Als afores del poble de Jafre, amagat entre la natura i lluny del bullici de la gent, hi ha un lloc misteriós conegut com el Pou de les Goiges. Aquest indret, envoltat de vegetació i silenci, sembla habitat per una màgia ancestral que, segons diuen, s’ha resistit al pas del temps.
Diu la llegenda que en aquest pou, que s’alimenta de les aigües subterrànies més pures, hi han viscut des de temps immemorials uns éssers extraordinaris coneguts com a goiges o goges. Es tracta de dones màgiques, belles més enllà de tota descripció, amb cabelleres llargues que brillen com la llum de la lluna i veus melodioses que poden captivar a qualsevol que les escolti.
Les goiges romanen amagades durant el dia, protegides dins del pou, ja que la llum del sol les debilita i no toleren la mirada curiosa dels humans. En canvi, quan la foscor abraça el paisatge i la lluna s’alça al cel, aquestes criatures emergeixen del seu refugi. És aleshores quan el pou pren vida: un suau cant s’alça cap a l’aire, com si l’aigua mateixa anunciés la seva presència, i les goiges comencen les seves danses màgiques al voltant del pou.
Es diu que qui té la sort —o la desgràcia— de presenciar les danses de les goiges queda encisat per sempre. Les seves figures es mouen amb tanta gràcia que semblen una prolongació de l’aigua, i els seus cants, tot i ser incomprensibles, semblen portar secrets mil·lenaris de terres desconegudes. Tanmateix, hi ha una norma sagrada: cap humà no pot interferir en els seus rituals, ni intentar apropar-s'hi gaire.
La història més coneguda sobre el Pou de les Goiges narra les aventures d’un jove anomenat Martí, que vivia al poble de Jafre. En Martí era un noi impulsiu i curiós, famós entre els veïns pel seu desig d’explorar tot allò desconegut. Una nit d’estiu, mentre passejava per camins propers al pou, va sentir un cant melodiós que semblava sorgir de les mateixes entranyes de la terra. Encisat, va seguir el so fins arribar al Pou de les Goiges.
La imatge que va veure el va deixar sense alè: a la claror de la lluna, un grup de dones de cabells argentats dansava gràcilment al voltant del pou, formant cercles que semblaven hipnotitzar el temps mateix. Els seus peus no semblaven tocar el terra, i el cant que ressonava al seu voltant es clavava al cor del jove, com una melodia divina.
Aleshores Martí va recordar una vella advertència que els seus avis li havien explicat de petit: "Mai no molestis les goiges, perquè, encara que semblin belles i dolces, són éssers màgics amb poder sobre la vida i la mort."
Però, completament embriagat per aquella música i aquella visió, en Martí va ignorar el consell. Va decidir apropar-se, creient que si podia parlar amb elles, potser obtindria algun tresor ocult o algun secret màgic. Va fer uns passos més, però, de sobte, el cant es va apagar de cop. Les goiges el van mirar amb severitat, i en aquell instant l’aire es va tornar glaçat.
Una de les goiges, la que semblava ser la líder, va parlar amb una veu profunda i ressonant:
—Humà imprudent! Per què has trencat el nostre encanteri? Has desobeït la norma que protegeix aquest indret sagrat, i l’atreviment no quedarà impune.
En Martí, espantat, va caure de genolls i suplicà perdó, prometent no tornar mai més a acostar-se al pou. Les goiges, mogudes per un misteriós equilibri entre comprensió i severitat, li van perdonar la vida, però li van imposar un càstig. "Sempre sentiràs el nostre cant dins el teu cap —li van dir—, i desitjaràs tornar aquí, però si ho fas, aquell dia serà el teu últim."
Des d’aquella nit, en Martí mai va abandonar el poble de Jafre, però tampoc no es va atrevir a apropar-se novament al Pou de les Goiges. Passava les nits despertes, car el cant li ressonava al cap com un record viu, torturant-lo per la seva insolència.
Els habitants de Jafre expliquen que les goiges només es mostren als humans en moments especials, quan la lluna és plena i la pau regna a la Terra. També creuen que el pou és una font de protecció pel poble, ja que, gràcies a la presència de les goges, l’aigua que hi brolla mai s’esgota i es manté pura com en temps antics.
Encara avui, el Pou de les Goiges és un lloc especial. Les famílies del poble hi passen estones agradables i hi fan berenades, però sempre amb el respecte que l’indret mereix. Hi ha qui diu que, en els dies més calorosos, quan t’apropes al pou, pots sentir un murmuri feble, com si l’aigua que hi raja encara cantés les antigues melodies de les goiges. I, en nits de lluna plena, alguns afirmen haver vist una llum suau al voltant del pou, com si les misterioses dones encara hi vagin a dansar.
L’any 1932, Carles M. Esteve de Rich va cedir el Pou de les Goiges o Goges a l’Ajuntament de Jafre com a mostra d’agraïment pel fet que un dels carrers del poble li havia estat dedicat. Aquesta finca, que ocupa una superfície de 120 m², inclou una font i un petit cobert. Posteriorment, l’any 1985, la finca va ser restaurada per la Societat de Caçadors de Jafre. Actualment, la font és un lloc molt apreciat pels veïns, que acostumen a utilitzar-la per a berenades i per passejar-hi al vespre durant els períodes estivals.
