Era quinze de setembre. La xafogor tardoral del primer dia de classe impregnava l’ambient quan la Glòria, la nova mestra, va arribar a l’escola de Forallac. Procedia de Barcelona i havia decidit deixar enrere el bullici de la gran ciutat per establir-se al tranquil Baix Empordà, concretament a Vulpellac. Com sol passar en aquests casos, no estava gens ubicada en el nou territori. Les últimes setmanes les havia dedicat a buscar pis, fer el trasllat i adaptar-se mínimament, però res d’això li havia deixat gaire temps per conèixer el poble on ara viuria i treballaria.
La Glòria va entrar a l’aula i va mirar els infants, observant els rostres curiosos que escrutaven la nova professora. Va somriure i els va saludar.
–Bon dia, nois i noies!
Els nens i nenes li van contestar alhora:
–Bon dia, senyoreta!
–Espero que hàgiu passat unes bones vacances –va dir, amb un to amable, mentre deixava la bossa sobre la taula.
–Sííí! Molt bones! –van respondre amb entusiasme els alumnes.
Tot seguit, la Glòria es va presentar.
–Jo em dic Glòria i sóc nova aquí. I vosaltres, com us dieu? –va preguntar curiosa.
Un a un, els nens i nenes es van anar presentant.
–Jo sóc en Joan Aldrich i Saurí –va dir un noi.
–I jo, l’Esther Garcia i Pijoan –va afegir una nena.
I així fins que tots els alumnes de sisè van dir el seu nom. Quan van acabar, la mestra va fer una proposta que els va deixar bocabadats.
–Ara que ja ens coneixem una mica, m’agradaria fer una classe una mica diferent, una classe al revés.
L’Esther, encuriosida, va preguntar:
–Al revés? Com?
–Molt senzill –va respondre la mestra amb un somriure–, sereu vosaltres els que m’expliqueu coses que jo no sé. Avui, jo seré l’alumna i vosaltres, els mestres.
La Fatou es va aixecar de cop, emocionada.
–Que bé! Sí, sí! Serà molt divertit! –va exclamar contenta, tot fent que els seus companys assentissin amb entusiasme.
La Glòria, veient-los motivats, va decidir passar a l’acció amb una pregunta:
–En entrar a l’escola m’he adonat que al pati hi ha una construcció molt curiosa. Què és?
En Hassan, un noi alt i espavilat, va respondre ràpidament:
–Ah, això és un forn de calç!
La Glòria va alçar les celles, sorpresa.
–Un forn de calç? I per a què servia?
El Joan Aldrich es va oferir a explicar-ho.
–Senyoreta, deixi’m que li expliqui. Per aquí, als voltants de Fonteta, n’hi ha més de vint. Fa molts anys, els homes que vivien per aquests encontorns van veure que a les Gavarres hi havia molta pedra calcària i van començar a utilitzar-la per treure’n calç. Picaven les pedres, les carregaven i les portaven a coure als forns. Així obtenien la calç.
–I com eren aquests forns? –va preguntar la mestra, intrigada.
–Un forn de calç, en realitat, és un forat d’uns cinc o sis metres d'alçada excavat en un marge –va explicar el Joan–. Normalment tenien una obertura a la part superior, que permetia que els carros descarreguessin directament a dins, i una altra a nivell de terra. Per aquesta segona obertura, s’hi anava afegint llenya, o "feixines", perquè el foc continués.
La Glòria va fer un gest de sorpresa.
–I cremava ràpid, tot això?
El Joan va somriure.
–No, gens ni mica! El foc es mantenia encès almenys quatre o cinc dies.
–Devien necessitar molta llenya, no? –va reflexionar la mestra.
El Joan, que semblava un petit expert en el tema, ho va detallar amb paciència.
–No tanta com sembla, senyoreta. Un cop havien col·locat la pila de llenya i la de pedra calcària, tapaven totes les obertures amb pedres per mantenir el mínim oxigen possible. Això feia que la combustió fos més lenta però molt efectiva. Per cert, els calciners feien torns tant de dia com de nit per vigilar el foc i posar més "feixines" quan calia.
–I com sabien que la calç ja estava llesta?
–Vigilaven el color del fum! –va explicar el Joan amb entusiasme–. Al principi el fum era molt negre, però a mesura que passava el temps, s’anava fent més groc i gairebé desapareixia.
La Glòria escoltava amb admiració.
–I un cop acabat? Què feien?
El noi va continuar:
–Quan acabaven, tapaven el forn completament durant un parell de dies. Després el destapaven, carregaven la calç en carros i la distribuïen.
–Quina feina tan dura! –va exclamar la mestra.
–Oh, sí, senyoreta. Durant molt de temps, les pedreres i els forns de calç eren el centre del treball dels nostres avantpassats. Aquí, a Fonteta, es produïa tanta calç que es distribuïa per tota la comarca.
–I per a què s’utilitzava exactament la calç? –va preguntar la Glòria, curiosa.
Els alumnes van començar a parlar tots alhora:
–Per la construcció!
–Per emblanquinar les parets!
–Per matar els “bitxos” dels pous!
–Per fer paper blanc!
La Glòria va alçar les mans entre rialles.
–Prou, prou, prou! Ja veig que en sabeu molt del tema. M’heu deixat bocabadada! I dieu que encara es poden veure aquests forns?
El Hassan va respondre.
–Sí, però la majoria estan abandonats perquè, quan van deixar d’utilitzar-se, les herbes i les plantes els van envair. Tot i això, encara hi ha gent que els fa servir com amagatalls o, fins i tot, n’hi ha que els han convertit en casa seva!
La mestra es va mostrar fascinada.
–Quina història més interessant! Joan, com és que tu en saps tantes coses?
El noi va somriure amb orgull.
–Doncs perquè el meu avi era calciner! I sap què? La meva casa... també és un antic forn de calç!
Amb aquella revelació, la Glòria va quedar encara més meravellada i, alhora, agraïda d’haver descobert una part tan rica de la història local gràcies als seus alumnes.
