Granota

Les granotes i l'arròs dels aiguamolls de Pals

Què tenen a veure les granotes amb els valencians, l'estraperlo i els aiguamolls de Pals?

Jordi Bassa Esteve

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local independent

En Pere Puig i el seu net, l’Iu, seien còmodament al Padró de Pals. Mentre conversaven, jo feia veure que llegia un llibre, però no podia evitar parar l’orella al seu diàleg.

—Vatua, noi! —començà l’avi amb una veu plena de records—. Cada vegada que veig una granota em venen al cap aquells valencians, l’estraperlo, l’estany...

—Para, para el carro, avi! —l’interrompé l’Iu—. Què és aquesta barrija-barreja?

—Barrija-barreja? —es defensà en Pere, aixecant les celles—. És ben bé que aquest jovent d’avui només sap de mòbils, ordinadors, tablets i bestieses modernes, però de les coses d’aquell temps n’esteu ben peixos. Suposo que saps què són els aiguamolls? Que Pals, malgrat el que diuen alguns, és i ha estat una zona humida de primera? Aquí hi havia l’estany Marisc, dessecat per fer més camps de conreu. I la llegenda del Bruel de l’estany, no te l’han explicada?

—Avi, no us enfadeu. És clar que ho sé tot això! Però no entenc què hi pinten les granotes, els valencians i l’estraperlo.

—Ah, no? —li replicà el vell, tot cofat—. I si hi afegeixo l’arròs, tampoc no veus la connexió? Doncs escolta i aprèn! Quan jo era jove, tots aquests blocs d’apartaments que veus ara eren camps d’arròs.

—Però avi, això no pot ser! Exagereu, segur.

—Potser una mica, però no gaire. A Pals tothom feia arròs, fins i tot el capellà! Venien els valencians a plantar-lo, i per collir-lo es contractava gent dels pobles del voltant. El govern ens deixava un “cupo” per al consum propi, però sovint ens en quedàvem més del compte per vendre’l d’amagat. Això era l’estraperlo, noi. Encara recordo aquelles saques d’arròs amagades al paller... Però un dia, quan vaig anar a veure el paller... pam! Un forat enorme. Rates!, vaig pensar. Rates? Rates de dues potes! Els lladregots s’havien endut l’arròs, però oficialment no podia ni queixar-me perquè aquell arròs “no existia”.

En Pere es va quedar mirant enllà, recordant.

—I les granotes, avi? —el va punxar l’Iu, amb curiositat.

—Ai, les granotes! Els camps d’arròs n’eren plens, i els valencians les agafaven, les escorxaven i en feien un àpat amb les cuixes. Un dia em van convidar a tastar-les. Em feien angúnia, però per no fer-los un lleig vaig tastar-les... Renoi, quina carn tan fina! Segur que tu no n’has menjat mai.

—No crec que fos gaire millor que les hamburgueses o els nuggets de pollastre, avi.

—Ai, aquest jovent d’avui dia... —sospirà l’avi, resignat.

—Sabeu què us dic? —va dir l’Iu tot rient—. Agafo la moto i me’n vaig a caçar granotes!

I sense dir res més, el noi se n’anà amb un somriure.

L’avi Pere, sol de nou, es quedà contemplant el pla de Pals, amb el Montgrí al fons. Li vingueren al cap els temps passats, quan aquell paisatge era ben diferent.

Actualment, l’arròs de Pals, que havia estat a punt de desaparèixer, ha tornat a guanyar protagonisme com una joia gastronòmica que cal preservar. Només d’imaginar-me un bon arròs a la cassola fet amb aquest arròs, ja em llepo els llambrots.

Una altra versió d’aquesta història es va explicar en el llibre El Baix Empordà fantasia i realitat (1992)

Comparteix