Si visiteu Bellcaire segurament us estranyarà, com em va estranyar a mi ja fa uns anys, el nom d’alguns dels seus carrers, com “Comte d’Empúries”, “Ponç Hug” o “Ter Vell”.
Quan vaig conèixer un xic l’important passat històric de la vila, antiga capital del comtat d’Empúries, ja no em semblaven tan rars els dos primers, però sí el tercer. D’on surt el nom de “Ter Vell” si aquest riu passa a més de sis quilòmetres lluny del poble?
Decidit a esbrinar-ho, no vaig parar fins que un bon home, amant de les coses de la seva vila, m’ho va explicar d’aquesta manera:
—És veritat que el llit del Ter ara és lluny, però no sempre ha estat així. Fins al segle XIV, un cop passat Verges es dividia en dos braços. Un seguia més o menys el curs actual, és a dir, prenia la direcció vers Ullà, Torroella i l’Estartit, si bé desembocava al mar en un punt més pròxim a aquesta localitat, on ara hi ha el rec Vell.
»L’altre es dirigia cap al nord i després de travessar la petita plana que hi ha entre Albons i Bellcaire desembocava al golf de Roses, en un indret entre Empúries i l’Escala, a la platja del Rec. Els llocs per on passava aquesta branca és el que es denominava Ter Vell i coincideix força amb el traçat actual del rec del Molí.
Aquesta història que desconeixia em va agradar molt, per això no vaig poder evitar de preguntar què va succeir perquè aquesta branca desaparegués. Com si ja esperés la pregunta, l’home va continuar l’explicació.
—Ja saps que els comtes d’Empúries eren senyors de Bellcaire, i un d’ells, en Ponç Hug IV, va fer construir aquest bonic castell-palau que has visitat. Doncs bé, aquest mateix senyor, cansat que el Ter inundés les seves terres i deixés, a voltes, fins i tot el poble incomunicat, va tallar la branca nord del riu i va fer que tota l’aigua anés cap a l’Estartit.
»Va ser una tasca molt feixuga. Des de Verges a Canet va fer un llarg mur o mota a fi d’impedir que l’aigua anés cap a Bellcaire. Mesos i mesos els homes del comtat traginaren pedres i terra amb els seus carros, clavaren estaques, plantaren tamarius... i al final ho aconseguiren.
»Però, és clar, l’única branca del Ter que quedà, la que anava cap a l’Estartit, no estava preparada per engolir tota l’aigua en els dies de gran riuada. Per això les inundacions que es produïren aigües avall, a Canet, a Ullà, a Torroella... foren excepcionalment devastadores.
»Com que aquestes terres no eren del comte d’Empúries, sinó que Torroella pertanyia a la jurisdicció del rei i Ullà a la del bisbe de Girona, aquests dos senyors es consideraren menyspreats i damnificats. I així les relacions entre el rei i el comte, que feia molts anys que no eren bones, s’agreujaren encara més.
Text adaptat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
