Si mai us dirigiu cap al pintoresc poble de Llabià, al municipi de Fontanilles, des de la rodona del pont de Serra de Daró, a mà dreta podreu contemplar un petit pont que sembla sortit d’un paisatge antic. És el conegut, encara que mal anomenat, pont romà de la Roqueta, per on passava el camí d’Empúries direcció Ullastret. Tot i que l’actual estructura data segurament de l’alta edat mitjana, no es descarta que estigui edificada sobre les restes d’una infraestructura anterior, potser romana o fins i tot més antiga.
Aquest modest però emblemàtic pont existeix gràcies a la presència, fins a mitjan segle XIX, de l’estany d’Ullastret, un immens llac que dominava la plana empordanesa. Aquest estany era alimentat pel cabal del Daró Vell i per un conjunt d’aigües subterrànies, formant un hàbitat ric i ple de vida. Les aigües de l’estany trobaven la seva sortida cap a l’oest, a través d’un rec que abocava l’aigua de nou al riu Daró, el qual seguia el seu curs cap a Gualta.
Avui, el pont de la Roqueta és més que un simple testimoni de pedres i un arc: és un vestigi silenciós d’un paisatge en transformació. Recorda l’època en què el territori era ple d’aiguamolls i connexions naturals entre l’home i l’aigua, adaptant-se a un ecosistema que, un dia, fou essencial per als habitants d’aquestes terres. Malgrat la seva humil mida, un sol arc i petit, el pont continua sent un lligam amb les arrels històriques del Baix Empordà, i custodia els secrets de segles d’història que discorren suaument al seu redós.
Un viatge pel camí d'Empúries
En Josep va mirar un últim cop les ruïnes d’Empúries mentre el vent suau li portava l’olor salada del mar. El sol del matí començava a escalfar les pedres que havien vist passar segles i ell, amb la seva motxilla al coll, es va posar en marxa. Aquell dia havia decidit reviure els passos de la història, seguir el rastre d’aquells qui havien transitat el camí d’Empúries durant mil·lennis, tot sortint de les restes de la ciutat grega i romana fins a arribar a Girona, la vella Gerunda.
L’Empordà es desplegava davant seu, una plana que amb prou feines havia canviat al llarg dels segles. Empúries havia estat un centre de comerç dinàmic, i podia imaginar-se el període en què els vaixells arribaven plens de ceràmica, olis, vins i espècies llunyanes. Ara, però, en silenci, només una colla de turistes explorava les restes arqueològiques, mirant amb fascinació les històries enterrades sota els mosaics i les columnes caigudes.
El camí s’endinsava cap a la plana empordanesa. Al principi, en Josep es trobava envoltat de camps assecats, però no li costava gens imaginar que, en temps passats, aquesta regió havia estat recoberta d’aiguamolls i estanys. Els antics viatgers que recorrien aquesta via no només transportaven mercaderies, sinó també idees i cultures que acabarien formant la base d’aquest territori. Les seves passes seguien adaptant-se a l’entorn, travessant cursos d’aigua o vorejant per acumular menys fang als peus. Ara, ell només havia de preocupar-se per l’ombra d’un arbre a mig matí.
Passant per l’antiga Santa Maria del Palau, al municipi de Torroella de Montgrí, però prop de l’Escala, en Josep es va aturar un moment davant de les restes de l’església que la rodejava. Les ruïnes, romanes i medievals, encara orgulloses, evocaven aquells temps en què l’Empordà era un lloc ple de vida. Va pensar en els pagesos que havien treballat les terres, d’aquells qui havien resat en aquell indret antic en moments de calma o desesperació, i va continuar el seu camí, tot deixant el massís del Montgrí al seu costat, alhora amenaçador i protector.
Més endavant, el camí s’enfilava cap a Sobrestany, ja a Bellcaire, i des d’allà girava cap a Gualta, on travessava el riu Daró, fins a escoltar el silenci de Llabià, un petit poble amb un encant íntim. Aquí, el pont que li havien dit "romà" —el pont de la Roqueta— s’estenia a la vora del que en el passat havia estat gairebé un estany immens. En Josep es va imaginar el gran estany d’Ullastret que ho dominava tot fa segles, un paisatge completament diferent. Sense pressa, tot i no fer-li falta, va creuar el pont, recordant que no només era una obra de pedra, sinó un vincle amb un passat silenciós que persistia.
A mesura que s’acostava a Ullastret, passant pel costat de l’antiga necròpolis ibèrica, les antigues muralles del puig de Sant Andreu li van aparèixer al davant, imponents, com si volguessin relatar-li un milió de secrets de temps antics. Aquest havia estat el cor batejant de l’època ibèrica, quan els seus habitants pescaven al llac i construïen les seves defenses monumentals. Va somriure en veure grups de nens que corrien per les restes, guiats pels professors que explicaven aquelles històries tan riques.
Va prosseguir, deixant enrere Ullastret i endinsant-se per la plana de Canapost a Vulpellac, on les marques del passat seguien presents en cada pedra. Va pensar en els Clots de Sant Julià, les pedreres d’on havien sortit materials per construir ciutats, esglésies i castells. Cadascun d’aquests llocs estava gairebé abandonat, però per a ell tenien una aura palpable, com si cada metre transportés l’essència dels segles passats.
A la Bisbal, les pedres es fonien amb la vida actual, ciutats comercials abans i ara. En Josep va mirar com el mercat omplia els carrers d’una manera que no hauria estat tan diferent d’aquella dels temps medievals. Però el camí no s’aturava.
Quan va arribar a Cruïlles, el camí semblava adormit, però la seva història, latent, bategava sota el silenci del poble. Es va aturar un moment davant la torre de l’antic castell i va recordar com el nom del poble, Cruïlles, provenia de les senyorials famílies del lloc, els "Cruïlles", que al segle XI ja dominaven aquell territori. Però el nom potser amagava un significat més pràctic, un que ressonava amb la geografia mateixa del lloc.
Cruïlles, com el seu nom suggereix, havia estat un punt de cruïlla de camins, un veritable encreuament de rutes que esdevindria una peça fonamental per al trànsit dels viatgers i comerciants. Des d’aquí, moltes vies es distribuïen cap a punts clau: cap al camí d’Empúries, que l’havia guiat fins allà; cap a Aquae Calidae (l’actual Caldes de Malavella); cap a Iuncaria (Figueres), i fins i tot cap al litoral, amb rutes que portaven mercaderies a llocs com Llafranc (Cypsella?), Calonge (Colonia) o Fitor (Filitorem). En aquell encreuament, en Josep va entendre el perquè del seu nom: no era només un poble, sinó un nus, una xarxa de camins que havia unit generacions des de temps prehistòrics.
Reprenent la seva marxa, en Josep va continuar cap a Monells (Mullinellus), Millars (Milliaria) i Madremanya (Mater Magna) on va sentir com, en cada recta de l’antiga via romana, la història es fonia amb els paisatges. Les antigues masses d’aigua dessecades i els camps plans ara ocupaven el lloc on abans passaven ramats, carros i pendents incerts.
Les Gavarres eren la darrera gran frontera abans que en Josep arribés proper a Girona. L’empinat recorregut per Sant Martí Vell (Sancti Martini Veteris) el va fer aturar per respirar l’aire fresc i mirar enrere. El paisatge canviava del litoral a un interior més rústec. Encara conservava una energia estranya, potser una herència de tots els viatgers que havien passat per aquelles terres.
A poc a poc, però sense pausa, va seguir la ruta marcada pels romans, passant pel camí de la Costa (pujada); Juià (Juianum) i Celrà (Celeranus), fins que els contorns de Girona, després de creuar el Congost del Ter, que es controlava des del castrum de Sant Julià de Ramis, i Campdorà, van aparèixer a les seves pupil·les. Travessar el Pont Major, punt d’entrada històric a Gerunda, li va fer imaginar els comerciants, legionaris i pelegrins que hi havien posat un peu molt abans que ell. Girona, amb la seva catedral imponent i les seves muralles rodones, marcava la fi del viatge, però no el final de la història.
En Josep sabia que els passos que acabava de fer no només eren geogràfics, sinó també temporals. Havia viscut per unes hores el que altres havien viscut durant segles: la connexió entre pobles, paisatges i cultures que el camí d’Empúries havia mantingut viva. Amb la mirada posada a la ciutat i el sol ponent al seu darrere, va somriure amb la satisfacció de formar part, durant un breu moment, d’un mar immens d’història que mai s’acaba.
