Aquesta història prové de la tradició oral i és una recreació basada en l’imaginari popular del Baix Empordà.
A Ultramort, quan cau la nit i els camps queden en silenci, hi ha camins que la gent prefereix no trepitjar sola.
No surt als mapes.
No té nom escrit enlloc.
Però tothom sap quin és.
És el camí que surt del poble cap als camps oberts, allà on la plana s’estén sense obstacles i el vent sembla arribar de molt lluny. De dia no té res d’especial: terra seca, marges baixos i algun arbre escadusser. Però de nit… és una altra cosa.
Diuen que tot ve de molt antic, d’un temps en què aquella terra havia vist més mort del que es recorda. Guerres, malalties, gent enterrada de pressa o, fins i tot, sense sepultura. I que, d’alguna manera, el nom del poble —Ultramort— no era només una coincidència.
Fa molts anys, un jove del poble, en Miquel, va voler demostrar que tot allò no eren més que històries de gent gran.
Era tossut, com molts ho són a la seva edat. I una nit d’hivern, després de sopar, va anunciar que aniria fins al camp gran i tornaria, tot sol, sense llum, només amb la claror de la lluna.
—No hi ha res —deia—. Només us espanteu vosaltres mateixos.
Els més vells no li van discutir. Només el van mirar en silenci.
I això, potser, ja era una resposta.
Aquella nit, el fred era sec i l’aire quiet. La lluna, gairebé plena, il·luminava prou per veure el camí sense dificultat.
En Miquel va sortir del poble amb pas ferm.
Els primers minuts, res.
El soroll dels seus propis passos, el fregadís de la roba, algun animal llunyà. Tot normal.
Però quan ja s’havia allunyat prou perquè les llums del poble quedessin enrere, va començar a notar-ho.
Una sensació.
Com si no estigués sol.
Es va aturar.
Silenci.
Va girar el cap. No hi havia ningú.
Va riure fluix, més per tranquil·litzar-se que per convicció, i va continuar caminant.
Llavors ho va sentir.
Un altre pas.
Darrere seu.
Es va tornar de cop.
Res.
El camí buit.
—Hi ha algú? —va dir, amb la veu més alta del que hauria volgut.
Cap resposta.
Només el vent, que semblava haver despertat de sobte.
Va reprendre el camí, ara més ràpid.
I els passos també.
Un darrere l’altre.
No eren forts. No eren clars. Però hi eren.
I no eren seus.
En Miquel va començar a caminar de pressa. Després, gairebé a córrer.
Els passos el seguien.
I llavors, entre els camps, va veure llums.
Petites. Tènues.
Com espelmes que es mouen lentament, sense cap direcció clara.
No eren focs de pagesos.
No eren cases.
Eren massa, moltes.
Va parar en sec.
Les llums es van aturar també.
I en aquell moment, va sentir una cosa pitjor que els passos.
Veus.
No paraules clares. No frases.
Només murmuris.
Com si moltes persones parlessin alhora, en veu baixa, massa baixa per entendre-les.
En Miquel ja no va dubtar.
Va girar cua i va començar a córrer cap al poble.
Però el camí… no era el mateix.
Els marges semblaven més lluny.
Els arbres no eren on haurien de ser.
I per més que corria, el poble no apareixia.
Els murmuris el seguien.
Més a prop.
Més densos.
Com si l’envoltessin.
—Deixeu-me! —va cridar.
I llavors, de cop, silenci.
Total.
En Miquel es va trobar sol, al mig del camí.
Davant seu, finalment, les primeres cases del poble.
Hi va arribar sense mirar enrere.
Aquella nit no va dormir.
