Em deien Rupius. O potser no era exactament aquest el meu nom. Han passat gairebé dos mil anys, i el temps té el costum d'esborrar els homes mentre conserva, de vegades, allò que mai no hauríem imaginat: un nom. Si avui aquest poble encara porta una petita part del meu, deixeu-me explicar-vos com podria haver començat la seva història.
Quan vaig arribar a aquestes terres, Roma encara governava el món. Havia servit molts anys a les legions de l'emperador. Vaig conèixer la neu dels Alps, la calor de la Tarraconense i els camins polsosos de la Gàl·lia. Quan vaig obtenir el llicenciament, ja no desitjava més batalles. Volia una terra on arrelar, construir una casa, plantar vinyes i veure créixer els meus fills lluny del soroll de les armes.
Vaig trobar aquest indret gairebé per casualitat. Davant meu s'obria una plana fèrtil, travessada per rieres i petits cursos d'aigua que baixaven cap al mar. Al nord s'alçava el Montgrí; a ponent es dibuixaven les Gavarres, i pels camins passaven comerciants que anaven d'Emporiae cap a Gerunda. Era un lloc discret, però tenia tot allò que un home podia desitjar: bona terra, aigua abundant i una pau que jo havia trigat massa anys a conèixer.
Hi vaig construir una vil·la, com tantes altres que els romans escampaven per les terres de l'Imperi. No era un palau. Era una explotació agrícola pensada per viure i treballar.
La vil·la estava dividida en tres grans sectors. La pars urbana era la residència del propietari i de la seva família, mentre que la pars rustica acollia els treballadors, els animals i les eines, i la pars fructuaria es destinava a elaborar i emmagatzemar els productes de la finca. A la part residencial, les estances s'ordenaven al voltant de l'atrium, un pati interior obert al cel. Al centre del sostre hi havia el compluvium, una obertura per on entraven la llum i la pluja, que queia dins l'impluvium, una bassa rectangular excavada al paviment i connectada sovint amb una cisterna. Al voltant de l'atri s'obrien els cubicula, les cambres per dormir; el tablinum, on el propietari rebia visites i administrava la finca; i el triclinium, el menjador on els comensals s'estiraven damunt de tres llits disposats al voltant de la taula. Més endins hi havia el peristylium, un jardí envoltat de columnes, la culina o cuina, les latrinae i unes petites balneae amb sales d'aigua freda, tèbia i calenta. Als edificis de treball hi havia les cellae dels servents, els estables, els graners, el torcularium, on es premsava el raïm o l'oliva, i les cellae vinariae et oleariae, on es conservaven el vi i l'oli dins de grans recipients de terrissa.
Al seu voltant hi conreàvem blat, ordi, vinya i oliveres. Els esclaus compartien les feines amb homes lliures de la contrada, descendents dels antics indigets que, amb els anys, havien anat adoptant la nostra llengua, les nostres lleis i molts dels nostres costums. A les nits, però, encara explicaven històries molt més antigues que Roma.
Els anys passaven al ritme de les collites. A la primavera podàvem les vinyes; a l'estiu segàvem els cereals; a la tardor collíem les olives i el raïm, i a l'hivern reparàvem eines mentre el foc escalfava la casa. Pensava que aquella vida seria eterna. Tots ho pensem, fins que descobrim que només és eterna la terra que trepitgem.
Vaig envellir contemplant els mateixos camps que vosaltres encara podeu veure avui. Els meus fills van heretar la vil·la. Després els meus nets. Més tard arribaren altres homes, altres llengües, altres senyors i altres guerres. Roma es va anar apagant lentament, però les pedres continuaven allí, resistint el pas dels segles.
No sé quan la meva casa va deixar d'existir. Potser es va ensorrar. Potser algú va aprofitar les seves pedres per construir una nova masia o una església. A l'edat mitjana, damunt d'aquelles terres ja s'alçava un petit nucli emmurallat que els documents començaven a anomenar Rupianum. Aquell nom, escrit en un pergamí per un monjo que mai no m'havia conegut, era l'únic rastre que quedava de la meva existència.
Els homes obliden els rostres molt abans que les paraules. Ningú no recordava qui havia estat Rupius. Ningú no sabia com era la meva veu ni el color dels meus ulls. Però el poble continuava pronunciant el meu nom sense adonar-se'n, cada vegada que algú deia Rupià.
Potser mai no vaig existir exactament tal com us ho he explicat. Els historiadors encara discuteixen si el nom del poble prové realment d'un propietari romà anomenat Rupius o d'un altre origen semblant. I tenen tota la raó de ser prudents. La història es construeix amb proves, no amb imaginació.
Però també és cert que els pobles necessiten històries que els ajudin a comprendre d'on venen. Si algun dia passegeu pels carrers tranquils de Rupià, entre les seves cases de pedra i els portals que han vist passar gairebé mil anys d'història, penseu que sota aquells carrers hi dormen moltes vides anònimes. Potser una d'elles fou la meva.
I si, mentre marxeu, pronuncieu una vegada més el nom del poble, Rupià, somriuré en silenci. Perquè encara que els homes hagin oblidat qui era, potser una petita part de mi continua viva cada vegada que algú diu aquell nom.
