Recreació literària de la vida del pintor que, en els segles XII-XIII, decorà Sant Pau de Fontclara i, probablement, el seu taller pintà també les pintures de Sant Feliu de Boada i Canapost
No recordareu mai el meu nom, però potser, quan sortiu d'aquesta església, recordareu una mica millor el meu ofici. Els pergamins només conserven la memòria dels reis, dels bisbes i dels grans senyors, però els homes del meu ofici desapareixem quan s'apaga el nostre darrer alè. Ningú no escriu la nostra història, ningú no grava el nostre nom damunt la pedra. Només queda l'obra, i us confessaré que, després de tants anys, això ja em sembla prou recompensa.
Quan era jove recorria els camins dels comtats catalans amb el meu petit taller. Ens acompanyava un ase carregat de sacs de calç, pigments, pinzells, cordes i eines, i dos aprenents que aprenien l'ofici observant cada gest del mestre. No teníem casa fixa. La nostra llar era el camí, i cada nova església representava una oportunitat de transformar unes parets blanques en un llibre obert per a aquells que mai no aprendrien a llegir.
Un dia ens arribà un encàrrec d'una petita comunitat benedictina situada enmig de la plana empordanesa. El prior de Sant Pau volia embellir el seu temple perquè les seves parets expliquessin als fidels els misteris de la fe. Quan vaig arribar-hi, després d'un llarg viatge entre boscos, camps i aiguamolls, vaig quedar captivat per la llum que entrava a l'absis. Aquell espai semblava haver estat construït perquè els colors hi visquessin durant segles. Només aleshores vaig saber que aquella petita església de Sant Pau de Fontclara seria una de les obres més estimades de la meva vida.
Al matí, la boira s'aixecava lentament damunt dels aiguamolls i dels conreus que envoltaven el priorat. Els pagesos ja treballaven els camps quan nosaltres començàvem a preparar la calç, i moltes tardes contemplava com el sol s'amagava rere les Gavarres mentre els darrers rajos encenien les pedres daurades de l'absis. Aquell ritme pausat de la natura acabà marcant també el nostre treball, perquè cada jornada començava i acabava al compàs de la llum.
Abans de tocar un sol pinzell, però, vam dedicar dies sencers a preparar les parets. La bona pintura no comença amb els colors, sinó amb la calç. Els meus aprenents apagaven la pedra calcària, la barrejaven amb sorra ben fina i cobrien els murs amb un morter perfectament llis. Jo el palpava amb la mà fins que no hi trobava cap imperfecció. Només aleshores començava el veritable treball. Cada matí decidia quina superfície podia acabar abans que el morter perdés la humitat, perquè els pigments només s'unien per sempre amb la paret mentre la calç encara era viva. Si calculava malament el temps, calia picar-ho tot i tornar a començar.
Els colors també exigien paciència. El vermell naixia dels òxids de ferro, els grocs dels ocres, el negre del carbó finament triturat i el verd d'alguns minerals difícils d'obtenir. El blau, que venia del lapislàtzuli, era gairebé un luxe reservat als grans monestirs; nosaltres n'utilitzàvem molt poc. Cada pigment s'havia de moldre pacientment, barrejar-se amb aigua neta i aplicar-se amb decisió, perquè el fresc no admet dubtes. Una pinzellada insegura podia malmetre tota una jornada de feina.
Mentre jo dibuixava les figures principals, els meus aprenents treballaven al meu costat. El més jove encara preparava els morters i netejava els pinzells, però en Bernat començava a demostrar una habilitat extraordinària. Primer li vaig confiar els ornaments; després els plecs dels vestits, les mans i alguns rostres secundaris. Mai no el renyava davant dels altres. Sabia que un mestre no forma artistes humiliant-los, sinó ensenyant-los a observar la natura, la llum i les persones. Les mans aprenen a pintar molt abans que els ulls aprenguin a mirar.
Quan vam donar per acabades les pintures de Fontclara, el prior ens acomiadà satisfet. Jo també ho estava, però intuïa que l'obra més important no havia estat només la que quedava damunt les parets. Durant aquells mesos havia vist néixer un pintor.
No va passar gaire temps abans que arribés un nou encàrrec. Ens esperaven a Sant Feliu de Boada, una altra petita joia del nostre Empordà. Aquell dia vaig prendre una decisió que em costà més del que havia imaginat: vaig deixar que fos en Bernat qui pugés primer a la bastida. Jo continuava marcant la composició, dibuixant les figures principals i corregint les proporcions, però moltes de les mans, dels ornaments i dels detalls que avui encara podeu contemplar van sortir del seu pinzell. Recordo perfectament el dia que vaig deixar de corregir-li una cara. Va ser aleshores quan vaig comprendre que ja no tenia un aprenent. Tenia un mestre en camí.
Quan més endavant arribàrem a Canapost, gairebé vaig limitar-me a dirigir el treball. Observava des de baix de la bastida mentre ell i l'altre aprenent executaven bona part de la pintura amb una seguretat que anys enrere només havia vist en els meus propis mestres.
Potser els homes del futur discutireu si aquelles pintures són obra del mateix mestre o d'un altre taller. Somriuré en silenci. No sabreu mai fins a quin punt un mestre deixa de pintar amb les seves pròpies mans per començar a pintar a través de les dels seus deixebles.
Abans de separar-nos, vaig repetir a en Bernat les mateixes paraules que el meu mestre m'havia dit molts anys enrere: «No pintis mai perquè recordin el teu nom. Pinta perquè, quan la gent aixequi els ulls cap a les parets, senti que Déu és una mica més a prop.»
No sé què se'n va fer d'en Bernat. Potser va continuar recorrent els camins de l'Empordà amb els seus propis aprenents. Potser encara hi ha alguna altra petita església on els seus colors continuen resistint el pas dels segles. El meu nom es va perdre, igual que el seu, perquè nosaltres no pintàvem per deixar memòria de nosaltres mateixos, sinó perquè les nostres obres ajudessin els homes i les dones del nostre temps a acostar-se una mica més a Déu.
Però, si algun dia entreu a Sant Pau de Fontclara i us atureu en silenci davant d'aquelles pintures mig esvaïdes pel pas dels segles, no mireu només els sants, els àngels o els colors. Intenteu imaginar també les mans que van preparar la calç, els braços que van aixecar la bastida, els aprenents que van moldre els pigments i aquell vell mestre que, dia rere dia, va anar cobrint de vida unes parets que fins aleshores havien estat nues.
I potser, quan la llum del matí travessi l'absis i torni a fer brillar, encara que només sigui per un instant, els colors que hi vam deixar fa més de vuit-cents anys, comprendreu que no és només la pintura el que ha sobreviscut. També ho ha fet una petita part de nosaltres. Perquè mentre hi hagi algú que alci els ulls cap a aquelles parets i s'emocioni davant la seva bellesa, el vell pintor de Fontclara continuarà, en silenci, treballant damunt la seva bastida.
