El castellum Uellosos és el nom amb què es coneix una petita fortificació militar d’època carolíngia, construïda a finals del segle VIII o inicis del IX al puig de Sant Andreu d’Ullastret. El lloc és especialment conegut perquè, segles abans, havia estat l’emplaçament del gran oppidum ibèric d’Ullastret, un dels més importants de Catalunya. Després d’un llarg abandonament, aquell turó tornà a tenir importància durant els primers temps de la dominació franca, quan la zona fou incorporada a la Marca Hispànica.
Aquest castell carolingi —anomenat Uellosos en els documents de l’època— és un dels pocs exemples identificats a Catalunya d’una fortalesa militar de transició entre el món antic i el medieval. Gràcies a l’arqueologia i a la documentació escrita, avui podem reconstruir-ne en bona part la història, el paper que va tenir en la defensa del territori i les causes de la seva ràpida desaparició.
A mitjan segle VIII, la zona de l’Empordà era una terra en disputa. Després de la caiguda del regne visigòtic, els musulmans havien arribat fins a la Gàl·lia Narbonesa. Però a partir de l’any 759, l’expansió franca iniciada per Pipí el Breu i consolidada per Carlemany va empènyer de nou la frontera cap al sud. Amb la conquesta de Girona (785) i Barcelona (801), el territori del nord-est de Catalunya quedà integrat dins de l’Imperi Carolingi.
Els francs organitzaren la frontera mitjançant una xarxa de castells o petites fortificacions militars, destinades a controlar els camins i a servir de punts de refugi. En aquest context apareix el castellum Uellosos, esmentat en diversos documents carolingis com a part del patrimoni concedit pel rei als bisbes de Girona. Aquesta fortalesa s’aixecava en un lloc d’alt valor estratègic: sobre el puig de Sant Andreu, dominant l’antic estany d’Ullastret i les vies que comunicaven l’interior de l’Empordà amb la costa i amb Girona, seguint el camí d’Empúries.
El nom Uellosos apareix per primer cop l’any 834 en un precepte imperial de Lluís el Pietós, fill de Carlemany. En aquest document s’atorgaven al bisbe de Girona diverses propietats i esmentava “la vil·la nova anomenada Uellosos amb el seu castell i el seu terme”. Això vol dir que ja existia un nucli habitat i fortificat, que havia estat creat poc abans com a part del sistema defensiu carolingi.
Durant tot el segle IX, diversos documents repeteixen aquesta menció. L’any 844, el rei Carles el Calb confirmava la donació, i el 881 el rei Carlemany feia el mateix, citant novament la “vila nova de Uellosos amb el seu castell”. Aquesta continuïtat mostra que la fortalesa era activa i tenia una funció militar real. En canvi, a finals del segle, els documents comencen a parlar només de la villa Uellosos o del castellare, és a dir, de les restes del castell ja abandonat. L’any 899, el terme apareix associat al d'Ullastret (llavors Uliastreto), i a partir d’aquell moment ambdós llocs resten units.
Això indica que el castellum Uellosos havia deixat d’existir com a fortalesa activa cap a finals del segle IX, probablement arran dels conflictes polítics entre els bisbes de Girona i els comtes d’Empúries. El lloc perdé la seva guarnició i es transformà en un simple assentament rural.
Durant segles, el nom Uellosos es va perdre, quedant reduït a un topònim local (Valloses) dins del terme d’Ullastret. No fou fins al segle XIX que l’erudit Josep Pella i Forgas va relacionar aquest nom antic amb la zona de l’estany d’Ullastret. Però no se'n podia precisar el lloc exacte, ja que les ruïnes ibèriques del puig encara no s’havien descobert.
A mitjan segle XX, amb les excavacions dirigides per Miquel Oliva al puig de Sant Andreu, es van trobar restes d’un petit castell medieval situat damunt les ruïnes ibèriques. Inicialment es va pensar que era una construcció dels segles XI-XIII. No obstant això, els estudis posteriors de Joan Badia i Homs, publicats el 1989, van demostrar que aquelles restes corresponien, en realitat, al castellum Uellosos carolingi esmentat als documents del segle IX. Aquesta identificació ha estat confirmada per recerques arqueològiques i documentals posteriors.
El castellum ocupava la part més alta del puig de Sant Andreu, en un espai d’uns 500 metres quadrats. La seva planta era trapezoidal, adaptada al relleu natural i a les restes de muralles ibèriques preexistents. Tenia quatre torres als angles, probablement circulars o semicirculars, i muralles d’un gruix d’entre 0,8 metres i un metre, fetes amb pedres poc treballades lligades amb morter de calç.
S’hi han identificat dues portes: una d’accés principal i una altra de menor dimensió, potser una portella de servei. A l’exterior hi havia dos valls defensius excavats al terreny, que completaven la protecció del recinte. Tot plegat formava una fortalesa petita, però ben situada i fàcil de defensar.
A dins no s’han trobat restes d’habitatges importants, la qual cosa fa pensar que no era una residència senyorial, sinó un castell militar de guarnició reduïda, possiblement un destacament o punt d’observació.
Entre els materials trobats destaquen fragments de ceràmica grollera, una mensa d’altar de pedra (taula litúrgica) i un gran plat de marbre que podria haver format part del mobiliari d’un petit oratori. També s’han localitzat tombes de lloses a prop del puig, datades entre els segles VIII i X, possiblement vinculades al grup humà que habitava el castell o els seus voltants.
Tot sembla indicar que el castellum Uellosos va ser fundat pels francs poc després de la conquesta de Girona (785), amb la finalitat de garantir el control d’un territori fronterer amb els musulmans. Era una obra promoguda per l’autoritat reial, no per un noble local, i estava al servei del bisbe de Girona, que actuava com a representant del poder imperial.
Durant uns 70 o 80 anys, el castell va funcionar com a centre de defensa i control fiscal del territori. Al seu voltant hi devia existir una petita vila o nucli de població, encarregada de proveir aliments i serveis a la guarnició. Aquesta “vila nova” de Uellosos és la que apareix esmentada repetidament als documents del segle IX.
Però cap a finals d’aquell segle la situació política canvià. Els comtes locals, com els d’Empúries, consolidaren el seu poder i el domini directe de l’imperi franc començà a afeblir-se. En aquest context, el castellum va perdre la seva funció militar i fou abandonat. Els documents posteriors només parlen del castellare —les ruïnes del castell— i, més endavant, del terme d’Ullastret, que absorbí l’antic domini de Uellosos.
L’estudi del castellum Uellosos té un valor excepcional, perquè és una de les poques fortificacions carolíngies identificades a Catalunya i l’única excavada dins d’un jaciment ibèric d’aquesta importància. Permet veure com, en els inicis de l’edat mitjana, els nous poders polítics i militars reutilitzaren els antics emplaçaments fortificats de l’època preromana per controlar el territori.
El lloc mostra també la transició entre el món antic i el medieval, tant en les tècniques constructives com en l’organització del territori. Els constructors francs aprofitaren les pedres i fonaments del vell oppidum ibèric, però hi van aplicar tècniques pròpies del seu temps: murs amb morter de calç, torres cilíndriques i un sistema de defensa basat en fossats i murs més baixos però més gruixuts.
Des del punt de vista arqueològic, el conjunt és molt valuós perquè ha conservat restes suficients per reconstruir-ne la planta i comprendre la seva funció. Les excavacions han permès documentar l’evolució del puig de Sant Andreu: des del poblat ibèric, passant per la fortificació carolíngia, fins a la construcció de l’ermita de Sant Andreu en època medieval i moderna.
El castellum Uellosos va tenir una vida breu però significativa. Fou un castell de frontera, construït pels francs com a part de la seva política de control sobre les terres recentment conquerides. La seva història reflecteix molt bé els canvis polítics i militars que visqué el nord-est de Catalunya entre els segles VIII i X: la conquesta franca, la formació de la Marca Hispànica, i finalment l’emergència dels comtats independents.
Quan va desaparèixer com a fortalesa, el seu nom va sobreviure un temps com a topònim i, més tard, com a record esborrat sota noves capes de poblament. Avui, gràcies als estudis històrics i arqueològics, el castellum Uellosos ens parla d’una època de transició: el pas del món antic al medieval, de l’imperi de Carlemany a la Catalunya feudal.
Avui, el puig de Sant Andreu forma part del conjunt arqueològic d’Ullastret, gestionat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya. Les restes del castellum Uellosos són visibles a la part més alta del turó, just al costat de l’ermita de Sant Andreu. Tot i que només se’n conserven els fonaments i algunes torres parcialment reconstruïdes, el lloc ofereix una visió privilegiada del paisatge empordanès i ajuda a comprendre com aquell petit castell carolingi fou un punt clau en l’origen de la Catalunya medieval.
Bibliografia
- CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, J.M.; SAGRERA, J. «El Castellum Uellosos del puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà). Vida i mort d’una fortificació carolíngia»,
Estudis del Baix Empordà, núm. 24, Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, 2005, p. 5–54. ISBN 84-921668-9-4 · ISSN 1130-8524
- El castell carolingi d’Ullastret. aulesgirona.cat
