Daró a la Bisbal

S’han acabat les inundacions

La creació de 200 petites preses permetria una fluïdesa normal al Daró però faria més lenta qualsevol crescuda ràpida deguda a la pluja. Parar aquest excés d’aigua durant unes hores, guardar-ne una part, i la resta pot desaparèixer cap al mar

Jaume FigaTrevor Lockwod
Jaume Figa Trevor Lockwod
Una avinguda del Daró a la tardorFoto: Roger Font
  • Aquest article es va publicar originalment a la revista El Drac l'any 1988.

La natura no és estàtica. Preservació és un concepte totalment diferent de conservació. Cada dia el món natural que ens envolta i del qual gaudim passa per uns canvis subtils quasi imperceptibles.

Els ecologistes reconeixen que aquests canvis tenen una progressió natural. Hi ha diferents fases en l’evolució dels ecosistemes: a la primera el paisatge és sense cap mena de vegetació, a l’última és un bosc totalment equilibrat en què es troba una àmplia diversitat d’arbres sota una vegetació que els cobreix i una gran quantitat de plantes i animals que en depenen, i que hi juguen un paper petit, però essencial.

Un bosc, qualsevol bosc, és per tant el compendi, l’última progressió natural des del sòl sense vida, passant per una petita coberta d’herbes, els arbusts baixos i arbres petits, fins a un bosc madur.

Les Gavarres són una expressió d’aquesta maduresa. Donat que la geologia és relativament jove i les condicions climàtiques variables, les Gavarres són un element important tant en el sistema ecològic mediterrani com en el del món.

És important en aquests dies d’explotació comercial, el fet que aquesta àrea d’uns 250 km no pugui ser fàcilment explotada per altres usos. Hi ha hagut intents d’utilitzar aquestes muntanyes per a plantar arbres no autòctons, un projecte perjudicial per a l’entorn i amb poques possibilitats de produir els resultats econòmics previstos pels empresaris. Hi ha un gran nombre d’arguments vàlids en contra d’aquests canvis dràstics en la utilització de la terra, la majoria dels quals no són importants per al propòsit d’aquesta exposició.

Un punt primordial és que la introducció d’espècies alienes portarà una multitud de conseqüències imprevistes. Un arbre no està sol, sinó que és tant sols una part d’un ecosistema totalment interdependent.

Sobre un suro poden viure de 100 a 300 espècies diferents entre animals, fongs i vegetals.

Les Gavarres estan encara canviant i l’home pot intervenir en aquest procés continuat, però tan sols si està disposat a acceptar que l’àrbitre final seran aquests processos naturals. La introducció cauta i sospesada d’un nombre d’espècies, cada una amb probabilitats d’adaptació i col·laboració a les condicions regnants, es considera acceptable per a la conservació de la natura.

Quines espècies introduir, a quins llocs i quantes?

Aquesta és una qüestió emocionant que podria obrar un nombre enorme de canvis físics i culturals si no es permet que aquests canvis dominin, sinó que solament competeixin naturalment. Podríem ser premiats amb un hàbitat més interessant.

Un important factor restrictiu d’aquest procés és la consecució i conservació d’aigua (nivell d’humitat) durant l’any.  El total de precipitacions anuals és relativament constant, però en períodes irregulars dintre de les estacions (naturals).

Això ha fonamentat que algunes espècies de secà competitives i d’altres més invasores, com per exemple el pi negre, arribin a ser els constituents més im­portants de l’ecosistema arbori que existeix en aquests moments.

Si fóssim capaços d’assegurar un subministrament més o menys constant d’aigua (humitat), la present varietat d’espècies es multiplicaria considerablement. Això tindria un impacte molt gran sobre la flora arbustiva i la fauna que seria atreta cap a l’àrea. Considerant l’entorn, el nostre pla tan sols afectaria àrees relativament petites a les Gavarres, encara que en aquestes àrees la varietat d’espècies introduïdes faria un microhàbitat. Així, un aspecte important serien els canvis culturals que en resultaran, obrint àrees que abans eren exclusivament el domini de caçadors i boletaires o d’uns afeccionats relatius a la fauna i la flora buscadors d’espècies rares. L’home ordinari s’interessa per la natura, requereix varietat per estimular la seva imaginació. Per aquesta varietat, les Gavarres requereixen aigua, la qual es pot obtenir constantment per tal que milers d’espècies puguin sobreviure.

Hi ha un problema local elemental junt amb això.  Els rius, especialment el Daró, són forçats a acomodar-se a creixements flash que en ocasions estan més enllà de la seva capacitat. Òbviament en aquestes ocasions, les inundacions en són el resultat, amb dràstiques conseqüències, tant humanes com econòmiques.

Daró
El Daró a la Bisbal (Foto: Xevi Codolà)

La resposta de l’enginyeria es concreta clarament en aquests punts on es fa més patent el problema en comptes de considerar l’arrel d’aquest problema.

La qüestió real, per a ells, és la necessitat d’una ràpida evacuació de grans volums d’aigua d’uns 100 km2 de bosc, sense l’arribada sobtada de 450 a 500 m3/s d’aigua a la Bisbal.  Això ha produït una vàlida i probablement viable solució per combatre la inundació a la Bisbal i la plana del Baix Empordà: la canalització del riu per poder absorbir aquesta quantitat d’aigua.

La restricció més gran, per la viabilitat d’aquest projecte, és l’econòmica, ja que la solució requereix una inversió enorme. Això també comportaria altres canvis físics que podrien destruir el caràcter estimulant del riu i dels pobles i ciutats que hi ha al llarg del seu recorregut per tota la plana fins al mar, i també una ràpida erosió del sòl.

La nostra solució, en canvi, requereix una inversió mínima (en qüestió de pessetes) en contrast amb els beneficis que aporta i proveirà un entorn molt atractiu que podria tenir unes implicacions molt més àmplies, especialment a l’hora de promocionar el turisme a una zona de Catalunya que, malgrat estar una mica deixada, és tan bonica.

No és que es vulgui promoure l’arribada de molts autocars o del tipus de turistes que aleshores envaeixen els resorts costaners d’arreu. El turisme vindrà buscant un món natural i estaria disposat a passejar a peu, caminant per les nostres muntanyes.

No creiem que aquests turistes transformin el producte nacional de Catalunya, no ho faran però podrien suposar una forma addicional d’ingressos pels hotels, restaurants, companyies de transports de la zona, etc. durant l’època turística i no turística.

Gaudirem de torrenteres amb l’aigua tot l’any, cosa que significa que es repoblaran les espècies adients com crancs, anguiles i altra diversitat de peixos i diferents amfibis a la vegada que tota la fauna del bosc esdevé més fèrtil i més nombrosa. Els pous seran sempre plens. També quedarà afectat el nivell d’humitat amb totes les conseqüències que comporta: millor creixement de la flora, augment de la fertilitat del sòl, una alça del nombre, qualitat i diversificació de la fauna i menys probabilitats d’incendi.

El riu Daró, a la Bisbal, pot assimilar uns 170m3/s sense provocar problemes, però el màxim d’aigua a escórrer pot ser en períodes determinats fins i tot de 300 m3/s. Els estudis preliminars assenyalen que un màxim com aquest s’assoleix una vegada cada 30 anys. Creiem que la creació d’unes 200 petites preses podria aturar el curs d’aigua addicional durant un temps prou llarg com per permetre que el riu absorbeixi tot el cabal sense risc. Imagineu un període de 2-3 dies de pluja forta sobre les Gavarres; durant unes 6-10 hores no passa res al riu de la Bisbal, perquè el propi bosc absorbeix quasi tota l’aigua, però quan està saturat, de sobte grans quantitats d’aigua arriben al riu inundant i destruint la plana per arribar al mar. Les nostres preses permetrien una fluïdesa normal al riu però faran més lenta qualsevol crescuda ràpida deguda a la pluja, més o menys de la mateixa manera que una banyera a casa nostra agafarà tota l’aigua que surti de l’aixeta durant un temps fins que aquesta vessa, encara que un petit desguàs estigui obert. Aquesta és la proposta, perquè tot el que necessitem és una mica de temps. Parar aquest excés d’aigua durant unes hores, guardar-ne una part, i llavors la resta pot desaparèixer cap al mar. El problema a resoldre és que tota l’aigua de pluja vol marxar alhora.

S’hauran acabat les inundacions, s’haurà acabat veure el llit del riu completament sec durant els mesos d’estiu, en què els bombers disposaran de 200 punts repartits per la muntanya on poden proveir d’aigua per apagar els ja menys probables incendis forestals. (L’estiu del 87 hi ha hagut pocs incendis degut a les fortes pluges de la primavera). El sistema és barat i fàcil de fer encara que no podem assegurar que no hi haurà problemes de realització. Un és la situació d’aquestes preses, això requereix d’un estudi profund per ser solucionat. 200 petites preses cada una de les quals pot ser construïda per un home amb una excavadora en 3 dies. És un projecte gens car, amb l’avantatge addicional que a l’ecologia de les Gavarres se li pot donar una assistència per a fer-les anar pel camí d’un sistema arbori estable interrelacionat i viu amb plantes i animals.

El món natural és fràgil, però a la vegada, suficientment fort per acomodar-se a un canvi. És possible treballar amb les forces naturals i així crear un entorn que treballi pel benefici de tots nosaltres.

El nostre esquema és més barat que qualsevol altra alternativa i també permet una aproximació flexible que es trobarà amb una gran varietat de demandes. Aquells que hauran de buscar (trobar) els cèntims estaran satisfets, així com els pagesos, els bombers i aquells que estimen el món de la natura, que es complauen en passejar per la muntanya. És una solució simple que ofereix molt i no hauria de ser ignorada.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

ETIQUETES:
Comparteix
Escriu un comentari