El Baix Empordà és ple de castells. O això sembla.
El Montgrí s’alça sobre la plana, Begur domina la costa, i tot plegat convida a pensar en un territori de grans fortaleses.
Però la realitat és una altra.
El que hi ha, en realitat, és una xarxa. Una trama densa i sovint invisible feta no només de castells, sinó també de viles, esglésies, torres i petits punts de vigilància —els castellots— que durant segles van permetre controlar el territori amb una precisió sorprenent.
I aquest sistema no comença a l’edat mitjana.
A l’entorn d’Ullastret, molt abans dels castells feudals, els ibers ja havien entès que el control del territori passava pels turons. Els assentaments del puig de Sant Andreu o del puig de Castell no són només poblats: són punts de domini visual. Més tard, en època visigòtica, aquest mateix lloc serà identificat com el Castellum Uellosos, prova que la lògica no desapareix, sinó que es transforma.
El món medieval no inventa res. Reutilitza. I també reorganitza.
Quan el territori queda dividit entre el comtat de Girona i el d’Empúries, aquesta herència es converteix en necessitat. El Baix Empordà és frontera, i una frontera no es controla amb un sol castell. Es controla amb molts punts, connectats entre ells, sovint visibles entre si, capaços de comunicar-se i reaccionar.
El Montgrí, tot i ser un castell inacabat, n’és l’expressió més visible. Però no és l’únic ni, segurament, el més important.
“El Baix Empordà no es controla des d’un sol castell, sinó des d’una xarxa de punts que es miren entre ells.”
El centre real del poder és a la Bisbal. El castell-palau dels bisbes no domina des d’un cim, sinó des de la gestió: administra, jutja, organitza. És un altre tipus de fortalesa, menys espectacular però més persistent.
A la costa, el sistema es fa evident: Vila-romà, Calonge, Begur. Castells que miren al mar però també cap a l’interior, controlant ports, camins i accessos. I, sobretot, Sant Feliu de Guíxols, on no hi ha un castell pròpiament dit, sinó un monestir fortificat. La Porta Ferrada no és només arquitectura: és defensa, és poder, és control d’un espai estratègic entre terra i mar.
Cap a l’interior, el model canvia.
Pals, Peratallada, Monells, Cruïlles o Verges no són només pobles: són estructures defensives. Carrers, portals, murs. En molts casos, el castell original ja no hi és. O millor dit: s’ha dissolt dins el poble, convertit en traçat urbà.
I entre aquests grans noms hi ha una capa sovint ignorada però essencial: els castells locals. La Tallada, Palau-sator, Rupià, Foixà, Púbol o Bellcaire. No impressionen com el Montgrí, però són els que realment fixen poblament i organitzen el territori. A la seva ombra, llocs com Albons o Ultramort acaben prenent forma, sovint lligats a una economia agrària que també necessita protecció.
A vegades, aquesta protecció no passa només per un castell, sinó per una suma d’elements: una torre, un recinte, un mas fortificat. En llocs com Fitor o als entorns de Sant Cebrià dels Alls, alguns masos —com el Mas Torroella o el castell de Camós— assumeixen funcions que recorden petites fortaleses, adaptades a un territori dispers.
I encara més avall, gairebé invisibles, hi ha els castellots.
El de Fontanilles n’és un bon exemple. Petites elevacions, estructures mínimes, però situades amb una precisió gairebé mil·limètrica. No estan pensats per resistir, sinó per veure i avisar.
En aquesta mateixa lògica encaixa la torre de Sidillà. Avui sembla una torre més, però tot indica que podria ser un antic mausoleu romà reutilitzat. Un edifici funerari convertit en punt de vigilància. Costa trobar una imatge millor de com funciona aquest territori: no es perd res, tot es transforma.
A les Gavarres, aquest sistema es fa encara més clar. No hi ha grans castells, però sí control. Fitor, els Metges, Camós, Santa Pellaia. No són noms anecdòtics, són punts clau. Camins que travessen el massís per llocs concrets, carenes que connecten visuals, espais que permeten circular i, alhora, vigilar.
Aquí, dominar el territori vol dir dominar els passos.
I en aquest entramat, les esglésies també hi juguen un paper. No tant com a fortaleses estrictes, sinó com a refugis. Sant Julià de Boada, Canapost, Sant Pau de Fontclara o Sant Sadurní de Garrigoles en són bons exemples: murs gruixuts, presència sòlida, capacitat d’acollir en moments de tensió.
En llocs com la Tallada, Bellcaire o Albons, aquesta relació es fa encara més evident. Castell, església i poble formen un tot. No són peces separades, sinó parts d’un mateix mecanisme.
I en casos com Peratallada, l’església ni tan sols s’entén fora del sistema que formen el castell, el fossat i les muralles. Tot està pensat com una unitat.
Al final, la imatge que queda és clara.
El Baix Empordà no és un paisatge de castells. És un paisatge de relacions.
Relacions entre punts alts i camins, entre visibilitat i moviment, entre poder i territori. Una xarxa que ve de molt lluny —dels ibers, dels romans, dels visigots— i que l’edat mitjana no fa sinó ordenar i reforçar.
“Més que un paisatge de castells, el Baix Empordà és un paisatge de relacions.”
Encara avui, si es mira amb atenció, aquest sistema es pot llegir. No sempre en forma de murs, sinó en la manera com els pobles s’agrupen, com els camins passen, com els turons es responen.
Perquè, en molts pobles del Baix Empordà, la defensa no depenia d’un únic edifici, sinó de la relació entre tots ells. I és en aquesta relació —més que en les pedres— on encara avui es pot entendre el territori.
