Era l’any 1981. El grup de teatre de carrer Mitja Nota va demanar a l’Ajuntament que els deixés part del Castell per assajar el pròxim espectacle. No esperaven trobar-hi el que van veure: el Drac de la Bisbal, el segon més antic de Catalunya, ja documentat al segle XVIII, estava abandonat en un racó. Gairebé tapat del tot per taules, taulons i capses de cartró disposats de qualsevol manera. A l’habitació dels mals endreços i cobert de pols.
Ho recorden Pitu Pla (1954) i Pitu Olivet (1959), dos dels membres de Mitja Nota, mentre mostren una fotografia de Paco Pibernat que certifica la poca cura amb què es guardava el Drac. Olivet indica que no veia gaire la llum del dia: “Quan nosaltres érem petits només sortia per Corpus. De tant en tant feien esclatar un petard amb el Drac aturat. Els explosius els solien comprar a la botiga del pare d’en Jordi Frigola”. Precisament la bèstia va ser construïda per la comunitat de preveres de la Bisbal per participar al Corpus. La processó l'encapçalava el Drac, símbol del mal, i tot darrere els gegants i l'Àliga amb la comitiva social i eclesiàstica. Quan el Drac veia arribar l'Àliga, sortia corrents. La documentació més antiga és del 1704 —tot i que probablement la creació es remunta al segle anterior—, unes despeses de la Festa Petita que pugen a sis sous per al “que va portar el Drac” i dos per al “que va posar foc als coets del Drac”. La participació de la figura als actes de Corpus la testimonia el poeta Francesc Carreras i Padrós, que el el 1931 publica uns versos “de fa molts anys” al setmanari El Bisbalenc:
Ja ve el Drac simbòlic,
feréstec, diabòlic,
el cap bellugant,
la cua enroscada,
la fera malvada
l'indòmit salvatge
rendeix-li homenatge
a Jesús triomfant.
A finals dels anys setanta la diada de Corpus va deixar de ser un festiu i no es va celebrar més al carrer a la ciutat. En aquestes circumstàncies, Mitja Nota decideix netejar el Drac i treure’l a passejar. És un punt d’inflexió per a aquesta figura, que participarà als primers correfocs i provocarà la formació, uns anys més tard, de l’associació Els Dracs, que enguany fa 40 anys. En aquest reportatge recordem el començament d’aquesta entitat impulsada per alguns dels membres de Mitja Nota.
De la Bisbal a Barcelona
Un cop net i alliberat del Castell, la primera parada del Drac de la Bisbal va ser el correfoc de les festes de la Mercè de Barcelona. El grup de teatre l’hi porta convidat pel consistori del cap i casal, el 27 de setembre del 1981. A més de la bèstia i dels quatre petards que hi faran esclatar, s'hi desplacen músics. Pla explica que a mig recorregut es van quedar sense pirotècnia i en van haver de demanar a les altres colles: "Van caure espurnes a la nostra bossa i la vam haver de llençar a corre cuita, abans que explotés". Per a molts dels membres de Mitja Nota, és el primer correfoc que veuen i se’ls comença a despertar el cuquet d’exportar aquest espectacle pirotècnic a la Bisbal.
Després de la sortida a Barcelona van anar també a Palafrugell, però a partir del 1982 l’Ajuntament els va posar traves per tornar a treure el Drac, com explica Pitu Pla: “Li comencen a donar importància una altra vegada i ens prohibeixen que surti perquè el consideren una peça de museu”. En aquell moment l’estat de conservació era molt dolent i el consistori encarrega una restauració —també per a l’Àliga— el 1982 que costa 220.000 pessetes. Se n’encarrega Joëlle Lemmens, de Palafrugell, i els membres de Mitja Nota li donen un cop de mà a la plaça del Castell. La Fusteria Matarrodona es va encarregar de desencallar els mecanismes que movien les ales i el cap per 46.846 pessetes, segons la factura dipositada a l’Arxiu Comarcal. L’alcalde, Joan Hugas, va demanar una subvenció al conseller de Cultura. En una carta li explicava la situació del Drac i de l’Àliga: “L’estat actual d’aquestes valuosíssimes peces és deplorable”. En el cas del Drac, perillava el coll perquè la pell estava esparracada per la part inferior i suportava tot el pes del cap. Li van concedir 200.000 pessetes.
La creació del Drac de Dracs
Les dificultats que posa l’Ajuntament per treure el Drac original al carrer porten Mitja Nota a construir una figura pròpia, pagada de les butxaques dels seus membres. És el que avui coneixem amb el nom de Drac de Dracs.
Els treballs comencen a principis del 1982 a Corçà, a casa d’un dels membres de la colla, Enric Saballs, i s’acaben al local de l’associació Paufila, al carrer Ample. La construcció va durar un parell de mesos: hi dedicaven les estones lliures que tenien després de la feina. Saballs i Jordi Sánchez van portar la direcció artística del projecte, que va estar a punt per Carnaval. És un drac de 50 quilos, fet de fibra de vidre i lona, amb nou punts per a petards. A partir de llavors, el grup organitza correfocs a Tossa de Mar, a Torroella de Montgrí i, és clar, a la Bisbal. En aquesta època en formaven part Mercè Mas, Pitu Olivet, Imma Piedra, Pitu Pla, Pilar Pla, Ramon Jiménez "Menes", Enric Saballs, Jordi Sánchez, Carles Saló, els germans Bañeras de Torroella, Joan Olivet i Josep Cassanyes. Més tard s'hi unirien Joan Vilanova i Margarita Massot.
Quatre anys de teatre al carrer
El grup Mitja Nota és l’únic que hi ha hagut a la Bisbal dedicat al teatre de carrer. Es va crear el 1981 i va tenir una vida curta, fins al 1985. Té els orígens en el Carnaval infantil i en el grup d’esplai Plou i Fa Sol, que a finals dels setanta muntava espectacles de carrer a la Bisbal i pobles veïns. La filosofia de Mitja Nota, segons un programa de l’època, era “portar al carrer, tal com feien les antigues faràndules, el sentit festiu, tràgic-còmic de la vida, utilitzant totes les tècniques a l’abast (titelles, interpretació, narració…) per tal d’aconseguir un còctel lúdic i colorista per a petits i grans”. Alguns dels seus espectacles van ser Quan plou i fa sol les bruixes porten dol (1983) i Rigoberta de la calaixera oberta (1984). A més del Drac de Dracs, són els constructors de la geganta Rigoberta.
El primer correfoc
El primer espectacle que trobem documentat a la Bisbal amb el nom de correfoc és el que es fa per la festa major del 1982, el 18 d’agost a les nou del vespre. Mitja Nota no tenia un espectacle de foc propi, per això en aquella ocasió es van convidar colles forasteres: els Diables del Vendrell i de Vilanova i la Geltrú, i el Drac de Vilanova. També hi va participar el Drac de la Bisbal i el Drac de Dracs.
Cal esperar a l’any següent perquè Mitja Nota tingui a punt un correfoc pensat i fet a la Bisbal. El 18 d’agost del 1983 s’estrena, amb tant d’èxit que es repeteix per la festa major del 1984, el dia 17. El model de correfoc creat per Mitja Nota i exportat a altres pobles es fa amb un equip reduït. Segons un programa de mà de l’època, hi participaven tres timbalers, set dimonis i un drac. Entre la pirotècnia que es feia servir hi havia les característiques carretilles —els petards que giren, normalment dalt d’un bastó—, traques de 50 i 100 metres, bengales, coets de colors diferents i silver flowers o guspires lluminoses daurades.
Pitu Pla i Pitu Olivet expliquen que el grup de teatre Els Comediants, que tenia un cèlebre espectacle de dimonis, va ser el seu referent. Els van descobrir per casualitat a finals dels anys setanta: Pla anava en cotxe a Girona i al final de l'Aigüeta es va trobar Olivet, que feia autoestop, i el va carregar. Arribats a la destinació, els van cridar l’atenció uns nois que anaven amb xanques pel carrer, i van entrar al Teatre Municipal a preguntar qui eren. Es tractava dels Comediants, és clar. Pla va convèncer Paufila perquè els portessin a la festa major de la Bisbal, i hi van fer cercaviles del 1979 al 1981.
El naixement dels Dracs
L’any 1985 es dissol Mitja Nota, però alguns dels seus membres volen continuar amb el correfoc i formen un altre grup. És el moment fundacional dels Dracs de la Bisbal, tot i que inicialment no es deien així. Pitu Pla assegura que simplement no tenien nom, malgrat que als programes de la festa major que editava Paufila van aparèixer uns quants anys com a Diables de la Bisbal. Pla apunta que ells van descartar explícitament anomenar-se Diables arran de la manca de tradició a l’Empordà. El nom de Dracs, afegeix, va ser idea de Fulgenci Alcaraz, de Paufila, a finals dels anys vuitanta.
El model de correfoc que es crea el 1985 s’ha mantingut sense grans canvis. El recorregut, pel nucli antic de la Bisbal, és “dels més bonics de Catalunya”, presumeix Pla. Els principals muntatges de foc ja eren al carrer Ample i a les places del Castell i Major: al capdavant de la preparació hi havia Pitu Olivet i Pitu Fàbregas, que penjaven els petards i feien les connexions, al principi manuals. En l’edició del 1985 també van participar en la preparació dels muntatges, des de Torre Maria, Marta Cruañas i Sergi Pla. De la música se n'encarregava Miquel Fàbregas. A la direcció, Pitu Pla, que marcava el guió, malgrat que hi havia molta improvisació. Durant l’espectacle es podien veure membres dels Dracs amb xanques, en patinet, en bicicleta i, al final del circuit, fins i tot brandant motoserres. Ràpidament es va crear un punt per remullar-se a la plaça de la Llibertat, perquè el públic demanava aigua i per evitar que en llancessin durant el recorregut, ja que la pólvora molla explota.
I la pirotècnia? Primer es transportava tota en un sol carro, però aviat van passar a les bosses individuals, que cada drac carregava durant el recorregut. “Anàvem amb un carro de material que avui el gastarien en dos minuts, però ja semblava qui sap què”, comenta Pitu Pla. “Miràvem que no petessin gaire, evitàvem els trons grossos i buscàvem efectes de llum que fossin espectaculars. Sembla que s’ha d’acabar el món perquè la gent de fora queda acollonida, però és molt segur”, continua.
En aquell moment eren una dotzena de dracs, i amb l’afegit dels músics i dels col·laboradors potser arribaven a la trentena. Els vestits que duien els havia confeccionat Mitja Nota el 1983. Els van tallar ells mateixos i els va cosir Margarita Sais Bahí. La roba que van fer servir era verda —la que va sobrar de les escates del Drac de Dracs— i la van tenyir de vermell. També s’equipaven màscares de paper maixé i una maça de dos metres amb dos punts de foc.
Els primers anys el correfoc no tenia un dia fixat al calendari: es va fer el 17, el 18 i fins i tot el 14 d’agost. El 1986 alguns caps visibles dels Dracs eren de viatge i Pitu Olivet no es va veure amb cor de muntar l’acte, per això van venir els Diables de Sant Quintí de Mediona. A partir del 1990 queda establert el 16 d’agost com el dia del correfoc.
De mica en mica apareixen actes previs per fer bullir l’olla. El 1990 ja hi ha documentada una tronada una hora abans de l’inici del correfoc. Els dos anys següents els encarregats de la tronada són els Trabucaires de Vilafranca del Penedès, que fins i tot van acompanyats en una ocasió dels castellers. El recorregut pels bars de la ciutat amb l’acompanyament del Drac de Dracs i dels músics s’anomena Promenade du Dragon a partir del 1992. Els Dracs se sorprenen de la bona acollida que va tenir al llibret de la Festa Major de l’any següent: “Els bisbalencs necessitaven una petita empenta per desinhibir-se en la pràctica de l'exercici ‘alcohòlic controlat’ i els Dracs els la vam donar. El resultat fou, lluny de les especulacions més optimistes, una espectacular i musicada ‘promenade’ que moltes poblacions ja voldrien per a si mateixes”. L'origen del nom s'atribueix a Jordi Gamero, sortint d'una reunió a ca l'Edi Montia, al carrer Ample. En la primera edició participava a la Promenade la banda El Calçot.
L’emblemàtic mocador, cada any amb un disseny diferent, va trigar un temps a aparèixer, fins al 1989. La roba es va comprar a Can Regàs, es va tallar a Confeccions Albert. El disseny del primer va ser cosa de Jordi Sánchez i el van dibuixar a mà Carles Ferrús i Marta Cruañas.
El Drac torna a passar pel taller
Joëlle Lemmens fa una segona restauració del Drac i de l’Àliga deu anys després de la primera, el 1993. Aquesta vegada es fa al seu taller de Palafrugell i entre les tasques hi ha la neteja de la figura, l’aplicació d’oli a les peces de cuir, l’envernissat, retocs de pintura i la reconstrucció d’una orella que li faltava. En total, 460.000 pessetes.
El Ball del Castell (i el seu enterrament)
Amb l’objectiu de finançar-se, els Dracs s’empesquen altres activitats que han arribat als nostres dies. El pressupost anual rondava els tres milions de pessetes i l'única subvenció que rebien, per al correfoc, en cobria una part molt petita. El Ball de Nadal comença el 1989 amb el nom de Ball del Castell perquè es feia en un marc únic, l’edifici homònim. A dins hi havia tres ambients: un en cada pis i un pub que muntava Edi Montia. Pla explica que la idea se’ls va acudir a Pere Sarís i Joan Sais sortint d’una reunió al frankfurt del Castell, popularment el bar de Los Pesaos. “Imagina’t, jo els vaig dir que estaven bojos! Però vaig anar a preguntar-ho a l’Albert Vancells [l’alcalde] i de seguida va dir que sí”, apunta.
En la mateixa reunió se’ls acut una recepta de combinat per servir durant el ball que va fer furor immediatament: l’esperma de Drac. “En Pere Sarís va explicar que en una festa on va anar, un amic seu va barrejar quatre litres de llimonada, una ampolla de vermut blanc i una de negre, i una de ginebra. Vam fer-ne 25 litres per al ball, que es van acabar de seguida”, diu Pla. La recepta era amb productes de marca no t’hi fixis i així es va quedar, perquè quan van provar de canviar-los per marques de més nivell no va agradar. Amb el temps van perfeccionar la manera de servir-lo: de transportar les ampolles en tres neveres a demanar 10 barrils de cervesa buits per servir l’esperma amb tirador.
El ball es va poder fer al Castell només tres anys. El Nadal del 1992 l’Ajuntament s’hi va oposar, per sorpresa dels Dracs. "No hi va haver cap possibilitat de negociar", diu Pla. Van trobar un altre emplaçament: el Principal, l’antiga discoteca Long John. L’últim any s’havia acumulat molta gent al Castell i això va fer aflorar algunes crítiques. En una carta a El Punt, un lector que signava amb les inicials X. F. P. descrivia així el ball del 1991: “Va tenir tant d'èxit que allí dins no s'hi cabia; no es podia ni pujar ni baixar les escales, perquè fins i tot aquestes eren plenes”. I lamentava: “Hi havia cervesa vessada per tot el terra, moltes pedres de les parets s'havien trencat, el terra era totalment brut, d'un color negre, s'hi enganxaven les sabates, etc. No es pot fer entrar cinc-centes persones a l'interior d'un petit castell pensant que no es farà res malbé”.
Els Dracs van preparar una protesta: van repartir esqueles que anunciaven la mort del ball del Castell, i el mateix dia de Nadal van organitzar una processó des del Castell fins al Principal, un enterrament simbòlic. “Com una promenade, però amb la caixa de morts i la banda El Calçot”, recorda Pla. Durant uns anys es va commemorar “l’aniversari de la mort”, ja sense cercavila. L’emplaçament va anar canviant. Després del Principal van fer-ne tres edicions a l’antiga nau Sumpal del carrer Rec del Molí, i una a la nau d’Àngel Mir a Corçà. El trasllat al pavelló firal, lloc que es manté fins avui, va ser el 1998. Durant tot aquest temps, el grup convidat més habitual era la Salseta del Poble Sec.
La barraca de la festa major
La iniciativa de muntar una barraca al Passeig per servir-hi entrepans i begudes va ser una altra de les idees que van aparèixer per fer diners per al correfoc. En aquella època —l’any 1990— només feia parada l’escuderia Cop de Gas, davant del Teatret. Els Dracs van començar instal·lant-se davant del Teatre Mundial i l’any següent van anar al final del Passeig, un canvi que els va obligar a convèncer els firaires perquè els fessin lloc. Amb el temps les altres entitats de la Bisbal hi anirien afegint les seves barraques, fins que a mitjans dels noranta ja eren set.
La trobada de bèsties dels 10 anys
El 1995 feia deu anys de la fundació dels Dracs i la celebració va ser ben grossa: bèsties de foc d’arreu del país es van trobar a la Bisbal durant dos dies de cercaviles i balls de diables. Hi havia bèsties de Vilafranca del Penedès, Reus, Granollers, Terrassa, Tortosa, el Vendrell i Barcelona, entre altres. A més, els actes van servir per presentar la rèplica del Drac original, que es va construir al taller de David Ventura a Navata amb un pressupost de 747.500 pessetes, de les quals 65.000 les va aportar l’Ajuntament.
La trobada de foc, assenyala Pitu Pla, va costar més de set milions de pessetes i els va caldre demanar un préstec de tres milions. Els el van concedir després que Marta Cruañas l’avalés amb el seu pis. Explica, però, que al cap d’un any ja l’havien pagat amb ingressos propis. Aquell any es van trobar, a més, que per cobrar subvencions havien d’estar constituïts legalment com a associació, i bé que van fer els tràmits, però van omplir els impresos amb dades personals falses. “Per demostrar com funciona el sistema”, sentencia Pla.
Un any abans, el 1994, els Dracs havien creat un altre acte que també ha arribat als nostres dies convertit en tradició: el correfoc Xiqui, una versió reduïda pensada per als nens i inspirada en la Festa Major dels Petits de Vilafranca. A més, servia per crear un planter que pogués participar al correfoc gros.
Sense correfoc per una multa
A finals dels noranta una polèmica sonada va marcar la festa major i va afectar de ple els Dracs, que van renunciar a fer el correfoc com a protesta. Els fets es remunten al 1996, quan l’Ajuntament va multar quatre entitats —els Dracs, els Gambusins, els Nuiks i la Lluna Negra— per no respectar l’horari de tancament de les barraques. Inicialment, l’expedient sancionador es va obrir també a les altres tres barraques: del Cop de Gas, el Club Ciclista Daró i Ràdio Bisbal. Les multes finals van ser esglaonades, amb un màxim de 25.000 pessetes que va ser precisament per als Dracs. La premsa de l’època recull que tots van tancar gairebé cada dia a quarts de vuit del matí.
Per intentar fer-los tancar a l’hora desitjada, Pitu Pla explica que el consistori va fer instal·lar a Pitu Olivet —que a més de drac era lampista municipal— un temporitzador que desconnectava la llum a les quatre de la matinada. Aquest mecanisme es va activar precisament el 16 d’agost, dia del correfoc, però les barraques van tirar pel dret i van tornar a connectar el corrent elèctric per continuar amb la festa. Aquest incident va motivar una manifestació l’endemà a la matinada, que va acabar a casa de l’alcalde, el socialista Ramon Romaguera, amb qui les entitats, i especialment Pla com a portaveu dels Dracs, van tenir durant mesos un enfrontament obert.
Les conseqüències de les multes imposades es van fer visibles en la festa major de l’any següent. D’entrada, onze entitats van amenaçar de deixar d’organitzar-hi actes si l’Ajuntament no hi posava més recursos econòmics. Pel que fa a les sancions, Romaguera les va congelar cautelarment, però les associacions afectades es van plantar. Aquell any no es va fer el correfoc i només hi va haver tres barraques: la dels Geganters —que s’estrenaven—, la del Cop de Gas i la del Club Ciclista Daró.
Ara que fa trenta anys d’aquests fets, qui va ser la cara més visible dels Dracs durant més d’una dècada valora com es va deteriorar la relació amb l’Ajuntament. Pitu Pla assegura que “culturalment, l’Albert Vancells ha estat el millor alcalde de la Bisbal. Sabia delegar i no restava mai, sempre sumava”. Amb l’entrada dels socialistes al govern, el 1991, troba que les coses van fer un tomb. El batlle Antoni Gustems, explica, qüestionava les barraques i també els va demanar que no fessin ràpel a la façana del Castell durant el correfoc. Pla va aplicar el principi de no vols caldo? doncs dues tasses: “Li vaig dir a en Berto Rovira, que era l’encarregat de la tirolina, que en lloc de baixar sis persones, en baixessin dotze. I efectivament, vam fer cas a l’alcalde i en van baixar dotze”. De Romaguera, amb qui va tenir l’enfrontament obert per les multes a les barraques, destaca que va començar el mandat tancant la Tabacalera, últim reducte de concerts a la ciutat. Pla va distanciar-se dels Dracs a final dels noranta per la suma de tots aquests fets i perquè estava en desacord amb la política cultural de l’Ajuntament. Ara recorda com amb els companys de Mitja Nota es van trobar el Drac original guardat al Castell a principis dels vuitanta i és dur amb els qui fa responsables del seu mal estat de conservació, "la gent d’ordre de la Bisbal, ionquis addictes a la dictadura franquista" i "l’Església inquisidora de la gente bien”.
A mitjans dels noranta els Dracs van créixer en membres —de fet, es van doblar— i van continuar tirant endavant els actes que coneixem avui. Aquest 2025 celebren els 40 anys i esperen fer-ne molts més.
