A la Bisbal d’Empordà l’escola ha deixat de ser només un espai d’aprenentatge per convertir-se en un termòmetre social. L’equilibri entre centres públics i concertats, que hauria de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els infants, s’està esquerdant. I darrere d’aquest desequilibri hi ha un procés lent però persistent de guetització educativa, que amenaça de convertir l’educació en un factor més de divisió social.
No es tracta d’un fenomen exclusiu del municipi: a moltes poblacions catalanes es repeteix el mateix patró. A la Bisbal, però, els senyals són clars i recents, i fan evident que cal obrir el debat amb valentia.
Una decisió aparentment tècnica, però amb conseqüències polítiques
Aquest curs, el Departament d’Educació ha autoritzat dos grups d’I3 a l’escola Mas Clarà, un a l’Empordanet, un al Joan de Margarit i un al Cor de Maria, la concertada del municipi. Durant diverses setmanes va circular la informació —finalment incorrecta— que la concertada disposaria de dues línies. En realitat, es tracta d’una única línia que es desdobla en determinats moments del treball a l’aula, cosa que dóna la sensació que són dos grups. Aquesta organització pot generar manca de places quan l’alumnat arribi a primària.
Tot i que pot semblar un detall menor, la confusió inicial i la manera com s’ha comunicat no són anecdòtiques: evidencien fins a quin punt la percepció d’un tracte preferent pot condicionar el comportament de les famílies i alterar l’equilibri entre centres.
Tot plegat s’ha presentat com una decisió tècnica, però les seves repercussions són clarament polítiques i socials. Quan s’incrementa o es manté l’oferta de places en un sol centre, en un context de baixa natalitat i excés de places escolars, el resultat és previsible: menys matrícula a les escoles públiques, menys diversitat d’alumnat i una pèrdua progressiva de confiança en el sistema comú.
Les famílies perceben que hi ha opcions “preferents” i que l’administració les afavoreix, encara que sigui indirectament. I quan la confiança trontolla, s’obren portes a noves desigualtats.
Quan la llibertat d’elecció no és igual per a tothom
El discurs de la “lliure elecció de centre” només té sentit si les condicions de partida són equitatives. Si un centre pot oferir més estabilitat o més recursos —encara que sigui per percepció—, aquesta llibertat esdevé una cursa desigual. I el resultat és que la composició social dels centres es polaritza: mentre uns acumulen alumnat d’origen divers i famílies amb menys recursos, altres concentren les opcions de les classes mitjanes.
La situació es veu agreujada per un altre fenomen conegut: la fugida d’algunes famílies bisbalenques cap als pobles veïns, com Cruïlles, Corçà, Forallac o Ullastret, tots a menys de cinc quilòmetres. Aquests municipis, que sovint tenen places lliures, reben amb els braços oberts aquest alumnat per mantenir la seva continuïtat de grups.
Però, per a la Bisbal, el cost és alt. Cada família que marxa redueix la diversitat de l’escola pública local i accentua la percepció que hi ha centres “bons” i centres “complicats”. Sovint, aquesta decisió respon a la voluntat d’evitar l’elevada presència d’alumnat —català de naixement però procedent de famílies d’altres orígens culturals o en situació de vulnerabilitat social— que es concentra en alguns centres. És una reacció comprensible des d’una lògica individual, però que acaba alimentant el mateix procés de guetització que es vol esquivar. La segregació es retroalimenta: com més famílies fugen, més vulnerable es torna la realitat que deixen enrere i més difícil és revertir el desequilibri.
Quan el Departament deixa de ser àrbitre
Per a l’administració educativa, aquest moviment de famílies té un efecte col·lateralment útil: fa baixar les ràtios a la Bisbal i garanteix la continuïtat de les escoles dels pobles del voltant. Però darrere d’aquesta aparent eficiència estadística s’hi amaguen històries humanes, decisions personals i desigualtats estructurals. En el fons, no som més que números dins d’una estadística que obvia el que realment importa: la cohesió i l’equitat educativa d’un territori.
Les dades demogràfiques són clares: els naixements continuen baixant i hi ha aules mig buides en molts municipis. En aquest context, obrir o desdoblar línies no és planificar, sinó competir. I quan l’Administració entra en el joc de la competència entre centres, deixa de fer de regulador per convertir-se en part interessada.
L’educació pública no és una opció més dins d’un mercat escolar: és el pilar que sosté la igualtat d’oportunitats, la convivència i la cohesió social. Qualsevol decisió que la debiliti —encara que es presenti amb llenguatge tècnic— té un impacte profund en el futur del municipi.
El repte, en temps de baixa natalitat, no hauria de ser repartir un alumnat cada vegada més escàs, sinó aprofitar aquesta conjuntura per reforçar la qualitat, la inclusió i la col·laboració entre centres. Fer créixer o afavorir només una escola quan no hi ha demanda real no és planificació: és una opció política. I cal dir-ho amb claredat.
La realitat als centres: llums i ombres
A la Bisbal hi ha projectes que demostren que la diversitat no és un problema, sinó una oportunitat. L’exemple més clar és l’escola Empordanet, que va passar de ser un centre de màxima complexitat a tenir una alta demanda, gràcies a una feina pedagògica, comunitària i inclusiva constant. És la prova que una escola diversa pot ser un espai d’èxit i referència.
Tanmateix, altres centres públics continuen assumint una càrrega desproporcionada d’alumnat vulnerable, sense recursos addicionals ni suport institucional suficient. El cas més evident és el de l’escola Joan de Margarit, on la majoria dels alumnes tenen beca de menjador atorgada per l’Àrea d’Ensenyament del Consell Comarcal, que és qui té delegats per part del Departament d’Educació la competència de servei de menjador escolar i els ajuts econòmics individuals de menjador i de desplaçament per a l’alumnat escolaritzat a la comarca. Aquesta dada, per si sola, ja mostra fins a quin punt la vulnerabilitat social s’ha concentrat en aquest centre.
A més, aquesta realitat ha generat un efecte crida involuntari: moltes famílies amb dificultats econòmiques escullen el Margarit pensant que “si hi anem, tindrem el menjador pagat”. És una tria comprensible, però que agreuja encara més la desigualtat entre centres. El resultat és un cercle viciós: la concentració de vulnerabilitat reforça la seva pròpia continuïtat, mentre altres escoles mantenen composicions més equilibrades i, per tant, més atractives per a les famílies amb més opcions.
A més, la gestió de la matrícula viva —els alumnes que arriben durant el curs— continua recaient en les escoles públiques, mentre la concertada manté condicions més estables.
Aquesta desigualtat estructural erosiona la confiança i genera un cercle viciós: més vulnerabilitat, menys demanda i, per tant, menys capacitat de reacció.
Mirar més enllà del dia a dia
Quan la guetització s’instal·la, els efectes són profunds:
- S’empobreix la convivència i la diversitat dins les aules.
- Es reforcen els estereotips sobre quines escoles són “bones” o “dolentes”.
- Es desmotiva el professorat, que treballa amb desigualtats estructurals.
- I, sobretot, es trenca la cohesió social: els infants creixen separats per origen o per nivell de renda, i l’escola deixa de ser l’espai comú que hauria d’unir-los.
Quan un poble permet que això passi, cedeix part del seu futur. Perquè l’escola no només ensenya: també construeix comunitat.
Per una Bisbal que eduqui junts, no separats
La Bisbal d’Empordà té la sort de tenir un teixit educatiu viu, amb mestres compromesos, famílies actives i projectes innovadors. Però cal una estratègia de municipi, no només bones voluntats. Cal revisar la zonificació, equilibrar la matrícula viva, dotar l’Oficina Municipal d’Escolarització de més capacitat real, i establir un pacte local per l’equitat educativa que comprometi tots els centres —públics i concertats— a treballar en la mateixa direcció.
La guetització no és una dada ni una etiqueta: és un procés que es pot aturar si hi ha voluntat.
Encara som a temps de fer-ho.
El futur de la Bisbal —i el dels seus infants— es juga, literalment, a les aules d’avui.
Jordi Bassa és mestre jubilat i avi
Fonts i dades de context
- Síndic de Greuges de Catalunya (2023): La segregació escolar a Catalunya. Informe de seguiment del Pacte contra la Segregació Escolar.
- Fundació Bofill (2023): Estat i evolució de la segregació escolar a Catalunya.
- Ajuntament de la Bisbal d’Empordà: Serveis d’Educació municipals, projectes UEC i Reforça’t.
- Revista del Baix Empordà (2024): De l’escola de màxima complexitat a no tenir prou lloc per l’alta demanda: el model d’èxit de l’Empordanet de la Bisbal.
- Diari Ara (2022): La segregació a l’escola catalana: la inacció del govern perpetua el problema.
- Consell Comarcal del Baix Empordà: Servei de menjador escolar i ajuts econòmics individuals de menjador.
