A Ullastret no funciona aquella frase que diu “abans tot això eren camps”. És exactament el contrari, perquè on ara hi ha terres de conreu, entre el puig de Sant Andreu i Llabià, hi havia hagut un estany de vora 200 hectàrees, gairebé el doble d’extens que el de Banyoles. Potser és un dels factors que explica que els ibers hi fundessin una ciutat al segle VI aC que en l’època de màxima esplendor va arribar a tenir 6.000 habitants.
Els indiketes del puig de Sant Andreu i de l’illa d’en Reixac ja explotaven els recursos de l’estany i en pescaven els peixos. A més, gràcies al pas de Llabià, que unia el llac amb les maresmes a l’altra banda de la serra, podien arribar en vaixell fins al Mediterrani per comerciar amb els grecs d’Empúries. Ho explica Laura Romero, tècnica de la seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que assegura que els ibers eren uns “grans navegants d’aigua dolça”.
Romero acompanya un grup d’una quarantena de persones en una ruta al voltant de l’antic estany, que comença transitant pel que havia estat el camí d’Empúries i continua baixant als camps que fins fa algunes dècades estaven coberts d’aigua. Durant el trajecte veiem una de les portes d’accés marítim a la ciutat del puig de Sant Andreu, en una part de l’assentament que gairebé no s’ha excavat.
La guia recorda que el comerç era essencial per als indiketes: “Són la primera cultura després de la prehistòria. Com a societat van avançar fins a tal punt que no eren autosuficients, per tant, havien de comprar o intercanviar productes”. El comerç fa aparèixer la moneda i l’escriptura, per comptabilitzar les transaccions. Els ibers exportaven els seus productes, com ara gra, que els grecs escampaven pel Mediterrani, i les elits indiketes adquirien per altra banda productes de luxe considerats exòtics.
Tornem a l’estany: rebia aigua principalment del Daró —de fet, funcionava com un sobreeixidor del riu. A partir del segle XVIII comencen els intents per desviar el curs del riu, i no és fins al 1856 que es dóna el tret de sortida als treballs de dessecació —i al posterior repartiment de les terres entre els veïns—, que van durar trenta anys, segons recull Josep Matas a Els estanys eixuts. Per canalitzar l’aigua es va obrir el rec Traient, de més de dos quilòmetres i mig, i es va instal·lar una bomba de vapor en un mas. Aquesta casa, evidentment anomenada mas de la Bomba, és un dels punts de la ruta que visitem. La màquina, gestionada per la comunitat de regants de l’estany, encara funciona, i tant pot retirar aigua en èpoques de crescudes com aportar-ne per regar quan cal. Ara ja no s’alimenta amb vapor, sinó amb fueloil.
A més de retirar l’aigua, també es va aportar terra a l’estany per deixar enrere el nivell freàtic. Actualment els punts més baixos de la zona són a una altura de tan sols cinc metres sobre el nivell del mar, segons la topografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Ho podem comparar amb el puig de Sant Andreu o amb el mateix poble d’Ullastret, que se situen al voltant dels 50 metres.
L’estany no es va eixugar del tot fins a mitjan segle XX, però en èpoques de fortes crescudes del Daró encara es pot tornar a emplenar, cosa que, segons els veïns, passa cada deu o vint anys aproximadament. Les últimes vegades que l’aigua ha recuperat terreny han estat els anys 1976 i 1994. Aquesta darrera va omplir Ullastret de curiosos que van col·lapsar la carretera per veure el llac, tal com recull un documental de Vídeo Play Serveis:
Al costat del mas de la Bomba hi ha la necròpolis del puig de Serra, ja al terme de Serra de Daró. És una de les poques necròpolis iberes que s’han trobat a Catalunya, com recorda Laura Romero. Es va excavar completament i contenia una vuitantena de tombes de les elits iberes. Per a una ciutat que va durar set segles, són molt poques. On són les altres? És un enigma més d’aquesta civilització, com el de la llengua ibera, que els investigadors poden llegir però no han aconseguit desxifrar, a manca d’un equivalent local de la pedra de Rosetta. Romero està convençuda que tard o d’hora el trobaran a Ullastret mateix.
La ruta organitzada pel MAC acaba a l’illa d’en Reixac, el segon nucli de la ciutat ibèrica. Fa uns mesos que s’hi ha fet una de les descobertes més importants des de l’inici de les excavacions: s’ha trobat l’única porta d’accés rodat al poblat, cremada i tapiada. Els arqueòlegs encara hi treballen.
