Tots heu sentit parlar del carrer Ramon de Cabrera, que va de la Pietat al carrer del Carme, però qui era aquest prohom bisbalenc?
Deixem que sigui ell mateix qui es presenti:
“Vaig néixer a Begur el 5 de desembre de 1794, fill d’Antoni de Cabrera i Carreras i de Josepa de Ciurana i Ros. Els meus pares provenien de famílies respectades: el meu pare, militar valent, i la meva mare, d’una nissaga de cavallers bisbalencs. El meu pare va morir heroicament el 1809 en la defensa de Palamós contra les tropes franceses. D’ell vaig aprendre el sentit del deure, la fermesa i l’amor per la pàtria.
La meva infantesa va transcórrer entre Begur i la Bisbal, en uns anys de convulsió política i militar. Des de jove vaig sentir una inclinació profunda pels ideals de llibertat i justícia, i quan el país va iniciar el Trienni Liberal, el 1820, vaig decidir comprometre’m activament. Comandava la milícia nacional de la Bisbal, i amb els meus homes vaig combatre contra els absolutistes, defensant el règim constitucional. L’any 1822 vaig participar en els enfrontaments de Sant Feliu de Guíxols i de Pineda, i vaig ser felicitat pel govern per la meva actuació.
Amb la fi del Trienni i el retorn del poder absolut de Ferran VII, vaig haver de fugir a l’exili, com tants altres liberals. Van ser anys d’incertesa i de sacrifici, però mai no vaig perdre la fe en la llibertat. Quan, després de la mort del rei, el 1833, es van obrir noves oportunitats, vaig tornar a la meva terra i vaig reprendre l’activitat política amb entusiasme.
El 1836 vaig ser elegit diputat provincial i, pocs mesos després, diputat a Corts per la província de Girona. A Madrid vaig defensar les idees progressistes i vaig lluitar per una Espanya moderna, lliure i justa. El camí no va ser fàcil: els carlins amenaçaven les nostres terres i les lluites internes entre liberals moderats i progressistes dificultaven l’avenç del país. Malgrat això, sempre vaig mantenir-me fidel a la causa constitucional.
El 1840 vaig participar en la formació de la Junta Superior de Govern de la província de Girona, que defensava la Constitució de 1837 davant els abusos del govern moderat. Tres anys després, el 1843, vaig ser nomenat president de la Junta Suprema de Govern. Aquells mesos foren intensos: la Bisbal, Girona i altres viles empordaneses es van aixecar per reclamar llibertat, justícia i respecte a la sobirania popular. Des de la Junta vam proclamar: “Viva la Constitución de 1837, Viva Isabel II, Viva la Independencia Nacional”.
Quan el general Prim va assetjar Girona, vam resistir amb valentia. Els nostres murs, plens de records heroics, tornaven a ser símbol de la lluita per la llibertat. Finalment, després de setmanes de bombardeig, la ciutat va caure i vaig haver de fugir a França, a la ciutat d’Albi. Allà vaig reflexionar profundament sobre el futur del nostre país. En un manifest escrit durant l’exili, vaig afirmar que calia governar amb lleis noves, ajustades a les necessitats del segle, per evitar noves convulsions i portar prosperitat al poble.
Quan vaig tornar, vaig continuar implicat en la política local i provincial. El 1856 vaig tornar a ser diputat a Corts, substituint el meu amic Miquel Suris, mort a Albacete. Aquell càrrec el vaig exercir amb el mateix esperit de servei i fidelitat a les meves conviccions. No vaig buscar mai càrrecs per ambició personal, sinó per contribuir al progrés del país i a la defensa dels drets dels ciutadans.
A nivell familiar, em vaig casar amb Clara Vidal i Bou, d’una família bisbalenca. Junts vam tenir fills que continuaren la nostra tradició de compromís cívic. El meu fill Nemesi de Cabrera i Vidal fou alcalde de la Bisbal després de l’aixecament federal de 1869 i diputat provincial. Veure els meus descendents seguir el camí del servei públic fou per a mi un motiu d’orgull i esperança.
L’any 1868, quan ja tenia setanta-quatre anys, vaig rebre un homenatge que em va commoure profundament: l’Ajuntament de la Bisbal em va nomenar president honorari de la Junta Revolucionària Provincial. Va ser el reconeixement més emotiu que podia rebre un vell liberal: el testimoni que les idees de llibertat, igualtat i progrés, per les quals tantes vegades havia lluitat, seguien vives.
Els darrers anys els vaig passar entre la Bisbal i el mas de la Barraca, a Torroella de Montgrí. Allà, envoltat dels meus records i de la natura, vaig poder contemplar amb serenitat els canvis del país i els fruits de dècades de lluita. Vaig morir el maig de 1874, amb gairebé vuitanta anys, satisfet d’haver servit la meva terra i la llibertat fins al darrer alè.
He estat un home de l’Empordà, un fill de Begur i de la Bisbal, un liberal convençut. He conegut l’exili, la derrota i la incomprensió, però també la dignitat, l’amistat i el reconeixement. Si alguna cosa m’ha guiat sempre, ha estat la convicció que la llibertat i la justícia valen més que qualsevol riquesa o honor. Aquest és el llegat que deixo al meu país i als meus fills: creure en la llibertat i defensar-la amb coratge.”
Actualment encara hi ha el casal dels Cabrera en el carrer que porta el seu nom, davant del Camp Parroquial o Camp dels Capellans, tota una mansió que demostra el poder que havien tingut els “de Cabrera” a la nostra comarca.
Ressenya bibliogràfica
- CLARA, Josep. Ramon de Cabrera i de Ciurana (1794-1874), polític empordanès. Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, 2008, núm. 27, p. 155-166.
