Anant cap al mar, la primera elevació del massís del Montgrí que trobem és la muntanya d’Ullà. I en un replà de la seva vessant meridional, ja prop de la plana, hi ha el poble que li dóna nom.
Ullà està constituït per dos nuclis diferenciats. L’antic, de carrers estrets i costeruts, que envolta l’església, i el modern, la Roqueta, col·locat a l’esquerra de la carretera de Torroella de Montgrí.
Fa més de 200.000 anys que les terres d’Ullà coneixen les petjades de l’home. En donen testimoni les restes prehistòriques de la cova del Cau del Duc d’Ullà, situada prop de la carena de la muntanya i de característiques molt semblants al Cau del Duc de Torroella.
Las primera notícia escrita que tenim d’Ullà es remunta a l’any 834: és a dir, uns quaranta anys després que els exèrcits de Carlemany reconquerissin l’Empordà als sarraïns. Va pertànyer primer als comtes d’Empúries i més tard es va donar als bisbes de Girona.
Però va ser a principis del segle XII, el 1221, quan un capellà, en Pere Vidal amb el consentiment de Berenguer Dalmau, bisbe de Girona, Sant Oleguer, arquebisbe de Tarragona, el comte Ponç Hug d’Empúries i Ponç Guillem de Torroella, senyor de Torroella de Montgrí, fundà el cenobi agustinià de Santa Maria a la part plana del terme, prop del Ter.
Aquest cenobi, del qual només en resta una paret d’uns 20 metres de llargada i menys d’un metre d’alçada, va tenir una vida mot atzarosa.
No havien passat ni 60 anys de la seva fundació quan, un dia d’estiu de 1178, uns pirates sarraïns de Mallorca, comandats per Ishaq ibn Muhàmmad ibn Ghàniya, varen remuntar amb el seu vaixell el riu Ter i desembarcaren en un lloc pròxim al monestir. Hi penetraren amb força i, després de saquejar-lo i degollar alguns dels monjos, s’emportaren la resta captius cap a Mallorca.
I aquesta no va ser l’única calamitat que va patir el cenobi de Santa Maria. La seva proximitat al Ter i el desviament que van fer del riu els comtes d’Empúries, va fer que moltes vegades, sobretot a partir del segle XIV, es veiés inundat per les aigües del riu i colgat per la sorra que arrossegava en les avingudes.
El temple fou tornat a consagrar el 1182, i refet moltes vegades després de les inundacions. El 1592 el priorat fou secularitzat i convertit en col·legiata.
A finals del segle XVIII els monjos decidiren la construcció d'una nova església al nucli del poble d'Ullà, al costat de l'antiga parroquial de Sant Andreu, que fou beneïda el 1804, any que s'hi traslladà la comunitat.
La col·legiata s'extingí el 1842 i l'església de Santa Maria es convertí en parroquial. Les seves pedres van ser saquejades pels habitants de la zona per construir cases i en el Museu d’Art de Girona hi trobem dos capitells romànics de l’antiga canònica.
A l'indret de la canònica medieval és visible només el mur descrit, però en P.J. Villanueva, a mitjan segle XIX, hi veié encara les ruïnes de dos temples romànics, el més primitiu soterrat i a sobre el consagrat el 1182, molt més gran.
L’església parroquial de Santa Maria d’Ullà guarda, en un cambril situat sobre el presbiteri, gairebé l’únic record que ens queda del vell monestir, una bella imatge d’estil romànic coneguda amb el nom de Verge de la Fossa. És de fusta policromada i conserva molt bé els seus colors originals.
Si mai s’excavés l'Hort del Capellà, on hi ha el mur que en resta, segurament es descobririen importants restes del cenobi medieval.
Text ampliat del que hi ha en el llibre El Baix Empordà, fantasia o realitat (1993)
