En Pau i la Mariona surten de la Bisbal amb la intenció d’arribar al puig d’Arques. Seguint el GR 92-1, passen per Santa Llúcia, can Mirameu i can Marcó abans d’enfilar-se a Sant Cebrià dels Alls. El camí que coneixien ha canviat després de l’incendi d’aquest estiu.
—Has portat el mapa? —pregunta la Mariona.
En Pau es toca la butxaca de la motxilla.
—Sí. Però seguirem les marques del GR.
—Això mateix vas dir el dia que vam acabar a Fonteta.
Surten de la Bisbal rient, encara amb la fresca del matí. Han quedat per anar fins al puig d’Arques, seguint el GR 92-1, la variant que travessa les Gavarres. En Pau és dels que vol saber sempre quants quilòmetres falten. La Mariona prefereix reconèixer els llocs per on passa: un mas, una font, la forma d’una carena.
Després de Sant Pol, el camí s’enfila cap a Santa Llúcia de l’Arboç. Abans d’arribar-hi, un ciclista els avança a poc a poc, buscant el pas entre les pedres. S’atura quan els sent acostar-se.
—Fins on aneu?
—Al puig d’Arques, passant per Camós —respon en Pau.
—Jo faré mitja volta a can Mirameu. Amb aquesta bicicleta ja en tindré prou.
També és de la Bisbal i explica que sol venir per aquest sector. Avui vol veure com ha quedat el camí després del foc. Pugen plegats fins a Santa Llúcia. Allà deixa la bicicleta recolzada amb cura i tots tres s’aturen una estona davant de l’ermita.
Per continuar, els espera la pujada cap a can Mirameu, a la serra dels Perduts. Ell torna a pedalar; en Pau i la Mariona van al seu pas, que de vegades és més aviat el d’algú que empeny la bicicleta. Quan arriben a les ruïnes del mas, troben dues excursionistes assegudes en una pedra. Són la Núria i la Teresa, que han sortit abans de la Bisbal i també volen passar per Sant Cebrià.
—D’aquí endavant ja baixa —diu en Pau, consultant el mapa.
—Fins a la carretera —li recorda la Teresa—. Després ho haurem de tornar a pujar tot.
El ciclista s’acomiada i desfà camí. Els altres quatre retroben les marques blanques i vermelles del GR i comencen a baixar cap a can Marcó. La conversa es va apagant. Aquest tram va quedar afectat per l’incendi del juliol, que també va cremar la masia. La Núria recorda haver-hi passat altres vegades sota l’ombra dels arbres. Ara s’atura a buscar amb la mirada el camí que coneixia.
—Semblava més estret, abans —diu.
Potser ho era. O potser el bosc el feia semblar així. La Mariona pensa que, quan desapareix l’ombra, també canvien les distàncies. No diu res. Continuen fins a la carretera de la Ganga, a l’altura del quilòmetre 7, la travessen i comencen l’ascens per l’altre vessant. És el tram que els ha de dur cap a sa Pla d’en Sabat i, després, a Sant Cebrià dels Alls.
Ara caminen més separats. La Teresa s’ha avançat uns metres; en Pau procura no perdre de vista les marques del sender. A sa Pla d’en Sabat esperen que s’agrupi tothom i prenen el camí de l’esquerra per continuar la pujada cap a Sant Cebrià. La Núria s’atura davant d’un senyal pintat.
—Aquí s’hauria de revisar tot el traçat —diu—. Els passos, els arbres caiguts, les marques... moltes han desaparegut menjades pel foc.
En Pau li diu que sí. Fa anys que el GR permet arribar a Camós a peu des de la Bisbal, passant per llocs que, sense el camí, molts bisbalencs potser només coneixerien de nom. Després del foc, recuperar els trams malmesos i comprovar que es puguin seguir bé li sembla una feina tan necessària com discreta.
Finalment, entre els arbres, apareixen l’església de Sant Cebrià dels Alls i el casal que té adossat, conegut com el Castell de Camós. S’hi acosten en silenci, amb aquella barreja de cansament i satisfacció que arriba quan un lloc llargament anunciat es fa present. Camós sembla avui un racó apartat, però havia estat el centre d’una parròquia de masos dispersos. Els camins que hi arribaven formaven part de la vida de la gent que habitava aquestes Gavarres.
La Teresa els explica que la parròquia ja surt als documents l’any 1064, amb el nom de Sancti Cipriani de Alios. Fan la volta a l’església: una nau rectangular, la porta al mur de migdia, el granet disposat en filades. En Pau s’interessa pels batents antics de la porta, amb ferramenta romànica. La Núria li diu que ara són a Sant Martí de Romanyà.
S’asseuen a esmorzar. La Mariona mira el tros d’esplanada que tenen al davant i intenta imaginar-lo el dia de l’aplec, quan hi tornen a pujar veïns i visitants. Abans era la festa major de les famílies dels masos. Es va perdre amb el despoblament i es recuperà el 2005. Aquest setembre s’ha tornat a celebrar, amb les conseqüències de l’incendi encara visibles a l’entorn.
—Hauríem de venir per l’aplec —diu la Mariona.
—Hi vindrem a peu? —pregunta en Pau.
—Si han recuperat bé el camí, sí.
La Teresa es corda la motxilla. Encara els queda la pujada al puig d’Arques. En Pau s’aixeca, però la Mariona continua asseguda uns instants, mirant l’església. Intenta imaginar l’esplanada plena de gent el dia de l’aplec: converses entre famílies que feia mesos que no es veien, criatures corrent d’un costat a l’altre, algú arribant tard pel camí que ells acaben de fer. Després mira en direcció a can Marcó. Allà, aquest any, la muntanya ha perdut molt més que ombra.
Comencen a pujar. La Núria va al davant i, en un revolt, s’atura perquè ha trobat una marca blanca i vermella mig esborrada. En Pau passa el dit per la pedra, sense tocar la pintura.
—Encara hi és —diu.
La Mariona mira enrere. Des d’aquell punt es veu Camós entre els arbres i, més avall, el vessant cremat per on han vingut. Pensa en el ciclista que han trobat a Santa Llúcia, en les dues excursionistes amb qui ara comparteixen camí, en els antics veïns dels masos i en tots els qui tornaran a pujar per l’aplec. El foc ha deixat al descobert la fragilitat d’aquests llocs. També una cosa que potser el bosc espès amagava: el camí que els uneix.
Arriben al puig d’Arques amb la tarda encara lluny. La Bisbal queda a una banda, Camós a l’altra, i entre tots dos indrets s’estén el recorregut que acaben de fer. En Pau, per una vegada, no pregunta quants quilòmetres han caminat. Busca amb els ulls la serra dels Perduts, la baixada de can Marcó i el pas de la Ganga. No aconsegueix veure tot el sender des d’allà dalt. Però sap que existeix perquè l’ha recorregut, i que continuarà existint mentre algú en tingui cura i hi torni a passar.
