La presència de Llucieta Canyà i Martí al catàleg d'Edicions Sidillà s’inscriu en la recuperació de figures considerades “oblidades”, però el problema no és la recuperació en si mateixa, sinó el tipus de recuperació que es fa. En el cas de Canyà, el que resulta objectable és el tractament que es fa del seu llibre L'etern femení. Malgrat que aquesta va ser l’obra més difosa de l’autora —amb aproximadament 56.000 exemplars venuts i una presència destacada en biblioteques i circuits de préstec—, el material editorial hi dedica una atenció molt limitada i no en reprodueix cap fragment significatiu. Resulta paradoxal que, tractant-se de l’obra amb més impacte social i històric de l’autora, sigui precisament la menys representada, fet que contribueix a construir una imatge esbiaixada del seu pensament.
Parlem d’un llibre que encaixa gairebé de manera exacta amb el model que posteriorment va institucionalitzar la Sección Femenina de la Falange Española. La idea que la dona pot participar en la vida pública només en la mesura que no interfereixi en la seva “missió natural” domèstica no és cap proposta d’emancipació, sinó un mecanisme de legitimació de la subordinació femenina a l’home.
Resulta especialment problemàtic que avui es descrigui aquesta autora com a “guapa, moderna i feminista”. L’adjectiu “guapa” no és una categoria d’anàlisi intel·lectual, sinó una forma històrica de reduir les dones a l’aparença física i d’inscriure-les en una tradició de valoració patriarcal basada en l’atractiu. Reproduir aquesta fórmula en el present no constitueix cap recuperació cultural significativa.
Pel que fa a “moderna”, la pregunta continua sent obligada: moderna en quin sentit? No hi ha en la seva obra cap ruptura amb les estructures jeràrquiques de gènere ni cap proposta d’igualtat estructural. Les seves tesis no representen un model d’emancipació, sinó un discurs perfectament compatible amb una concepció conservadora dels rols sexuals.
I sobre el terme “feminista”, cal ser explícit: l’apropiació acrítica d’aquesta etiqueta és una distorsió conceptual greu. El feminisme no és un distintiu simbòlic que es pugui adjudicar retrospectivament. És una posició política que implica la crítica de les estructures patriarcals. Si un discurs defensa la complementarietat jeràrquica entre homes i dones o la subordinació femenina sota la idea d’una missió natural, no és feminisme, encara que utilitzi un llenguatge d’harmonia social.
També és imprescindible rellegir sense idealització l’entrevista publicada sota el títol Converses de Mercè Rodoreda a la revista Clarisme. El retrat que s’hi construeix és ambivalent i fins i tot distant: s’hi afirma que Canyà parlava massa, s’hi manté un to que oscil·la entre la ironia i la condescendència, es fa referència a les crítiques que rebia a La Veu de Catalunya (pobreta) i s’hi reconeix que Rodoreda no la coneixia personalment en aquell moment. Reiterar que hauria estat la primera dona que va entrar a l’Ateneu Barcelonès és reproduir una afirmació que no està demostrada i que ha estat convertida en mite sense verificació històrica.
La recuperació d’autores és necessària, però no a qualsevol preu. Convertir figures històriques en icones culturals simplificades és una forma d’història acomodada que no fa justícia ni a la complexitat del passat ni al rigor intel·lectual. Si el feminisme s’utilitza com a etiqueta legitimadora per a discursos que no qüestionen el patriarcat, el resultat és la seva banalització.
