Si visiteu el poble de Vulpellac veureu dos edificis que per la seva altura i volum destaquen de la resta de les cases. Són l’església i el castell-palau, un al costat de l’altre. Del castell ressalta sobretot la seva torre mestra. És de planta rectangular, té bonics finestrals gòtics, nombroses espitlleres, i està rematada per dotze merlets. Aquesta torre es va construir a la primera mitat del segle XVI. De fet, estava a mig edificar quan succeïren els esdeveniments que ara us relataré tal com a mi me’ls han explicat, sense posar ni treure res, però també sense fer-me valedor de la seva certesa.
Quan en Miquel de Sarriera, senyor de Vulpellac, es va casar amb Violant de Biure, a l’Empordà hi hagué una gran festa. Ja han passat alguns anys i des de llavors els dos joves esposos viuen feliços al castell de Vulpellac. Només enterboleix el seu goig que Déu no els ha concedit l’hereu que tant esperen, però són joves i no perden les esperances.
Un dia, al capvespre, va passar per Vulpellac, de tornada de caçar el senglar a les boscúries de les Gavarres, el baró de Cruïlles i de Peratallada. En Miquel i la Violant el van convidar a sopar. Mentre menjaven i bevien, el baró va convèncer el senyor de la casa que l’acompanyés en la seva nova aventura. I així, al cap de pocs dies, tots dos, escortats per nombrosos homes de la comarca ben armats, varen marxar cap a Alemanya per unir-se a l’exèrcit de l’emperador Carles V per lluitar contra els protestants.
La separació va ser molt dolorosa, sobretot per a la Violant, que només vivia esperant la tornada del seu marit.
Com a home de confiança perquè tingués cura dels seus béns i de la casa, en Miquel havia deixat de majordom en Pere de Rocall. Però en Pere es va enamorar perdudament de la seva senyora, la Violant. Per aconseguir els seus favors la va assetjar amb tota classe d’atencions. Com que no va ser acceptat, va perdre el cap i va intentar obligar-la no estalviant cap vexació. Així i tot, la bella Violant es mantingué sempre fidel al seu estimat marit.
Havien ja passat uns quants anys quan un dia va arribar a Vulpellac la notícia que per fi el senyor i uns pocs soldats supervivents tornaven a casa.
Al malvat majordom li va venir pànic. En la seva perfídia va imaginar que l’única solució que li quedava era acusar ell abans que el delatessin i, sense esperar més, va encaminar-se a l’encontre del seu amo. Sota les muralles del poble d’Hostalric trobà acampada la petita host del seu senyor, i allí, davant de tothom i amb grans crits, culpà d’infidel la pobra Violant. En Miquel, foll de ràbia, no volgué saber res més. Muntà en un dels seus cavalls i sortí esperitat cap a Vulpellac.
Hi arribà en plena nit, descavalcà el cavall i, amb el pom de l’espasa, colpí frenètic el portal. Tardaren a obrir, perquè al castell-palau tothom dormia. Els criats cridaren: “El senyor, el senyor, ha arribat el senyor!”.
La Violant s’alçà del llit tremolosa i sortí de la cambra a esperar el seu estimat. Però d’ell no va rebre petons d’amor, sinó batzegades i cops. L’arrossegà escales amunt cap a la torre que s’estava construint, i la llençà desmaiada al fons d’una petita cofurna que hi havia sota l’escala.
L’insensat no en tingué prou. En la seva demència encara trobà força per, sense ajut de ningú, construir una gruixuda paret davant de la porta del catau en què la Violant agonitzava. Diu que el gall havia cantat dues vegades quan per fi es deixaren de sentir els esfereïdors crits de la desventurada.
S’escolaren alguns dies i s’aquietà el furor d’en Miquel. Aleshores, de la boca dels més fidels dels seus servents, va saber la veritat: la traïdoria del seu majordom i la lleialtat de la seva esposa. Però ja era massa tard. Va plorar llargament i, en penitència, va anar a Terra Santa. Quan, reconfortat amb el perdó de Déu, tornà a casa seva, volgué que tots, els presents i els venidors, coneguessin el seu crim.
Per això si visiteu el castell veureu, als embigats, a les llindes de les portes i a les rajoles del paviment, aquesta sentència escrita amb les armes dels Sarriera: “EGO SVM QVI PECAVIT 1533” (Jo sóc qui ha pecat 1533).
Text adaptat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
