Dissabte que ve, 4 de març, Cesk Freixas Morros (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, 1984) inaugura el cicle MiT al Teatre Mundial de la Bisbal. En un concert acompanyat del guitarrista Victor Nin presentarà el seu últim disc, Direm nosaltres, en què musica poemes del sabadellenc Roc Casagran. Freixas ens atén per videoconferència des de les Terres de l’Ebre, on viu, per parlar-nos d’aquest treball i de la seva tasca com a cantautor.
Has tret el novè disc i al gener va fer 19 anys del teu primer concert com a cantautor. Com recordes els inicis de la teva carrera musical?
Amb una estima molt especial, perquè eren moments de molta efervescència al meu terreny individual i artístic. Recordo els primers anys amb un sobrepassament emocional. Començava a presentar les cançons per molts llocs del país, al principi al Penedès. Amb el temps s’ha convertit en el meu ofici, cosa que llavors no sabia. Recordo visceralitat a l’hora d’entendre la part creativa. Van ser anys molt bonics i de molts aprenentatges.
En una publicació a l’Instagram, escrivies que el 2023 “esdevindrà un any de preparació de coses grosses”, amb el vintè aniversari a la vista l’any que ve. Penses en alguna celebració?
Sí, estem preparant algun espectacle i algun projecte discogràfic que tindrà a veure amb la celebració del vintè aniversari. Tot just comencem a perfilar-ne els detalls. Costa sobreviure als Països Catalans, en una escena musical tan salvatge, cantant en català i tenint una marca ideològica tan profunda i tan evident. Hi ha moltes propostes i un públic molt petit per gaudir-les. Costa aguantar tants anys en l’escena musical de qualsevol país, però en el nostre especialment perquè no tenim un estat que doni suport a la seva cultura. La celebració ve carregada d’aquesta idea de supervivència i d’haver pogut fer una cosa que m’apassiona durant tant de temps.
A l’octubre vas publicar el teu últim disc, Direm nosaltres. Per què has optat per musicar poemes en lloc de crear la lletra?
Feia molt de temps que em rondava pel cap perquè a casa sempre havia vist els vinils d’Ovidi Montllor, de Lluís Llach i de Raimon musicant Papasseit, Kavafis o Ausiàs March respectivament. O els vinils de Marina Rossell i de Maria del Mar Bonet musicant poetes del seu temps. Els cantautors tenen sensibilitat a l’hora de donar veu als poetes que han explicat part de la història i del país. Sempre m’havia cridat l’atenció que els cantautors tenen facilitat per fer crònica del seu temps. Feia temps que em rondava la idea de fer el mateix amb un poeta de la meva generació, que pogués explicar què passa als Països Catalans al segle XXI. Per això vaig triar en Roc Casagran, perquè casa molt bé la idea de la crònica i de l’ús de la creació cultural per explicar un país. Reivindico la musicació de poetes actuals com en Roc Casagran per la utilitat de fer crònica amb el que portem cap a la cançó.
En alguna ocasió has dit que els autors catalans musiqueu poc els poetes actuals. Es tendeix més a musicar els poetes d’abans?
Sí, en general es tendeix poc a musicar poesia. Pot sonar una mica agosarat i genèric, però crec que al segle XXI, sota la dictadura de la rapidesa, la poesia abandera uns valors culturals que fugen de la idea de la cultura i de la societat que es consumeix d’una manera tan immediata. La poesia no se sol musicar perquè és un gènere poc llegit, i la cançó d’autor també és minoritària perquè, com la poesia, demana fer segones lectures. És una part de la creació cultural que no té l’espai mediàtic ni l’atenció d’altres gèneres musicals o culturals que es poden consumir més ràpidament. Es tendeix a musicar els poetes clàssics perquè són els que la gent coneix més. Els poetes actuals tenen l’estigma de no ser considerats prou vàlids o amb prou reputació encara.
És gaire diferent el procés de creació de les cançons, quan parteixes d’una lletra que ha escrit algú altre?
És una mica diferent perquè tens la responsabilitat que no es perdi ni un bri d’intensitat ni d’excel·lència quan fas el trànsit de la poesia cap a la música. La dificultat rau en l’intent que no hi hagi cap pèrdua de valor poètic. En el meu cas, com que ja acostumo a treballar amb textos poètics i després hi poso la música, no he tingut gaires problemes. Molts compositors treballen a la inversa, fent primer la música.
Roc Casagran també t’acompanya als escenaris. Us vau conèixer als seus recitals de poesia.
Ens vam conèixer en entorns informals en recitals i concerts, i llavors van sortir els primers espectacles. Hem fet moltes coses junts i tenim una manera similar d’entendre la cultura. Sempre ha estat molt fàcil fer coses amb ell per l’afinitat creativa i ideològica.
Has finançat el teu últim disc amb una campanya de micromecenatge a Verkami, una vegada més. Demanaves 15.000 euros i en vas aconseguir més de 23.000.
És una gran sort, perquè ens permet treballar els projectes amb la seguretat que es podran dur a terme i que no haurem de demanar diners a cap entitat financera, per tant el deute no és en forma de crèdit, sinó en forma de compromís que adquirim amb la compra anticipada dels seguidors. El micromecenatge sempre ens ha funcionat molt bé, és la quarta vegada que ho hem fet. Tenim la gran sort de comptar amb centenars de seguidors que ens compren anticipadament el disc perquè el puguem gravar amb calma, amb professionalitat i amb precarietat zero. Quan sobrepassem els límits econòmics de les campanyes, podem pagar millor les feines.
També has creat un servei de subscripció a L’aixeta en què tothom qui ho vulgui pot donar-te suport econòmic. Quan prens la decisió d’adoptar aquesta via de finançament?
En un projecte de cançó d’autor és molt difícil mantenir-se durant vint anys amb el nivell de producció que vull, que és un disc cada dos anys. Enregistrar un disc costa entre 20.000 i 30.000 euros, depèn de l’estudi. Vol dir que cada dos anys has de fer aquesta inversió, i amb els concerts i la venda de discos i de marxandatge no generem prou diners per separar-ne aquesta quantitat cada dos anys. És difícil mantenir-se en una proposta com la meva, que no és mainstream i no tenim tant de circuit comercial per les festes majors o els festivals. L’aixeta és micromecenatge continuat i es tracta de tenir una base de diners que per poca que sigui em permet plantejar cada cert temps material professional. Tenim més de 70 mecenes i això ja permet crear projectes paral·lels a la música per aprofundir en el meu projecte cultural, que també és de defensa de la llengua i del país.
Recentment has estrenat un podcast, “Et dono casa meva”, sobre poetes dels Països Catalans. Què t’ha empès a fer-lo i com ha estat l’acollida?
És fruit de la idea d’intentar recuperar els poetes actuals. El podcast neix dins de la comunitat de mecenes, que el poden escoltar en exclusiva els primers dies. Es tracta de donar a conèixer l’obra i el pensament de poetes d’arreu dels Països Catalans que em semblen interessants. També hi vull mostrar amb naturalitat els diferents accents i parles, i hi barrejo el meu interès per la geografia i el paisatge. Tot just n’hem estrenat el tercer episodi. N’estic content, però també estic descobrint els podcasts, que són nous per a mi. M’estreno en la faceta de locutor, editor i guionista, i en solitari.
Trobes que la tasca dels músics està prou valorada? Abans de treure un disc hi ha molta feina que no es veu.
Es valora poc tot el que va a un ritme més lent. La societat no dóna gaire importància a l’aportació cultural que es pot fer a través de determinades feines, i en el cas dels músics es té el prejudici que som uns vividors, la idea de la bohèmia, i que fem una cosa que ens fa passar una bona estona. També hi ha el prejudici de la festa, que som gent que vivim molt la nit. La realitat és molt diferent. Per poder fer concerts s’ha de picar molta pedra, quan comences i també quan fa molt de temps que hi ets. Per fer un disc necessito molts mesos de preparació, no només per a la creació, també per a la documentació. He de llegir molt, escoltar altra música o anar a buscar referències en àmbits culturals que no tenen res a veure amb la música, com ara el cinema. L’estructura d’aquesta feina és molt abstracta i des de fora s’entén que és bohèmia i desordenada, però necessitem tenir els nostres horaris. Sí que es valora poc i en molts casos no s’acaba d’entendre ben bé què fem abans i després de fer una cançó. Potser el problema és en part nostre, que no ho expliquem prou.
Els últims anys hi ha hagut una gran concentració de festivals de música multitudinaris. Ens trobem davant d’una bombolla?
El capitalisme és una bombolla, i quan es desinfla hem de córrer tots a tapar-ne els forats. El mateix sistema és capaç de prostituir-se, perquè resol els problemes que provoca atacant la propietat privada d’aquells que no els han causat. És una de les grans contradiccions del capitalisme. La cerca del màxim benefici s’ha traduït, en la cultura i en la música, en un consum molt ràpid i superficial, en format d’aparador. No és important anar a escoltar un grup, sinó ser-hi i fer-s’hi selfies i vídeos per compartir-los. Ara ja no és important fer un disc, sinó singles. Per tant, ja no són importants les idees conceptuals, sinó aquelles que et permeten bombardejar el teu públic o els mitjans de comunicació amb novetats, i és indiferent la qualitat, perquè manen els números. Els festivals no fan altra cosa que recollir aquesta realitat. Moltes vegades debiliten l’escena local perquè moltes subvencions van a parar als grans festivals, quan podrien ser per a l’escena musical local o comarcal, que és la que dóna vida i feina als treballadors de la música, als tècnics, als muntadors, als propietaris de sales i bars petits. Si destinem tots els pressupostos a alimentar els grans festivals, debilitem l’escena local. Molts festivals que han nascut o crescut en els últims dos o tres anys, potser d’aquí un temps no hi seran, perquè la bombolla no és infinita. Quan esclati ens farà mal a tots perquè desapareixeran llocs on podíem tocar.
Fa uns anys que ets pare. Què n’has après?
En el terreny personal he après a tenir més paciència i a modelar el meu ego, que tots els artistes el tenim molt ben alimentat, encara que no ho vulguem, perquè pugem dalt de l’escenari i ens aplaudeix molta gent. La paternitat m’ha ensenyat a posar persones i necessitats per davant meu i de la meva feina, i a saber dir que no. És un aprenentatge constant, canvien l’escala de valors, les expectatives i les prioritats.
A la Bisbal ja hi has tocat en altres ocasions. Quina relació tens amb la ciutat? Ha vist néixer molts músics i, de fet, el 2013 vau treure un disc conjunt amb Miquel Abras, Cançons de nosaltres i el món.
Tinc una relació molt estreta amb la Bisbal. Amb en Miquel Abras vam assajar durant molt de temps a la Bisbal per l’espectacle que vam fer després del disc. La relació també és professional perquè el meu mànager hi viu, i hi venim a fer moltes reunions. Hi neixen idees que apareixen a la meva discografia, és el nostre viver particular de projectes. Hi he fet molts concerts i hi he notat una rebuda molt bona perquè sempre ha vingut moltíssima gent. Tenim ganes de tornar-hi perquè feia força que no hi veníem.
Què es trobarà el públic del Mundial dalt de l’escenari? Com serà la posada en escena?
En Victor Nin m’acompanyarà de guitarrista. És un format de duet que presentem de fa bastants anys. La posada en escena és molt treballada, a partir d’elements d’il·luminació. Volem crear l’ambient propici per establir un diàleg amb les cançons i les històries que expliquem. Hi haurà moltes de les cançons de l’últim disc, però també repassem les peces més representatives del repertori. Ho vestim amb guitarres acústiques i clàssiques, i procurem sortir del que s’entén que és un cantautor: a més de guitarres i veus, sonen altres coses a través de la construcció que fa en Victor Nin. Remarco la part comunicativa de les cançons i també la part íntima i de proximitat que tenen els nostres concerts.
