Jo no tenia nom als plànols. No era cap carrer ni cap camí important. No tenia voreres, fanals ni cap placa que indiqués on començava o on acabava. Era només una estreta ratlla de terra oberta pel pas constant de la gent. Però durant molts anys vaig formar part de la vida quotidiana dels nens i les nenes del sud de la Bisbal.
Cada matí em recorrien els infants que anaven a les Escuelas Nacionales, més endavant anomenades Colegio Nacional Mixto i avui escola Joan de Margarit. Venien del Convent, de Santa Llúcia, de Sant Josep, de la carretera de Calonge i dels masos escampats en direcció a Sant Pol. Alguns ja duien una bona estona caminant quan arribaven fins a mi; d’altres s’hi incorporaven des d’algun carrer, casa o camí lateral.
El meu recorregut començava, o acabava, entre el Morró i la Guardiola, més enllà de la bòbila. Després de la fàbrica girava cap a la dreta i baixava de forma abrupta en direcció al Raig. Bona part del trajecte transcorria encaixonat entre la paret de la bòbila i els murs de les hortes d’en Patiràs. Era un pas estret, amb només una franja de cel al damunt, on les passes i les veus ressonaven entre les parets.
Passada la palanca sobre el Raig, el paisatge s’obria. El corriol resseguia els xiprers de cal Rei i continuava vorejant les hortes de can Romaguera. Allà es trobava amb el camí que venia dels Tarongers, passant pel Criadero, nom amb què tothom coneixia can Carbó, i arribava fins a can Romaguera tot resseguint la paret del Camp dels Capellans. Des d’allà continuava gairebé recte, encaixonat entre els murs de migjorn del Camp dels Capellans i les hortes de cal Rei, fins al carrer de Ramon de Cabrera on acabava o començava.
El corriol canviava amb les estacions. Els matins d’hivern, els nens hi passaven encongits de fred, amb les mans amagades a les butxaques i l’alè convertit en baf. En el tram més estret, la humitat s’hi mantenia durant hores i sovint glaçava. Calia avançar amb compte per no relliscar i quedar ben enfangat.
Quan plovia, l’aigua baixava pel mig del corriol, s’hi formaven petits torrents i basses. Era gairebé impossible arribar a l’escola amb les sabates netes i eixutes. Alguns saltaven d’un costat a l’altre buscant els trossos més eixuts; d’altres travessaven pel fang resignats a presentar-se a classe amb els peus molls. A la primavera, en canvi, les hortes verdejaven i el trajecte es feia més amable. Abans d’acabar el curs, les parets encara oferien una mica d’ombra als matins calorosos.
Al matí, els nens i nenes hi passaven carregats amb les carteres, els llibres i les llibretes. N’hi havia que corrien perquè feien tard, que s’esperaven en algun punt per trobar-se amb els companys o que allargaven tant com podien els darrers minuts abans d’entrar a classe. Les colles s’engruixien a mesura que cada carrer i cada mas hi aportaven algú. També hi havia discussions, empentes, rialles, petons amagats, confidències i alguna pedra llançada sense pensar gaire on aniria a parar.
A la tarda, el camí es feia en sentit contrari i sense tanta pressa. Els grups es desfeien a poc a poc: uns tornaven cap al Convent; altres, cap a Santa Llúcia, Sant Josep o la carretera de Calonge. Els qui vivien als masos de la banda de Sant Pol encara tenien un bon tros per recórrer carretera de Calonge avall: el Mas Cendra, Can Massaller, l’Entrebanc de Dalt i de Baix, el trencant de Sant Pol, el Pou del Glaç, el Mas Raurich i Can Sabater.
Per als adults, aquell caminet era només una drecera. Per als infants era un petit territori propi entre la casa i l’escola: un lloc per córrer, jugar, discutir, compartir confidències o embrutar-se les sabates lluny, per uns instants, de la mirada dels pares i dels mestres.
El corriol formava part d’una Bisbal diferent de l’actual. Al seu voltant hi havia la bòbila, les hortes d’en Patiràs, la Guardiola, Ca la Carme de l’Horta, el Morró, el Raig, els Tarongers, els xiprers de cal Rei, les hortes de can Romaguera, el Criadero, Cal Nen, Can Roig i el Camp dels Capellans. Eren noms que tothom coneixia i que no calia buscar en cap mapa. Formaven part de la geografia quotidiana dels bisbalencs.
Aquella era una zona de transició entre la vila i el camp, entre els barris i els masos. Les fàbriques convivien amb les hortes i les xemeneies amb els camins de terra. Els corriols no els havia projectat ningú: naixien de la necessitat i els dibuixaven, dia rere dia, les passes de la gent.
Però la Bisbal va créixer i el barri de la Guardiola es va ampliar. La bòbila fou enderrocada, tot i que se’n conservà la xemeneia situada al final del Morró. També van desaparèixer Cal Nen i Can Roig, a l’espai ocupat avui per l’aparcament de l’escola Joan de Margarit. Al voltant de la xemeneia s’hi van construir blocs de pisos i, al costat de l’escola, l’aparcament i la plaça de Cuevas Bajas. Els carrers, els edificis i els cotxes van ocupar el lloc dels camps i de les hortes. El corriol no es va convertir en un carrer: senzillament, va desaparèixer sota la nova trama urbana.
Encara en queden, tanmateix, algunes traces. L’actual carrer del Raig conserva el nom d’un dels punts del recorregut. La xemeneia del final del Morró recorda la fàbrica desapareguda. També es manté la paret del parc del 8 de Març, que havia format part del Camp dels Capellans. Avui poden semblar elements sense cap relació: una xemeneia sense fàbrica, una paret que ja no tanca el mateix camp i un carrer que conserva un nom antic. Però tots tres pertanyien al paisatge per on cada dia passaven els infants camí de l’escola.
En Carles Sanjosé, Sanjosex, també em va recórrer de petit i, anys després, em va dedicar una cançó: Corriol. «Busco un vell corriol on jo de petit jugava», hi canta. Les seves passes es van perdre entre tantes altres, però la seva veu m’ha donat una altra manera de perdurar. Ara també soc un camí que es pot escoltar.
Jo ja no existeixo sobre la terra, però continuo viu en la memòria dels qui em van recórrer. Encara em poden veure girant després de la bòbila, baixant cap al Raig, avançant entre parets i resseguint els xiprers i les hortes.
Un camí només desapareix definitivament quan ningú ja no recorda per on passava.
