Abans de l'arribada de la fil·loxera, a finals del segle XIX, les Gavarres eren una zona amb una activitat agrícola i forestal molt més intensa que en l'actualitat. Les vinyes cobrien una gran extensió i el cultiu de la vinya era una de les principals activitats econòmiques. Es produïa vi en quantitats significatives, que abastia els mercats locals i, en alguns casos, s’exportava. A més, es conreaven cereals, llegums i altres productes adaptats al terreny i al clima mediterrani, mentre que els boscos proporcionaven recursos essencials.
L'explotació forestal era clau per a l'economia de la regió. Les suredes eren intensament aprofitades per a la producció de taps de suro, i la fabricació de carbó vegetal, a partir de la llenya d’alzina, es duia a terme en carboneres ubicades en diferents punts de les Gavarres. Aquesta activitat no només complementava els ingressos familiars, sinó que també proveïa de carbó les llars i els mercats locals. Tanmateix, la situació va canviar dràsticament amb l’arribada de la fil·loxera cap al 1879, que va destruir gairebé totes les vinyes. Aquest desastre va colpejar durament l’economia local i va provocar que moltes terres conreades fossin abandonades i recuperades pel bosc, configurant el paisatge forestal que coneixem avui.
Durant segles, les famílies que vivien en masos aïllats complementaven l’economia familiar amb la fabricació de carbó. Aquest carbó vegetal, encara que de menor qualitat que el mineral, era molt útil per cuinar, ja que s’encenia fàcilment i generava una calor constant. Amb el pas del temps, però, l’ús del carbó va disminuir, especialment a partir dels anys cinquanta del segle XX, amb l’arribada de les cuines de gas i elèctriques.
Actualment, l’ús del carbó vegetal queda restringit principalment a les barbacoes, i els antics oficis dels carboners gairebé han desaparegut, deixant els boscos més bruts que abans, enyorant aquells que els netejaven i gestionaven amb cura. A la nostra comarca queda la carbonera de Peralta, situada darrere el Mas Frigola, a Sant Climent de Peralta, al municipi de Forallac, que té el seu reconeixement com a patrimoni cultural vinculat a l’ofici tradicional dels carboners i té el suport de l’Ajuntament de Forallac i el Consorci de les Gavarres.
Aquesta tradició, vital per a la supervivència de moltes famílies, queda ben reflectida en la història d’en Robert, un noi de 13 anys que vivia al Mas Ribot, prop del Puig d’Arques, a Sant Sadurní de l’Heura, durant la tardor de 1947. Aquell any ja no va continuar a l’escola perquè havia d’ajudar el seu pare en les tasques del mas i la fabricació de carbó.
Ell mateix explica com es feia el carbó:
“Per fer carbó, primer netegem una esplanada al mig del bosc i, en un racó, hi acumulem els troncs d’alzina, arboç i la llenya que hem tallat, així com les rabasses que hem arrencat. Una rabassa és la part de la soca de l’arbust, coberta de terra, d’on surten les arrels. Podríem dir que és la base de l’arbust.
El pare construeix la pira o carbonera. Va entrecreuant branques d’alzina d’uns cinquanta centímetres de llarg per formar una mena de xemeneia. La cobreix amb rabasses i, a sobre, hi col·loca troncs drets formant una pila. Damunt dels troncs, hi posa una capa de llenya prima i, sobre aquesta, una altra de terra premsada.
La capa de terra és molt important. Hi deixem alguns forats perquè el foc respiri, cosa que ens permet controlar l’entrada d’oxigen a la carbonera. Així podem assegurar que la combustió sigui lenta i apagar-la quan el carbó estigui fet. Si entra massa aire, la llenya es cremaria completament i es convertiria en cendra, i ja no serviria per a res.
Un cop feta la carbonera, l’abrandem tirant-hi troncs encesos pel cim de la xemeneia, que després tapem. Cremarà durant uns vuit o deu dies, temps durant el qual el fum que en sortirà serà blanc. Quan el fum surti negre, voldrà dir que el carbó comença a cremar-se, i serà l’hora d’ofegar-la, tapant tots els forats, per evitar que hi entri oxigen. Passats tres o quatre dies, quan ja estigui un xic freda, podrem desmuntar-la i triar el carbó.
Un cop desmuntada, vindrà el pas més important: posar el carbó als sarrions i vendre’l als carreters. Tingues per segur que, si hi ha demanda, vindran a comprar-lo directament a la carbonera.
Els diners que ens donaran serviran a la mare per passar l’hivern, que és molt llarg i durant el qual cal comprar moltes coses.
A mi m’hagués agradat seguir un any més a l’escola, però el pare no pot fer tot això sol. Si el meu germà gran, que és l’hereu, estudia, jo l’he d’ajudar.”
Aquest relat exemplifica un ofici que va ser fonamental per a moltes famílies de les Gavarres i que avui dia perviu només en la memòria històrica i en algunes demostracions culturals. És un recordatori del valor del treball tradicional en l’entorn rural i de la importància de cuidar els nostres boscos, com es feia antigament.
