“Aquell matí, la brisa marina ens portava el ressò dels tambors francesos, però també ens recordava per què lluitàvem: per la nostra terra i la nostra gent.”
Ah, si sabessis com va ser aquella jornada! Jo mateix, en Bernat de Blanes, un humil mariner de la flota de l'almirall Roger de Llúria, vaig viure aquells moments inoblidables prop de les illes Formigues, aquell 28 d'agost de 1285. Ens trobàvem davant d'una amenaça formidable: la poderosa flota francesa, enviada pel rei Felip III l'Ardit i beneïda pel papa Martí IV. Ells volien enderrocar el nostre rei Pere II el Gran i sotmetre la nostra terra, però nosaltres no els ho posaríem fàcil.
Tot va començar anys abans, quan el nostre rei Pere va intervenir a Sicília per ajudar els seus habitants a deslliurar-se dels angevins. Aquella revolta, coneguda com les Vespres Sicilianes, va encendre l'odi dels francesos i del papa. L'any 1285, els francesos van decidir envair Catalunya. Havien creuat els Pirineus i saquejaven les nostres viles, però nosaltres, des del mar, teníem un paper clau: impedir que les seves naus els subministressin provisions i reforços.
Recordo amb claredat com el nostre rei, ferm i decidit, va encomanar a Roger de Llúria que prengués les regnes de la defensa marítima. "El mar és nostre camp de batalla", deia sovint l'almirall. I amb aquestes paraules ens guiava, infonent-nos la confiança necessària per enfrontar-nos a una flota aparentment invencible. A cada reunió, l'estratègia es perfeccionava, i nosaltres, simples mariners, érem testimonis de la intel·ligència i el lideratge que ens conduirien a la victòria.
Quan la flota francesa es va acostar, el nostre almirall Roger de Llúria va demostrar per què és considerat el millor estrateg naval del seu temps. Ens va donar instruccions clares: aprofitar el nostre coneixement de la costa i la maniobrabilitat de les nostres galeres per posar-los en desavantatge. Aquell matí, la brisa marina ens portava el ressò dels tambors francesos, però també ens recordava per què lluitàvem: per la nostra terra i la nostra gent.
La lluita va ser intensa. Les nostres galeres es movien com serps entre les files enemigues, llançant arpons amb corda i disparant ballestes. Els francesos, amb les seves naus més grans i pesades, eren com elefants en un camp de batalla ple de trinxeres. Recordo com vam aconseguir dividir-los, fent que es dispersessin en aigües poc conegudes per ells. Els crits dels nostres companys i el retruny dels xocs de fusta encara em ressonen a les orelles. Una nau enemiga, encallada en un banc de sorra, es va convertir en un trofeu que vam celebrar amb crits d'alegria.
Enmig de la batalla, vaig veure en Roger de Llúria dret a la proa de la seva galera, amb el braç alçat i donant ordres. Era un espectacle impressionant, gairebé sobrehumà. Semblava que la mar mateixa l’obeïa. Aquesta imatge m’ha quedat gravada per sempre. També recordo un instant en què un company, en Guillem de Tossa, va salvar la meva vida en repel·lir un enemic que havia saltat a la nostra nau. Aquell gest de camaraderia no el vaig oblidar mai.
Moltes de les naus franceses es van enfonsar o van ser capturades. La mar, aquell dia, es va tenyir de sang i de fusta trencada. La batalla va durar hores, però quan el sol es va començar a pondre, la victòria era clarament nostra.
Quan la batalla va acabar, el silenci ens va colpir. La victòria era nostra! Gràcies a la intel·ligència del nostre almirall i al valor de cada mariner, vam assegurar el domini del mar per a la Corona d'Aragó. Això va permetre que les nostres forces terrestres resistissin l'envestida francesa, que finalment seria derrotada al coll de Panissars. Però aquesta batalla també ens va deixar una lliçó: que la unitat i la determinació poden vèncer fins i tot els enemics més poderosos.
Després de la batalla, la celebració va ser mesurada. Sabíem que encara quedava molta feina per fer per assegurar la pau i la llibertat del nostre poble. L'almirall ens va parlar, agraint-nos el valor i encomanant-nos prudència per a futures confrontacions. Aquelles paraules, senzilles però plenes de saviesa, ens van unir encara més com a germans d’armes.
Ara, amb els anys passats, em pregunto si la gent recorda com ens vam sentir aquell dia. La batalla de les illes Formigues no només va ser una victòria militar, sinó també un crit d’independència i de llibertat. Les illes encara hi són, testimoni d’aquella gesta, i cada cop que hi passo amb la meva nau, sento l’orgull de saber que jo hi vaig ser, lluitant per la nostra terra i el nostre mar.
De vegades explico aquesta història als joves mariners que s’embarquen per primer cop. Els parlo del coratge i de la importància de lluitar pel que creiem just. I quan els seus ulls brillen amb admiració, sé que la memòria d’aquell dia no morirà mai. Així es perpetua el llegat d’en Roger de Llúria i de tots nosaltres, els qui vam donar el millor de nosaltres mateixos en aquelles aigües memorables.
