Quan penso en les botigues de la Bisbal de quan era petit, m’adono que moltes coses han canviat més del que sembla. Han canviat els aparadors, els productes, els horaris i, naturalment, els preus. Han desaparegut molts establiments i n’han aparegut d’altres. Però tinc la sensació que el canvi més profund no és cap d’aquests. El que realment ha canviat és per a què servia una botiga.
Naturalment, una botiga servia per comprar. Però només cal gratar una mica en la memòria per adonar-se que també servia per a moltes altres coses. Entraves i et coneixien. No eres el número d’un tiquet ni una targeta de fidelització. Sabien qui eres, de quina casa venies i, sovint, què necessitaves abans que acabessis de demanar-ho. «Digues a la mare que demà ja ho tindrem.» «Això que busca el teu pare encara no ha arribat.» «Deixa-ho aquí, que quan passi ja l’hi donaré.» Frases absolutament normals que avui, vistes amb una mica de distància, expliquen tot un sistema de relacions.
Les botigues formaven part d’aquella xarxa invisible que feia funcionar la ciutat. S’hi deixaven encàrrecs, s’hi preguntava una adreça, s’hi sabia qui arreglava una cosa o qui en venia una altra. El botiguer podia guardar-te una compra fins que tornessis, avisar-te quan arribava allò que esperaves o dir-te que no calia que t’enduguessis aquell producte perquè no era exactament el que necessitaves. I també hi havia una cosa que avui sembla gairebé revolucionària: la confiança.
En molts establiments es fiava. No perquè els comerciants fossin una institució benèfica, sinó perquè coneixien les persones. Sabien que a final de setmana, quan es cobrés, o a final de mes, aquell compte quedaria pagat. La llibreta on s’apuntaven els deutes era també, d’alguna manera, una llibreta de confiança mútua.
I després hi havia la conversa. Anar a comprar el pa, la carn, el bacallà, unes espardenyes o qualsevol altra cosa podia significar tornar a casa sabent alguna cosa que no sabies quan havies sortit. La botiga era un petit centre d’informació del barri. Allà circulaven notícies, preocupacions, naixements, malalties, casaments, morts, feina, problemes i alegries. No sempre era tafaneria —que també n’hi havia—; moltes vegades era simplement vida compartida.
El botiguer o la botiguera sabia també qui feia dies que no passava.
—Fa dies que no veig la Maria. Que està bé?
Aquesta pregunta tan senzilla també era servei públic. No hi havia cap reglament que obligués ningú a fer-la, ni cap protocol contra la solitud. Simplement formaven part d’una comunitat i actuaven com a membres d’aquella comunitat.
Quan l’horari també era un servei
Hi ha un altre canvi que cada vegada em costa més d’entendre: els horaris. Potser perquè vinc d’un temps en què el comerciant havia de guanyar-se la vida, evidentment, però també sabia que havia d’obrir quan la gent necessitava el seu servei.
Avui em sorprèn trobar un bar que només obre els matins o un restaurant que només obre els vespres. No dic que els propietaris no tinguin dret a organitzar-se la vida —naturalment que el tenen—, ni ignoro que mantenir un negoci obert moltes hores comporta uns costos laborals i personals enormes. Però sí que em pregunto si, en algun moment, no hem capgirat el concepte: abans el negoci procurava adaptar-se al client; ara, massa sovint, sembla que sigui el client qui s’ha d’adaptar al negoci.
Hi ha una situació que ho explica millor que qualsevol teoria.
Són les set de la tarda. Entres en un bar restaurant. La porta és oberta, hi ha personal a dins, les taules estan preparades i demanes un cafè.
—Ho sentim, ara només servim sopars.
I et quedes parat. No has arribat quan l’establiment era tancat. No demanes que obrin la cuina abans d’hora ni que et preparin un plat fora de carta. Demanes un cafè en un bar restaurant que és obert. Però no te’l poden —o no te’l volen— servir perquè en aquella franja horària el negoci ha decidit que només atén clients que hi van a sopar.
L’establiment és obert, però no necessàriament per a tu
És aquí on noto més clarament que ha canviat la idea de servei. Abans la pregunta semblava que fos: «Què necessita el client?». Ara, de vegades, sembla que sigui: «Encaixa aquest client en el servei que he decidit oferir en aquest moment?».
Entenc que un restaurant no pugui tenir la cuina funcionant tot el dia, que necessiti organitzar torns i que el personal tingui uns horaris dignes. Però entre això i no servir un cafè a les set de la tarda en un bar restaurant que ja és obert hi ha, em sembla, un bon tros de camí.
De «Can Mai Tanquis»...
A la Bisbal teníem una manera popular de definir l’altre extrem. Hi havia aquelles botigues que en dèiem de «Can Mai Tanquis». Eren establiments que semblava que sempre trobaves oberts. Si et faltava alguna cosa, si havies fet tard, si arribava algú inesperadament a casa o si de cop descobries que no tenies allò que necessitaves, sabies on anar.
—Ves a Can Mai Tanquis, que segur que tenen obert.
Segurament també tancaven. Però el nom popular és més important que l’horari exacte perquè revela com enteníem aquells establiments: eren un recurs de la comunitat. Saber que hi havia una porta oberta quan les altres ja eren tancades donava una petita seguretat quotidiana.
Ara bé, no voldria idealitzar-ho. Darrere d’aquells horaris interminables hi havia botiguers i botigueres que treballaven moltíssimes hores, famílies que pràcticament vivien darrere el taulell i una conciliació familiar que sovint no existia. Els comerciants, els cambrers i els restauradors tenen exactament el mateix dret que tothom a descansar i tenir una vida pròpia.
No es tracta, doncs, de tornar a «Can Mai Tanquis». Es tracta de preguntar-nos si entre aquell extrem i l’actual no hem perdut el punt d’equilibri. Perquè un negoci ha de ser rendible i qui hi treballa té dret a viure, però una botiga, un bar o un restaurant existeixen també perquè algú necessita comprar, prendre un cafè, dinar o sopar. Servei i oferta no són exactament la mateixa cosa.
Les que encara resisteixen
Per sort, encara en queden, de botigues de tota la vida. També a la Bisbal. Establiments on ens coneixen pel nom, on darrere el taulell hi trobem persones que fa anys que hi són o famílies que han transmès el negoci i una determinada manera d’entendre l’ofici. Botigues on encara pots preguntar, conversar, encarregar una cosa que no tenen o deixar-te aconsellar.
Però cada vegada en queden menys. I quan en tanca una, difícilment n’obre una altra que s’hi assembli.
Això passa, curiosament, mentre la nostra societat es torna més diversa i més homogènia al mateix temps. Més diversa perquè als nostres carrers hi conviuen persones d’orígens, llengües, costums i maneres de viure diferents. Aquesta nova realitat també ha transformat el comerç i ha fet aparèixer botigues, productes i maneres de comprar que fa unes dècades no coneixíem.
Però, al mateix temps, ens tornem més homogenis. Comprem les mateixes marques, vestim de manera semblant, mengem productes semblants i trobem establiments gairebé idèntics en ciutats molt allunyades. Els carrers canvien de nom, però els aparadors cada vegada s’assemblen més.
Hi ha aquí una paradoxa que em fa pensar: mai no havíem estat una societat tan diversa i, en canvi, potser mai els nostres carrers comercials s’havien assemblat tant els uns als altres.
Les botigues de tota la vida representaven justament el contrari. No podien traslladar-se a qualsevol altra ciutat perquè pertanyien a aquell carrer, a aquella família, a aquella clientela i a aquella història. Formaven part de la personalitat de la Bisbal de la mateixa manera que en formen part les cases, les places o els noms dels carrers.
Quan desapareix una d’aquestes botigues, doncs, no perdem només un lloc on comprar. Perdem una petita part d’allò que ens diferenciava dels altres llocs. A més de vendre’ns coses, aquells establiments ajudaven, sense saber-ho, a fer que la Bisbal fos la Bisbal.
De persones a consumidors
És evident que també hem guanyat moltes coses. Tenim més oferta, més comoditat, més rapidesa i molta més capacitat d’escollir. Podem comparar preus des del sofà i encarregar un objecte que és a milers de quilòmetres perquè ens arribi a casa al cap de pocs dies. Seria absurd negar els avantatges del comerç actual.
Però també hem perdut alguna cosa pel camí.
En una gran superfície podem passar per una caixa sense que ningú sàpiga qui som. Amb les caixes automàtiques, fins i tot podem fer tota la compra sense parlar amb ningú. I amb Internet podem adquirir pràcticament qualsevol cosa sense sortir de casa.
És extraordinàriament eficient. Però l’eficiència no sempre crea comunitat.
Abans, darrere el taulell hi havia algú que venia coses a persones que coneixia. Ara, cada vegada més, hi ha sistemes pensats per vendre productes a consumidors. Sembla el mateix, però no ho és.
Potser per això em resisteixo a considerar les botigues de proximitat només com una qüestió econòmica. Quan tanca una botiga antiga de la Bisbal no desapareix únicament un negoci. Desapareix un llum encès al carrer, una porta que s’obria cada matí, una persona que coneixia desenes de veïns i una petita peça d’aquesta xarxa de relacions que fa que un conjunt de cases sigui alguna cosa més que un lloc on viu gent.
Abans, si alguna cosa sortia malament amb allò que havies comprat, hi tornaves. I l’endemà us havíeu de tornar a veure. No hi havia un formulari anònim, un correu automàtic ni una central d’atenció al client situada no se sap on. Hi havia una persona davant teu.
La proximitat obligava a donar la cara.
No voldria idealitzar aquell món. També hi havia males cares, comerciants poc amables, menys oferta i horaris excessius. La memòria té el perill d’esborrar les coses que no ens agraden i deixar només les que enyorem.
Però hi ha una pregunta que crec que val la pena fer-nos: quan vam decidir que una botiga només havia de servir per comprar?
Potser no ho vam decidir mai. Simplement va anar passant.
Van arribar altres formes de comerç, els hàbits van canviar, vam començar a agafar el cotxe per comprar, després vam comprar des de l’ordinador i finalment des del mòbil. Cada pas tenia la seva lògica i ens feia la vida una mica més fàcil. Però, gairebé sense adonar-nos-en, vam anar separant la compra de la relació humana que l’havia acompanyada durant generacions.
I ara potser comencem a descobrir que aquelles botigues feien una feina que ningú no havia comptabilitzat. No apareixia a les factures ni als llibres de comptes. No tenia preu.
Era saber el nom de la gent. Era guardar un paquet. Era fiar fins divendres. Era dir: «Això no t’ho enduguis, que no et servirà». Era preguntar per l’avi. Era posar una cadira a qui la necessitava. Era saber què passava al carrer.
Era, senzillament, ser-hi.
Quan recordo les botigues de la Bisbal de la meva infantesa, per això, no recordo només què hi compràvem. Recordo persones, veus, olors, taulells, converses i portes obertes. Abans entràvem en una botiga i, a més de clients, continuàvem sent veïns.
No voldria tornar a un temps en què els botiguers havien de treballar de sol a sol ni convertir de nou cada establiment en «Can Mai Tanquis». Aquell món també tenia un preu, i massa sovint el pagaven les persones que hi havia darrere el taulell.
Però tampoc no tinc clar que el progrés sigui entrar en un bar restaurant obert a les set de la tarda, demanar un cafè i descobrir que, malgrat que la porta és oberta, per a tu està tancat.
Potser entre el «Can Mai Tanquis» d’ahir i el «Can Ara No Toca» d’avui hem perdut alguna cosa tan senzilla com recordar què vol dir la paraula servei.
