Aquest article que llegireu no és una llegenda, sinó una història real de la qual coneixem dues versions.
A principi del segle XIX, abans que, l’any 1835, es construïssin les famoses Voltes d’en Galí, d’estil neoclàssic, aquells carrers de darrere l’església no eren més que cases antigues, patis polsosos i comerços modestos. A Can Galí, una d’aquestes cases amb botiga de roba, un misteri dormia sota els peus dels vilatans que, generació rere generació, recorrien les Voltes. Amagats sota el taulell d’una antiga merceria descansaven els ossos d’un soldat francès, protagonista d’una història explicada a mitges i, durant molts anys, oblidada.
Corria l’any 1810, en plena Guerra del Francès. Les tropes napoleòniques havien envaït el territori i havien convertit les cases de molts bisbalencs en allotjaments improvisats per als oficials i soldats. Aquells que tenien millors propietats es veien obligats a acollir els rangs més alts, i la família Galí no en fou l’excepció.
Una nit de tardor, un tinent francès va arribar a Can Galí, carregat amb les seves pertinences i una actitud autoritària, pròpia del seu rang. Els Galí van acceptar aquell hoste amb resignació i prudència. El pati de casa seva, amb un antic pou al mig, el rebia amb un aire de quietud que no feia presagiar res especial. Però aquella nit seria un punt d'inflexió que marcaria la història de la casa.
El tinent, convençut que tenia tot el dret d'imposar-se a aquells que considerava inferiors, va passar la nit bevent una ampolla de rom i celebrant, tot sol, no se sap ben bé què. Els Galí, que dormien a la part alta de la casa, sentien de tant en tant l’espetec d’un vas contra la taula o els crits en francès que ressonaven pel pati. Però no tenien cap intenció de baixar a veure què feia el militar. Per a ells, com menys conflictes, millor.
El vespre següent van notar que a la casa hi havia un estrany silenci. "On és el tinent?", va preguntar el senyor Galí. Cap rastre. Aleshores, la mestressa de la casa va baixar al pati per agafar aigua i va veure el que mai hauria volgut: el cos inert del tinent surava al pou, amb la pell pàl·lida pel fred de la nit. Es va tapar la boca per no cridar. "Ho han de saber els soldats?", va demanar amb un fil de veu.
En Galí li va posar la mà a l’espatlla, intentant mantenir la calma. "No!", va dir amb contundència. "No sabran mai que va morir aquí. Es pensaran que l’hem matat nosaltres. No ens ho perdonaran". Després d’uns moments de debat febril, van arribar a una conclusió radical: havien d’enterrar el cos del tinent allà mateix per evitar sospites. Després d’assegurar-se que les criatures no rondaven per la casa, van obrir un forat a sota del taulell de la botiga, aquell taulell ple de caixes de fils, vetes i botons, i van enterrar-hi el francès encara amb la casaca, les medalles i totes les pertinences.
L’endemà, el cos del tinent ja no era al pati, i quan els soldats francesos van passar per Can Galí preguntant pel seu superior, els Galí els van respondre que aquell home havia marxat la nit abans, en plena borratxera, i que no sabien on era. Els soldats, malpensats, van escorcollar la casa de dalt a baix: per les habitacions, al celler i fins i tot al pati, però tot i entrar a la botiga no se’ls va ocórrer moure les caixes de retalls, vetes i fils que hi havia. Així, el secret quedava enterrat sota terra, amb els botons daurats com a testimoni mut d’un fet tràgic i silenciat.
Amb el pas del temps, la història es va esborrar de la memòria i es va perdre fins i tot la que guardava el senyor Galí. Quan el 1835 van demolir la vella casa per construir les voltes neoclàssiques, els treballadors que cavaven els fonaments van topar amb un esquelet. Va ser un moment de sorpresa i misteri, però, desitjant evitar preguntes comprometedores, els propietaris del nou edifici van ordenar, amb el vistiplau del senyor rector, que aquells ossos fossin portats al cementiri vell de la Bisbal i enterrats sense cap cerimònia.
De l’antic tinent només en van quedar uns pocs botons de la seva casaca, que es van conservar com a record d’una història contada a cau d’orella per alguns descendents. L’Estrella Feliu, de Can Vancells, coneguda anys després com una gran coneixedora de les anècdotes del barri, va ser l’encarregada d’explicar-me-la i ensenyar-me els botons de la casaca del francès perquè l’Assumpció Peya, una altra veïna, me l’havia explicat a la seva manera. L’Estrella em va mostrar els botons del tinent com si fossin petits tresors d’una història fosca i encara viva.
I així, a cada volta d’aquells arcs neoclàssics que avui dominen aquesta part de la Bisbal, sembla que encara ressonen les passes del tinent francès, que mai va poder marxar d’aquella casa. A l'ombra de les Voltes d’en Galí s’amaga una memòria enterrada, mig oblidada per molts i transformada en llegenda per pocs.
