 1998-1999 començava el primer equip de futbol set de la història de la Pera, i des de llavors el futbol femení no ha deixat mai de ser present al club.
En aquests 25 anys han passat més de 200 jugadores per la UE La Pera. Algunes, filles del municipi. D’altres, vingudes dels pobles veïns. Unes quantes, de més enllà de les fronteres catalanes. Josep Pi recorda una noia sueca que treballava d’au pair en una casa de Rupià, o una estudiant basca que feia un màster a la Universitat de Girona. “Cada cop que hi havia entrenament, la recollia al bar Núria de Girona per portar-la al camp, perquè si no, no tenia com venir”, explica el president del club.
La Pera ha estat el bressol de grans talents, però també ha acollit noies que abans d’arribar-hi no havien tocat mai una pilota. Dues-centes jugadores han escrit durant aquests anys la història de la Unió Esportiva La Pera. Algunes a través d’un pas fugaç, d’altres han fet d’aquest humil club casa seva.
Una vida al club
L’exemple més clar és el de la Gemma Jan. Ella va ser una de les nenes a qui Josep Pi va convèncer per començar a jugar l’estiu del 1998. “Recordo que jo anava a buscar al meu pare a l’hort i me’l vaig trobar. Em va dir si volia jugar a futbol, i si el podia ajudar a fer un equip, i de seguida li vaig dir que sí”, explica. Aquest seria el principi d’una història d’amor amb el club del seu poble que duraria 25 anys. I és que la Gemma és l’única jugadora que ha estat a la Pera cada any des de la creació del primer equip femení.
Recorda com aquell grup inicial de futbol 7 era caòtic. “Ens havien d’explicar durant el partit el que estava passant. No sabíem què era un córner o un fora de joc”, riu. Al cap d’uns anys, quan ja s’hi havien adaptat, van tornar a venir canvis amb el salt al futbol 11. “Ens feia por. El camp era més gran i les rivals també, i no sabíem com sortiria”, recorda. Però la passió pel futbol i les ganes de passar-ho bé van poder amb tot.
Amb el pas dels anys les nenes es feien grans i, o bé per estudis o bé per feina, moltes plegaven. No va ser el cas de la Gemma, que tot i que durant algunes temporades es perdia molts partits perquè treballava els caps de setmana, no es va plantejar mai penjar les botes.
Només hi va haver una circumstància que la va obligar a endreçar-les durant un temps. La temporada 2020-21, quan tan sols s’havien jugat quatre partits de lliga, va saber que estava embarassada. Per a ella, la temporada s’havia acabat en sec, però no volia que el seu idil·li amb la Pera acabés així. “Havia jugat quatre partits embarassada sense saber-ho, i quan ho vaig saber vaig haver de plegar de cop. No m’ho esperava. Sempre havia volgut decidir jo quan retirar-me, i poder mentalitzar-me que s’acabava”. És per això que quan la seva filla s’acostava a l’any va decidir tornar-se a vestir de curt una última temporada, al més pur estil The Last Dance.
Fa un mes la Pera jugava a casa l’últim partit de lliga, i la Gemma s’acomiadava, amb el braçalet de capitana, del camp de futbol que l’ha vist créixer.
25 anys: una fita històrica
L’any 1998 el futbol femení era molt diferent del d’ara. La UE La Pera és un dels únics clubs a les comarques gironines que pot presumir d’haver viscut de primera mà aquest canvi. Segurament n’hi haurà d’altres que puguin dir que han estat els primers de fer un equip format íntegrament per noies, però n’hi ha molt pocs que durant 25 anys hagin tingut la voluntat de mantenir viu el futbol femení.
Com pot ser que un poble de menys de 500 habitants sempre hagi trobat noies disposades a jugar? No ha estat fàcil. Hi ha hagut anys de gran esplendor, com la temporada 2014-2015, en què hi havia quatre equips femenins: un benjamí, un aleví-infantil, un juvenil i el primer equip. Però també hi ha hagut cursos en què han faltat jugadores. Tot i això, el club sempre ha resistit.
La Pera ha estat un club de referència del futbol femení durant 25 anys a la comarca. Això sí, si algú busca la fórmula secreta per copiar-la, no la trobarà. La Pera és un d’aquells clubs especials, dels que piquen pedra sense fer soroll. És un lloc familiar i acollidor. Si hi aneu a veure un partit hi trobareu en Pere assegut en un banc, un veí del poble que sempre és al camp animant a qui jugui. Darrere la barra del bar hi haurà el president fent cafès o inflant massa les pilotes, i sota l’ombra dels arbres hi seran les mares, protestant cada jugada. I si teniu sort veureu, a la paret del gol sud, algun espectador mirant el partit des d’una posició alçada, que no li té res a envejar al ‘Palco dels Sastres’. Una vista privilegiada d’un camp de futbol més que peculiar.
Un camp atrapat al passat
Si una cosa caracteritza la UE La Pera és el camp de futbol. No només està aïllat del poble, al mig del bosc i accessible a través d’un caminet sense asfaltar. A més, és de sorra. De fet, és l’únic camp de terra que queda en ús al Baix Empordà, i un dels pocs de la província de Girona. Quan es va construir s’hi va plantar gespa natural, però la dificultat per mantenir-la va fer que aviat es decidís arrencar-la. A la Pera, encara avui, s’hi pot veure aquell futbol de genolls pelats i pols a la roba.
En Josep Jan és qui s’encarrega de cuidar el terreny de joc. Abans de cada partit hi passeja la seva furgoneta amb una xarxa enganxada al darrere per intentar aplanar el camp. No sempre queda uniforme. Després omple el carretó de calç i, amb l’antic art de comptar passos, marca el camp. No sempre queda recte, però té un encant especial.
El camp de sorra s’ha convertit en els últims anys en un escull a l’hora de trobar jugadores. El que abans era la norma ara és l’excepció. A mesura que els clubs dels pobles veïns, amb millors instal·lacions i camps de gespa artificial, s’han animat a fer equips femenins, la Pera ha anat perdent la base. Ara fa quatre anys que només hi queda el primer equip, en què la majoria de les jugadores han passat per les categories inferiors del club. Elles són les primeres que ho tenen clar: celebrar 25 anys està molt bé, però encara n’han de venir molts més.
Victòria Font és jugadora de la UE La Pera des de l’any 2011.
