Nota: Aquest relat està inspirat principalment en l'estudi de Lluís Maruny i Curtó sobre Josep Maruny Jacas i en diverses fonts hemerogràfiques de l'època. Els pensaments, sentiments i diàlegs posats en boca del protagonista formen part d'una recreació literària basada en fets històricament documentats.
Vaig néixer a la Bisbal quan encara semblava que el món es podia explicar des de la plaça Major, el Foment Catòlic i quatre camps de conreu escampats pels afores. El meu avi havia estat mosso abans de poder comprar un petit mas. El meu pare treballava tant com podia, però a casa sempre hi havia la sensació que podíem arribar una mica més amunt, que no estàvem condemnats a quedar-nos allà on havien viscut els nostres avantpassats.
La meva mare ho repetia sovint:
—Josep, has d'arribar més lluny.
No era una ordre. Era una manera de mirar la vida.
Ella havia aconseguit que la família deixés enrere els dies més difícils. Administrava la casa des del llit quan la malaltia ja gairebé no li permetia llevar-se. Però que ningú no s'enganyi: aquella dona governava més coses des d'una habitació fosca que molts alcaldes des del seu despatx. Capellans, parents, amigues i fins i tot el meu pare acabaven passant pel sedàs de la seva opinió.
Jo era fill únic. I això pesa. Quan ets l'única esperança d'una família, aprens ben aviat que no et pertanys del tot. De petit corria pels carrers de la Bisbal amb la colla. Entre nosaltres hi havia fills d'artesans, comerciants i també nois de famílies que semblava que vivien en un altre món. Davant del Foment hi tenia un dels meus millors amics, en Lluís de Vehí. Quan parlava de les seves finques, dels seus parents i de la seva història familiar, jo l'escoltava fascinat. No per enveja, almenys això em deia a mi mateix, sinó perquè intuïa que existia una altra vida més enllà dels sacs de blat, les bótes de vi i els comptes de la botiga.
Vaig anar a Barcelona a estudiar comerç. Per a un noi de la Bisbal era gairebé tocar el cel. Però l'aventura va durar poc. El meu pare va emmalaltir i vaig haver de tornar. Els llibres van deixar pas al carro. Les classes es van convertir en viatges a Flaçà carregat de mercaderies. Les tardes les passava ajudant els avis al camp i les nits fent números a la botiga familiar. No em queixava. Però tampoc em conformava.
La República acabava de néixer i nosaltres també teníem la sensació d'estrenar una vida nova. A la Bisbal tothom parlava de política. Als cafès, als casinos, als balls i fins i tot als enterraments. Els uns defensaven els canvis. Els altres els temien. Ningú no restava indiferent.
Jo vaig trobar el meu lloc a l'Escut Emporità. Allà hi havia jovent, activitats, excursions, teatre i debats. Ens semblava que podíem construir el país a la nostra manera. Organitzàvem actes, publicàvem escrits, preparàvem excursions al Canigó i discutíem de Catalunya fins a altes hores de la nit. Érem joves. I els joves sempre creuen que la història els espera a la cantonada.
Però els anys trenta no deixaven gaire espai per a la moderació. A poc a poc, les paraules es van anar fent més dures. Els discursos més agressius. Les amistats es convertien en bàndols. Les converses acabaven en retrets.
Sense adonar-nos-en, la Bisbal sencera començava a dividir-se. I jo també. Va ser en aquells anys quan vaig començar a freqüentar també els joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. A la Bisbal en dèiem simplement la FEJOC. Ens reuníem al Foment, organitzàvem activitats, excursions, conferències i actes públics. Ens agradava pensar que formàvem part d'una generació preparada per defensar uns ideals que consideràvem amenaçats. Érem nois de vint anys. Veiem el món en blanc i negre amb una facilitat que avui em costa d'entendre.
Recordo especialment aquelles conferències sobre el comunisme, Rússia i la persecució religiosa. Els conferenciants parlaven amb una convicció absoluta. El comunisme apareixia com una amenaça gegantina que avançava sobre Europa. Nosaltres escoltàvem en silenci, impressionats. Ens deien que la religió, la família i la propietat estaven en perill. Que calia estar alerta. Que havia arribat l'hora de defensar allò que érem. Potser avui semblaria exagerat. Però llavors tot semblava urgent.
La República havia despertat moltes esperances, però també moltes pors. Els diaris parlaven de vagues, d'enfrontaments, d'esglésies incendiades en altres indrets, de governs que queien, de revolucions i de conspiracions. A casa, al Foment i a moltes llars de la Bisbal, la sensació era que el país caminava cap a una direcció desconeguda.
Jo no em considerava un extremista. Al contrari. Estava convençut que defensava l'ordre, la cultura i Catalunya. Però sovint els camins de les bones intencions porten a llocs inesperats.
Mentre a l'Ateneu Pi i Margall molts joves s'identificaven amb Esquerra Republicana, nosaltres ens acostàvem cada vegada més a la Lliga. Ens semblava una opció seriosa, responsable, capaç de posar seny enmig d'un ambient cada cop més exaltat. Amb els anys he entès que aquella moderació aparent amagava també una deriva que molts no vam saber veure.
La Bisbal continuava fent vida normal. O això ens semblava. Els divendres hi havia mercat. Les fàbriques treballaven. Els pagesos entraven a la vila amb els carros carregats. A l'estiu anàvem als aplecs i a les festes majors. Però sota aquella normalitat s'anaven acumulant rancúnies.
Les discussions als cafès acabaven amb insults. Els articles dels diaris locals cada vegada eren més agressius. Els adversaris polítics deixaven de ser veïns per convertir-se en enemics. I això és sempre un mal senyal.
L'any 1934 vaig començar a notar-ho clarament. Ja no es discutien idees. Es discutien persones. Alguns parlaven de revolució. Altres parlaven de posar ordre. Tots tenien por. I la por és una mala consellera. Aquell octubre, quan Companys va proclamar l'Estat Català, la tensió va esclatar també a la Bisbal. Hi va haver detencions, processos judicials i una sensació general que les coses no tornarien a ser com abans. Molts vam interpretar aquells fets com la prova que la República s'afeblia. D'altres hi van veure una injustícia. Cada bàndol reforçava les seves conviccions.
Mentrestant, Europa sencera semblava embogir. Alemanya seguia Hitler. Itàlia seguia Mussolini. A Rússia governava Stalin. A Espanya tothom parlava d'una guerra que encara no havia començat. Els diaris que llegíem prenien partit. Alguns admiraven la disciplina italiana. Altres alertaven del feixisme. Uns denunciaven el comunisme. Altres advertien contra la reacció conservadora. Ningú no semblava disposat a escoltar l'altre. Jo tampoc.
Quan tens vint anys acostumes a creure que la teva veritat és l'única possible. I jo estava convençut que tenia raó. L'hivern de 1936 vaig votar el Front Català d'Ordre amb la mateixa convicció amb què altres amics meus votaven el Front Popular. Ningú no imaginava encara l'abisme que s'acostava. O potser sí que ho imaginàvem, però no ens atrevíem a dir-ho.
Després va arribar el juliol. I amb el juliol es va acabar la joventut. Els rumors van començar a córrer pels carrers abans que arribessin les notícies oficials. A Barcelona hi havia combats. A mitja Espanya els militars s'havien aixecat. Ningú sabia exactament què passava. Però tots sabíem que res no tornaria a ser igual. La guerra havia començat, i nosaltres, sense saber-ho, acabàvem d'entrar a la part més fosca de les nostres vides.
El 18 de juliol de 1936 jo era a la Bisbal. No recordo tant les notícies com les cares. Les cares de la gent. Els homes parlant en veu baixa a les cantonades. Els comerciants que tancaven abans d'hora. Els grups que es formaven i es desfeien davant dels cafès. Les mirades inquietes dels qui intuïen que les coses anaven molt més enllà d'una simple revolta militar.
Durant els primers dies encara vaig voler creure que tot acabaria aviat. Que els militars serien derrotats o que arribarien a algun acord. Però cada jornada que passava feia més evident que el país s'esberlava. I que nosaltres quedàvem atrapats entre les dues meitats.
A la Bisbal, com a tants altres llocs, van aparèixer nous poders. Els comitès revolucionaris van ocupar el buit deixat per les autoritats tradicionals. La Guàrdia Civil havia desaparegut. Els ajuntaments gairebé no manaven. Les armes començaven a circular. Alguns homes que fins aleshores havien estat simples veïns es convertien de sobte en figures temudes.
Jo sabia perfectament que estava en perill. No perquè hagués comès cap delicte, sinó perquè tothom sabia quines idees defensava. Havia participat a la Lliga. Havia estat actiu a la FEJOC. Havia freqüentat els cercles catòlics i conservadors. En aquell moment això era suficient. Els primers rumors van arribar aviat. Havien detingut aquest. Buscaven aquell altre. Un havia desaparegut. Un altre s'havia amagat.
Cada dia arribaven noves històries.
Ningú no sabia què era cert i què era exageració. Però la por era ben real. Una tarda vaig rebre un avís.
Un amic m'ho va dir sense embuts.
—Josep, marxa.
Només una paraula. Marxa. No vaig discutir. No vaig preguntar. No vaig esperar una segona advertència. Aquella mateixa nit vaig deixar enrere la Bisbal. La casa dels pares. La botiga. Els amics. Els carrers que havia recorregut des de petit. Ho vaig abandonar tot amb una petita maleta i la certesa que potser no ho tornaria a veure mai més. Quan un fuig no pensa en política. Pensa en sobreviure.
Aquella nit, mentre el tren s'allunyava lentament cap al nord, vaig mirar per la finestra fins que les darreres llums de l'Empordà es van perdre en la foscor.
No sabia quan tornaria.
No sabia si tornaria.
Només sabia que deixava enrere la meva vida.
La Bisbal, la família, els amics, els ideals i les certeses que m'havien acompanyat fins aleshores quedaven a l'altra banda d'una frontera que aviat seria molt més que una simple ratlla sobre un mapa.
Al meu davant s'obria un futur incert.
I jo encara ignorava que el viatge que acabava de començar em portaria molt més lluny del que mai hauria imaginat.
(Continuarà)
