En les eleccions del 23-J està en joc el model cultural dels anys vinents i els seus resultats afectaran tot Europa.
Els canvis més radicals —i també els més sagnants— de la història de la humanitat s’han activat inicialment en nom de grans principis ideològics (déus, pàtries, drets, llibertats, esglésies…), però quan els historiadors han tingut ocasió d’examinar-ne els veritables orígens a la llum de la raó, sempre hi han trobat interessos materials de tota mena, que poc o res tenien a veure amb els «grans principis» invocats pels poders que els han protagonitzat.
Situats en el context actual, un canvi de paradigma cultural a escala planetària comportaria sens dubte un flux econòmic de dimensions astronòmiques que en cas de materialitzar-se representaria guanys difícilment quantificables per als qui hi hagin apostat.
En aquest sentit, els analistes més lúcids de l’actual moment polític mundial ens adverteixen reiteradament del risc de trobar-nos davant una ofensiva global perfectament organitzada per forces molt poderoses que estan apostant ingents fortunes en la recerca d’un canvi radical de model que comportaria indefectiblement anorrear els avenços en matèria de drets i llibertats dels darrers decennis, i retornar-nos al punt de partida de principis del segle passat. Tot això, evidentment, per tal d’obtenir el retorn de la inversió amb les seves corresponents i generoses plusvàlues al termini quant més curt millor.
Qualificar només d’ignorància determinades actituds i moviments que persegueixen aquestes finalitats, i que amb la globalització a través sobretot de les xarxes socials circulen lliurement en l’àmbit planetari, em sembla un exercici de bonisme gairebé infantil, i en tot cas un excés de candorosa simplificació.
Del que realment es tracta és de reobrir en benefici propi l’eterna batalla cultural entre dos mons antagònics. Una guerra que capitaneja la dreta extrema i que com tota conflagració, genera immensos beneficis econòmics per als promotors de l’invent.
El que està en joc en aquestes eleccions va molt més enllà de decidir qui governarà el país els anys vinents i ens podria abocar a una confrontació ideològica d’abast incert. Com si no hagués après absolutament res de les tragèdies del passat, la ciutadania, degudament anestesiada per llargs períodes de pau, benestar material i triomf de la raó, sembla disposada a alliberar alegrement amb el seu vot la part més fosca de la condició humana. Un experiment certament perillós i sobre el qual molt em temo que hi ha escassa consciència del risc fora dels cercles més ben informats.
Però, què hi ha darrere de la tramoia? Qui mou els fils? Tot això qui ho paga?, es preguntaria Josep Pla.
Doncs no em sembla gens complicat, per a qui s’ho proposi seriosament, identificar els beneficiaris de l’experiment. N’hi hauria prou de seguir la regla d’or de la novel·la negra i, com diu tot protocol policial davant d’un crim, investigar aquells qui en treuen profit.

Nota a peu de pàgina:
@EnricJuliana explica a @LaVanguardia de 27 de juliol, dies després de les eleccions generals espanyoles del 23J, com en el moment en què totes les enquestes donaven la victòria a PP i VOX, Rodriguez Feijóo va oferir a la primera ministra neofeixista italiana Georgia Meloni el carnet del PP europeu. Paral·lelament, sempre segons un periodista de tan reconeguda solvència com és Juliana, la companyia estatal italiana ENEL, avui propietària d’ENDESA maniobrava per vendre-la a Repsol, mentre que el gran grup de comunicació italià CARO, propietari de “EL CORRIERE DELLA SERA” i “EL MUNDO” estava molt interessada a comprar la cadena SER. Un altre nexe d’unió, a més deMeloni, era Borja Prado, fill de l’amic financer de Juan Carlos I, Manuel Prado y Colón de Carvajal, avui president de Mediaset España i abans de Repsol.