L’aparició de les eines de comunicació digitals, entre finals del segle passat i l’inici de l’actual, va ser molt ben rebuda pels qui van veure noves oportunitats culturals, socials i funcionals. Convé tenir present que la nova tecnologia d’aplicació procedia de proves fetes amb finalitats militars. L’Internet d’aquell moment, “infantil i ple d’il·lusions”, va donar peu a projectes amb finalitats molt diverses. La majoria han estat escombrats per la presència de les grans maquinàries de la comunicació, relacionades amb l’entreteniment, amb la mercantilització i amb el control. Tanmateix, la inexperiència i els atractius del món digital han permès l’adhesió acrítica i generalitzada a moltes aplicacions i formats, si més no, prescindibles.
La velocitat amb què s’ha produït el procés d’instauració tecnològic és una raó molt important del seu èxit.
Sembla improbable que es pugui veure amb perspectiva les implicacions dels canvis, per l’acceleració i els condicionants que aquests mateixos imposen. És més, provoquen autèntic vertigen. Les barreres digitals i els peatges que van dirigint o impedint el “trànsit” per la vida diària de la gent són considerables a hores d’ara.
Amb “l’ajut” dels arguments sobre els avantatges de la normalització digital i de la propaganda, s’instauren “noves normes”, que restringeixen drets i que no responen a l’interès general. Responen als interessos dels emissors de serveis públics o privats, que les apliquen de forma unilateral.
Un exemple d’això el trobem en la banca, convertida en “búnquer digital” que externalitza tasques i responsabilitats que li són pròpies. I ho fa envers els propis clients, a qui està reconvertint en treballadors sense sou. Paguem per deixar els estalvis en poder de les entitats, mentre elles interposen tota mena de barreres a la presencialitat.
Aquest model de relació, sotmès a la desigualtat, té algun sentit? Podria ser que un sentit fos explicar la distopia a la que ens dirigim a cegues? Podríem parlar també dels àmbits de la Salut, de la Informació, de la Mobilitat, dels serveis en general… i hi trobaríem les mateixes pràctiques excloents i abusives, caracteritzades pel menyspreu cap a les persones.
La situació actual ve determinada pel “segrest” del temps personal, entès com una pertinença lliure, marcat per la “necessària i permanent connectivitat”. I per les penalitzacions que provoca viure fora de la “teranyina digital”.
Totes aquestes pràctiques són el que s’anomena xantatge i, si al darrere hi voleu afegir el qualificatiu de “digital”, ho podrem definir millor. És per tot això que un món més just i amable no pot construir-se ni amb les eines actuals ni amb els actuals posicionaments corporatius i personals.
