Quan pensem en els orígens de la Bisbal d'Empordà solem mirar cap a l'edat mitjana, cap al castell dels bisbes o cap a l'església de Santa Maria. Alguns, fins i tot, ens remuntem als romans o als ibers d'Ullastret. Però la història del nostre territori és molt més antiga. Tan antiga que ens obliga a parlar de milers i milers d'anys abans que existissin pobles, masies, carreteres o camps de conreu.
Per entendre la prehistòria de la Bisbal hem de començar pel Daró.
El riu que avui travessa tranquil·lament la ciutat ha estat, durant centenars de milers d'anys, el gran modelador del paisatge. Durant el Quaternari, les alternances de períodes freds i càlids van fer variar el cabal del riu. A vegades erosionava el terreny; altres vegades hi dipositava graves, sorres i llims. Així es van formar les anomenades terrasses fluvials, antigues lleres abandonades que encara avui es poden identificar en diferents punts de la vall.
Aquestes terrasses eren indrets ideals per als primers humans. Hi trobaven aigua, caça, refugi i, sobretot, matèria primera per fabricar eines. Els còdols arrossegats pel riu es convertien en rascadores, ganivets o destrals rudimentàries.
Precisament en aquestes terrasses fluvials del Daró, principalment al puig de Sant Ramon i al Bosquetet, fa anys s'hi van localitzar diversos materials lítics atribuïbles al Paleolític. Són testimonis modestos però extraordinaris, perquè demostren que els primers grups humans van freqüentar la vall molt abans que existís qualsevol assentament estable.
Imaginem per un moment aquell paisatge.
On avui hi ha la Bisbal, els primers caçadors-recol·lectors contemplaven una extensa plana travessada per braços del riu, amb boscos oberts, aiguamolls i grans mamífers pasturant. No hi havia carrers ni campanars. Només la natura i els seus habitants.
Molt a prop d'aquí trobem un altre indret fascinant: Vacamorta.
Actualment el nom ens pot semblar curiós, però durant generacions els pagesos de la zona van trobar, mentre llauraven els camps o extreien terres, grans ossos enterrats. Sense coneixements científics per interpretar-los, molts pensaven que eren restes de vaques mortes o abandonades feia molt de temps. La tradició popular acabà associant aquelles troballes al topònim que encara avui conservem.
La realitat, però, és molt més espectacular.
Vacamorta constitueix un dels jaciments paleontològics més importants de Catalunya. Durant les excavacions s'hi han recuperat milers de restes fòssils d'animals que van viure fa desenes o centenars de milers d'anys. Aquells ossos ens parlen d'un Empordà molt diferent de l'actual, poblat per espècies que avui només podem veure als llibres o als museus.
Però Vacamorta no només ens explica la història dels animals.
A les terreres de la zona també s'hi han localitzat diverses destrals polides del Neolític. Aquestes eines representen una autèntica revolució en la història humana. Si els habitants del Paleolític eren nòmades i vivien principalment de la caça i la recol·lecció, els neolítics ja practicaven el sedentarisme estacional, l'agricultura i la ramaderia.
Les destrals polides servien per tallar arbres, preparar camps de conreu i construir habitatges. Apareix una nova manera d'entendre el territori: ja no es tracta només de recórrer-lo, sinó de transformar-lo.
Aquells primers pagesos van començar a modelar un paisatge que, amb moltes transformacions, encara avui ens resulta familiar.
Mentre això succeïa a la vall, les muntanyes de les Gavarres també s'omplien de vida.
A pocs quilòmetres de la Bisbal es van construir dòlmens, cistes i altres monuments megalítics que encara avui es poden visitar. Eren els espais funeraris i simbòlics de les comunitats prehistòriques que habitaven el territori. Les grans lloses de pedra que han arribat fins als nostres dies constitueixen alguns dels testimonis més visibles d'aquell passat remot.
Així doncs, la prehistòria bisbalenca es podria explicar a través de tres grans escenaris complementaris.
Les terrasses fluvials del Daró ens parlen dels primers caçadors paleolítics.
Vacamorta ens obre una finestra excepcional al món dels grans animals prehistòrics i dels primers agricultors neolítics.
Les Gavarres ens mostren el món espiritual i funerari dels constructors de megàlits.
Entre aquests tres espais s'estén una història que supera de llarg els cent mil anys d'antiguitat.
Potser per això, quan avui passegem pels camins del Vilar, de Sant Pol o dels voltants del Daró, convé recordar que sota els nostres peus s'amaguen les petjades d'innombrables generacions. Abans dels ibers, abans dels romans, abans dels bisbes i abans de la mateixa Bisbal, altres homes i dones ja observaven aquest mateix paisatge, bevien de les mateixes aigües i contemplaven les mateixes muntanyes de les Gavarres.
La nostra història no comença amb els primers documents escrits. Comença molt abans, quan el Daró era l'autèntic amo del territori.
